Joan Fuster o la vigència d’un plantejament

 

*Article de Francesc Viadel publicat al número 391 de la revista Saó corresponent a març de 2014 dins l’especial, La identitat valenciana. 

Portada de Saó, número 391, març de 2014.

Portada de Saó, número 391, març de 2014.

Durant els darrers anys, periodistes, sociòlegs, prohoms amb vocació d’intervenció pública i tota mena d’opinaires, han volgut carregar a compte de la influència i de les conseqüències del fusterianisme bona part dels dèficits i les anomalies sociopolítiques del país començant per la de la fractura col·lectiva a causa del nostre abrandat debat identitari. Els que reneguen en aquesta direcció solen fer-ho amb una certa solemnitat, de vegades també mig disculpant-se i sovint des de la irritació de qui es sent decebut per l’incompliment d’una promesa sagrada. En el fons, aquest debat sobre la culpabilitat de Fuster no deixa de ser un dels molts símptomes de la insatisfacció brutal d’una part de la nostra ciutadania amb la societat que tenim. Ho he dit moltes vegades que no crec que el pensador tinga la culpa de l’herència política rebuda, ni d’unes mancances seculars com les nostres, ni encara menys de l’hegemonia del pensament reaccionari entre nosaltres. Ben al contrari, sense la seua mirada i el seu efecte constructor, ara mateix potser seríem incapaços fins i tot de projectar mitja dotzena d’escoles en valencià o de publicar unes desenes de llibrets de versos. Ens hauríem convertit, curt i ras, en una raresa antropològica, sense ni tan sols una llengua pública insinuada, un poble capaç només de manifestar-se en el gaudí del ball regional i de la gastronomia local.

El valencianisme inspirat per Fuster, ell mateix com a agent cultural, ha estat un miracle. Històricament, una autèntica revolució tranquil·la en paraules del sociòleg Toni Mollà. Cal tenir molt present que, més enllà de les seues teoritzacions sobre la identitat, la proposta fusteriana és la de la reconstrucció d’un país, d’una societat dins dels marges d’un món modern, d’una Europa oberta i democràtica. El seu és un missatge que s’assenta sobre els antecedents del valencianisme dels trenta, però que es renovella poderosament en el context del seu temps. Va entusiasmar el millor jovent universitari, els que estaven cansats del vell món, els que tenien ganes d’intervenir en un canvi radical que ja es percebia no massa llunyà. Per això aquest valencianisme fou capaç d’impregnar tant sectors liberals encarnats per figures cabdals com Martí Domínguez o Francesc de Paula Burguera, com sectors de l’esquerra compromesos amb l’ecologisme, el sindicalisme de classe, el marxisme o la socialdemocràcia més matisada.

L’alternativa a aquesta visió rupturista, a aquest projecte de país, no era cap altre que el del regionalisme furibundament hispanovalencià, el de la continuïtat de les estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals del franquisme i els seus efectes devastadors. Uns efectes que podem concretar en la despersonalització cultural i lingüística del país al servei d’una idea d’Espanya decimonònica; la perpetuació de les desigualtats socials; la pràctica de l’autoritarisme en el terreny de la política o, encara, la destrucció del patrimoni mediambiental justificada amb la coartada del progrés econòmic. Dit d’una altra manera: l’alternativa al valencianisme era el present. Aquest present que es va iniciar amb les clamoroses renuncies dels primers governs socialistes, aterrits i superats per la violència de l’anticatalanisme, i que s’ha consolidat amb la persistent articulació d’un neorègim de tall neoliberal a mida de la cosmovisió del bloc social conservador representat políticament ahir per AP i la UCD, ara pel PP.

Així no és estrany que, càlculs i paranys electorals a banda, els ultraconservadors valencians presenten el catalanisme com una autèntica hecatombe, com la fi d’una societat de plenitud que només existeix en el seu discurs propagandístic. És la mateixa cantarella dels protoblavers dels setanta -amb orígens carlins o falangistes- que amarats de retòrica feixistoide, asseguraven que amb el catalanisme s’acabava el món tal i com l’havien conegut, això és, el món dels anys quaranta. Cal no oblidar que en aquesta perspectiva sinistra, el catalanista s’iguala al traïdor, al venut, al jueu odiat al que cal apartar i eliminar si convé, al comunista ranci a partir del qual es defineix qualsevol element progressista, l’adversari.

