Rafa Xambó, darrer passeig per Harlem

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 20 de maig de 2024.

El cantant Raafa Xambó. Foto/Julio Cebolla.

La darrera vegada que vaig radiografiar a consciència Rafa Xambó em va semblar veure’l caminant de puntetes per les vores d’un abisme novaiorquès dins del qual, com en una gran caldera de l’infern, cremaven milers d’ànimes de tipus solitaris abocats a la tempesta de la vida i castigats a no descansar per culpa d’un grapat de periodistes borratxos i impertinents, obsessionats per les històries dels perdedors com ells. 

Aleshores, Xambó em recordava Lou Reed. I encara ara me’l recorda després de tants anys d’aquella entrevista en un cafè del centre de València que a mi m’hauria agradat fer-li al Bizarre, al Greenwich Village, amb permís dels de la seua banda i de Warhol mateix. 

A Xambó i a mi ens unia -ens uneix- Reed, però també Paul Auster, o més aviat la devoció d’Auster pel pare absent, insubstituïble, gegant, principi i fi, heroi alçat contra la mort des dels dominis de la memòria. 

I ens unia, també, un paisatge total, el mateix que ell va retratar de forma tan punyent en El riu dels ulls (Tria Llibres). Parle del paisatge que ens va fer a tots dos i que arrossegarem mentre visquem. Un paisatge certament lluny dels gratacels i d’aquella immensitat que Talese va immortalitzar amb els seus hàbils fabricants de maniquins de la Cinquena Avinguda, amb els seus gats assilvestrats, els seus porters del costat Est de la ciutat fent guàrdia vestits de vint-i-un botons a les torres d’apartaments de Manhattan o la seua dotzena justa de falcons violents.

Xambó, aleshores, feia relativament poc que havia tornat a la cançó reprenent una carrera iniciada el 1974 a Sabadell i que el franquisme va frenar per a fustigar-lo per les seues abjectes idees sobre la pàtria i la màtria. Per cert, un any després, Reed actuava al Palau d’Esports de Barcelona i a Xambó, Rodolfo Martín Villa li prohibia tocar a la Vila de Gràcia. Desconec si es van arribar a trobar en algun tuguri tocades les dotze de la nit, vull dir, Martín Villa, Reed, Xambó, Franco… Com siga, d’aquell moment, al d’Algemesí sempre li quedarà el record del sofà-llit de flors grogues que li va deixar Margarida Aritzeta per dormir les revolucions inquietes que el turmentaven.

Des d’aquella trobada amb ell a València ha plogut a manta. Molts ja no hi són. Ni Reed, ni Auster… tampoc Fina Cardona, la nina poetessa dels cabells de foc; el bigotut i afable Lluís Miquel; l’intel·ligent Paco Sellés; el bonhomiós Manolo Miralles; el geni Carles Barranco; la bonica lluitadora, Ana Codonyer… D’altra banda, el somni d’un país recobrat s’ha esvaït com un terrós de sucre en un got d’aigua mentre el feixisme, el nostre, escampa la seua merda de bou fetorosa per tot. Bel·lisa, ja ho podem dir clar i alt, s’ha cagat literalment de por i el desgraciat de Nemorós no pot fer res per evitar que el món se’n vaja al poll, per salvar-la de la catàstrofe.

I això no obstant, Xambó continua dempeus, incombustible, amb les mateixes ganes de brega i de viure que sempre li he conegut des d’aquella primera vegada que el vaig anar a veure a un pis a tocar de la plaça dels Ànecs de València. 

Dijous passat a la nit, de l’any mateix que en fa cinquanta que canta, Xambó es va acomiadar dels escenaris de Barcelona al Harlem Jazz Club. L’acompanyava als teclats, Salva Vázquez. L’escoltàvem un grapat d’amics: Vicent Sanchis, Enric Sòria, Marta Clos, Antoni Martí Monterde, Txema Martínez Inglés, Amadeu Viana, Joan Isaac…

Xambó, dins d’una bombolla de llum roja evanescent, va arrencar amb el tema Maria Gràcia que és com si Reed, harlemnià, hagués obert en una cofurna de Nova York un dels seus concerts amb Lisa Says i en això totes dues, la Maria i la Lisa, s’hagueren trobat de colp i volta en una cantonada del barri del Carme, assedegades d’amor i amb els estómacs buits. 

Darreres cançons al Harlem, doncs: els poemes de Txema Martínez, els sonets de Shakespeare, Fina Cardona, Àngels Gregori, Maria Mercè Marçal, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà, Estellés… El cantant hauria necessitat tota una nit per passejar-los tots: Marc Granell, Gabriel Ferrater, Feliu Formosa, Miquel Martí i Pol, Joan Fuster, Sòria, Maria Beneyto, Isabel García Canet, Jaume Pérez Muntaner, Vicent Alonso, Salvador Jàfer, Miquel Duran de València…

Nit de comiat. Nit també de reinici, nit de repensar-se, de repensar-nos ensems. Diu la cançó de Xambó: «Si vius d’atzar / has d’aprendre a naufragar». I en això estem entre l’atzar i l’aprenentatge de la solitud.

En un racó del bar, encara vam veure el poeta elèctric xerrar divertit amb Bowie davant d’unes copes de Montsant.