Giza, una història de la Xoà

 

*Article de Francesc Viadel.

Giza Alterwajn, protagonista del documental.

Giza Alterwajn, protagonista del documental.

 

Auschwitz no va ser un somni, assegurava categòricament el pensador Lleó Poliakov en la primer línia del seu commovedor assaig dedicat al camp d’extermini. No va ser-ho encara que avui milers de joves de totes les contrades d’Europa s’ho pensen o pitjor, entenguen la Xoà com una història llunyana sense cap connexió amb la seues realitats quotidianes. El fet resulta trist, decebedor, i es projecta sobre el futur com una ombra sinistra justament en un moment en què al continent es tornen a aixecar les banderes del populisme sobre les runes d’una crisi profunda i destructora.

L’oblit és tot plegat la gran victòria del nazifeixisme. Un oblit diabòlic, conjurat ara i adés per una memòria militant que vol activar la raó, esdevenir un antídot contra el mal. En aquest sentit, qualsevol treball orientat a recuperar el testimoni, la memòria viva de l’holocaust esdevé del tot essencial. Giza, la niña de la maleta, un treball de la Facultat de Comunicació Blanquerna i la Universitat ORT d’Uruguai, forma part d’aquest lluita contra la desmemòria. El documental, dirigit per David Serrano Blanquer i realitzat per Jaume Benet Busquets amb redacció i producció de Silvia Morón Sompolinski –tots tres professors de Blanquerna- fou estrenat i premiat el passat mes de febrer en el Jewis Film Festival de Punta de l’Este a l’Uruguai.

La cinta relata la història de Giza Alterwajn nascuda el 1940 i treta clandestinament a vuit mesos del gueto de Varsòvia dins d’una maleta. La petita Giza serà acollida per una família cristiana polonesa i el 1946 recuperada per uns oncles que se l’enduen a Uruguai. Giza creixerà oblidant aquell món llunyà d’Europa, oblidant els seus protectors fins que el 2009 rebrà una trucada de la filla gran de la família que li va salvar la vida, Danusia Galkowa, després de 63 llargs anys de cerca. Un relat de 49 minuts commovedor, una invitació a reflexionar sobre el nostre propi temps. Com diu Jean-Françoise Forges cal ensenyar la realitat de la Xoà per mantenir la memòria, única però feble oportunitat que la humanitat té per protegir-se de l’horror. Fer-ho des de la gravetat i el recolliment, des d’una emoció dominada que ens permeta tocar la consciència profunda de les gents i obrir a una comprensió capaç de produir compassió.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s