Fuster tenia també molt clar, com ho tenien molts valencianistes republicans, que sense el retrobament amb Catalunya, sense l’articulació d’un espai comú, d’un mercat de llengua i d’unes complicitats i aliances de caràcter polític, el País Valencià tenia unes possibilitats de reeixir escasses. També les tindria Catalunya per més que aleshores, com avui, el catalanisme es tancara en la confortable cleda de les quatre províncies. El cordó sanitari imposat des de l’Estat al País Valencià i a les Balears davant del procés sobiranista engegat els darrers anys al Principat, només fa que confirmar el punt de vista fusterià. És la mata de jonc que cal evitar que es junyesca.

Tot plegat, Fuster revolucionà la societat valenciana, però també sotragà Catalunya, concretament aquell catalanisme principatí que fins aleshores havia vist el País Valencià com un territori exòtic i llunyà i el valencianisme com un moviment d’abans de la guerra ja en vies d’extinció, cosa de poetes. I val a dir que el sotragà fins a uns límits insospitats. Només cal pensar que una de les principals industries culturals catalanes contemporànies, Edicions 62, naix sota la seua advocació. El primer llibre publicat pel segell editorial és, per a sorpresa del gran públic, Nosaltres, els valencians.

untitled

D’aleshores ençà, els intents d’articulació d’un espai comú en diversos fronts han estat constants. Una articulació complexa, sempre amenaçada, que s’ha donat a nivells molt diferents i que en el cas valencià, sempre ha fracassat en l’àmbit institucional, tributari del sucursalisme suïcida o de l’anticatalanisme més conseqüent.

El resultat ha estat meritori i, alhora, desigual. L’entusiasme en cap cas ens pot encegar si volem tenir una radiografia el més nítida possible que ens evite diagnòstics errats o massa optimistes. A escala valencià algunes entitats civils com Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià o editorials com Bromera, han permès una mínima existència pública de la llengua del país, han estat un fre a un procés de substitució lingüística al meu entendre molt avançat, i ho dic plenament conscient de la inexistència des de fa anys d’estudis sociolingüístics que el certifiquen. L’herència política també ha estat notable. L’assumpció d’alguns dels principals postulats del valencianisme progressista per part dels principals partits de l’esquerra, així com l’existència de formacions clarament nacionalistes amb resultats electorals significatius en són la prova. Per fer-se’n el càrrec només cal mirar endarrere i analitzar quin era el sistema valencià de partits anterior a la desfeta del 39. Des de l’àmbit dels mitjans de comunicació s’han consolidat projectes com el de Saó o El Temps que, això no obstant, difícilment podran compensar les enormes possibilitats que tenia la difunta RTVV o la recepció dels mitjans públics catalans en territori valencià. Al País Valencià han deixat de distribuir-se també diaris com l’Avui mentre que la presència de l’Ara és merament testimonial. La revolució tecnològica, però, amb l’aparició de noves plataformes com La Veu del País Valencià o Milde9, i la possibilitat d’accés als mitjans tradicionals, obrí noves perspectives a explorar. Com vulga que siga, el país, si més no fins despús-ahir, votava PP, una opció clarament antagònica al projecte del valencianisme. Votava massivament a un partit que ofega l’ensenyament públic i en valencià, que posa el territori al servei dels interessos econòmics i que, amb el seu anticatalanisme, ha aconseguit fins ara uns rèdits electorals importants. La qüestió és saber fins a quan durarà aquesta hegemonia, fins a quin punt augmentarà el nombre de ciutadans capaços de percebre el valencianisme com una alternativa i, encara, veure si aquest valencianisme serà prou hàbil per fer-se entendre.

Via Catalana, als límits del País Valencià amb el Principat, 11 de setembre de 2013.

Via Catalana, als límits del País Valencià amb el Principat, 11 de setembre de 2013.

Pel que fa a l’articulació cultural i política amb la resta de territoris de parla catalana, voldria ser més optimista perquè de fet mantinc que sense aquesta les nostres possibilitats com a poble són extremadament limitades.

Als setanta es feren avenços importants en aquesta direcció, segurament més aparents que reals i que devien de ser, també, producte de l’entusiasme polític del moment. L’assentament als vuitanta de l’anticatalanisme i les inèrcies de les administracions autonòmiques refredaren aquelles ganes de ser tots uns. La societat valenciana a Catalunya és avui en dia poc coneguda i pitjor entesa. És clar que sempre algú pot objectar que encara ho era menys fa trenta anys, però ja sabem que qui no es consola és perquè no vol. Altrament, el procés sobiranista català, d’una transcendència política enorme, ha deixat la qüestió valenciana –també la balear- en un incòmode segon pla i els més optimistes confien simplement en què aquest procés serà per sí mateix un estímul per al conjunt de la societat valenciana i no tan sols per aquells que estan arrenglerats en els postulats del valencianisme. Tant de bo, però, ignorar a aquestes alçades la nostra experiència històrica i esperar miracles sense fer res fóra d’una enorme ingenuïtat.

En aquests moments, atrapats entre les gargamelles de la crisi, amenaçats pel procés de recentralització engegat des de l’Estat, amb unes institucions en fallida econòmica i moral, s’obre una enorme incògnita sobre el nostre futur col·lectiu. És la mateixa incògnita que va preocupar Joan Fuster, un Fuster més vigent ara que mai.

Joan Fuster a sa casa, 1989. Foto: Jesús Ciscar/El País

Joan Fuster a sa casa, 1989. Foto: Jesús Ciscar/El País

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Joan Fuster o la vigència d’un plantejament

  1. Francesc Pons ha dit:

    Molt interessant. L’ANC està agafant tots els tics regionalistes de la burgesia de Barcelona, la que va beneir la cessió política de Mallorca i València a Madrid. Si no té part valenciana i mallorquina, l’ANC no és nacional catalana.

    Que deixin de donar suport a una organització independentista que aplega tantes personalitats i tants suports socials, i que és capaç de tirar endavant grans mostres de força, és demanar massa als catalanistes del Principat. Així doncs, caldria fer pressió (sana i constructiva) als que sabem que són catalanistes de pedra picada per tal que transformin l’ANC en quelcom veritablement nacional català. Un procés intern que la condueixi a actuar i parlar en clau nacional sempre incorporant el parer dels líders del catalanisme social, de la defensa de la llengua, de tot el territori. L’ANC no pot actuar sense tenir en compte el punt de vista de ‘ACPV, d’Escola Valenciana o l’OCB. Bé, és clar que ho pot fer, però llavors serà improbable que actuïn en favor de tots amb criteri.

    Com bé diu l’autor, també podem esperar que els fets ens siguin favorables a illencs i valencians sense pensar, parlar i actuar en clau nacional. Podem esperar un miracle, sí, però no seran catalanistes aquells que abandonin altres catalanistes a la seua sort, als miracles. Com a mínim, que no puguin argumentar en un futur que no sabien què feien: fem arribar el nostre neguit primer a qui sabem que és catalanista (tenim personalitats que no deixen lloc a dubte en aquest sentit i que donen suport públic a l’ANC), i després fem públic i notori el nostre neguit si no hi ha canvis.

  2. pau esteve ha dit:

    el valencia quan pensa en la seua identitat de poble es troba incert present que no es ni carn ni peix….es evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d un país…invasions militars o pacifiques..adulteracio cultural..tenen sempre efectes decissius sobre la salut d una comunitat..els valencians hem de defensar nos com a poble i per plantejar tot aixo no tinc una altra autoritat que la d haver me apassionat fins a l obssecio per la vida i el desti del meu poble ……..pero el patriotisme lacrimogen m irrita i tampoc no m entusiasma el nacionalisme..mes d un cop ho he dit i redit..a tot estirar soc nacionalista nomes en la mesura que m obliguen a ser ho..l indispensable i prou..perque ben mirat ningu no es nacinalista sino enfront d un altre nacionalisme..per evitar senzillament l oprobi o la submissio ……….han passat uns 50 anys des que Fuster va escriure aixo i ja veiem que es d una rabiuda actualitat….Fuster ha estat imprescindible en el redreçament nacional del nostre `poble i encara ho es….temps al temps es l intelectual mes solid i mes universal que han parit els paisos catalans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s