Enric Sòria o passar la vida mentre llegim

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 2 d’abril de 2014.

Enric Sòria en una imatge captada a València per Jesús Císcar.

Enric Sòria en una imatge captada a València per Jesús Ciscar.

Ara fa algunes setmanes que no coincidesc amb Enric Sòria. Trobar-se amb ell en aquesta ciutat que tots dos itinerem des de fa molts anys sempre és un luxe. Val a dir que la conversa reposada a cada ciutat té una banda sonora diferent. Barcelona potser sona a una mena de versió lleugera de Bill Callahan, no ho sé. De vegades, als canviants d’estació, quan cau la nit, també es pot escoltar emmascarada per la cridòria dels xiquets filipins que juguen a pilota al carrer o pels crits dels venedors paquis de telefonia mòbil del Raval, l’Small Change de Tom Waits. M’agrada veure’m amb Sòria de tant en tant, fer el barret en qualsevol escenari d’aquest indret menys inhòspit del que puga semblar a colp d’ull per al que arriba de fora, riure’ns plegats per millor dissimular la por, vull dir riure’ns d’aquesta primera dècada i escaig de segle, d’un segle inquietant i potser tan mortífer com una corbella de desbarbar marges.

La darrer vegada que vam compartir un cafè ho férem amb vistes a la plaça de Joan Coromines i vaig aprofitar per preguntar-li sobre Hans Fallada. Sòria no tan sols escriu prodigiosament sinó que sap molt, i molt bé, sobre totes les vicissituds de la literatura europea, la de l’est i la de l’oest. Jo acabava de llegir, seguint les indicacions d’un altre amic, Xavier Casals, I ara què, homenet? i Sol a Berlín, totes dues novel·les traduïdes per Ramon Monton per a Edicions de 1984. M’havia quedat absolutament corprès amb la prosa d’aquell alemany amb cara de tortuga, l’escriptor de la República de Weimar perseguit pels nazis, drogodependent i uxoricida frustrat. Sòria va arrufar les celles i va deixar anar una rialla carregada d’ironia. En efecte, va ratificar, hi havia com per a fascinar-s’hi. Fallada, va assegurar mentre s’espolsava els dits de la mà en l’aire, era un autor de gruix i, del cert, un personatge del tot excessiu. Tan excessiu que fins i tot va tenir la sort –o la dissort- de conèixer l’èxit, el fracàs i la bogeria, tot al mateix temps. El món de Fallada és un món de gent corrent que, de vegades, es tornen herois un punt tristos i prosaics. Un món de ciutadans perduts en la boira del destí. Fallada és un dels grans com ho és Stefan Zweig i tantíssims altres encara que el nostre públic els tinga per uns grans desconeguts. Lamentablement la cultura al nostre veïnat ha tingut adeptes incondicionals en una proporció ben modesta per dir-ho de manera suau. La premsa tampoc no ha ajudat massa, ni és previsible que ho faça. Els diaris de la mena que siga ja fa massa que s’esmunyen de cap en els aiguamolls adiposos de la banalitat, presoners de les estratègies comercials i d’un star system mediàtic clos, autoenunciatiu fins al hastag. Amb tot, hi ha cultura més enllà de les pàgines oficials de cultura. Precisament, ú se n’adona d’això llegint llibres com el de Sòria, Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic (1974-1984). El dietari, premiat amb el Joanot Martorell de Gandia i amb el de la Crítica de Serra d’Or, publicat el 1991 per Edicions 62 amb una esporgada notable, ha estat reeditat ara en la seua integritat per la Universitat de València sota la mirada atenta de Gustau Muñoz. Sòria, seguint l’estel de Josep Pla o de Joan Fuster, escriu un llibre important que, igual aleshores com ara, era descaradament aliè a les urgències crematístiques de les editorials o a les exigències de programa del circ audiovisual. Fet i fet, tot ben coherent amb un autor que ha fugit des de sempre capelles i cenacles, lliure, d’un autèntic franctirador amb els nervis d’acer i el cap ben clar.

L’ànima del Mentre parlem està feta del gust per pensar i per escriure, per llegir, mirar, interpretar, discutir, comentar… Sòria es deleix en la contemplació de la bellesa, en l’extraordinària capacitat de l’home per crear-la, recrear-la… És la mirada d’algú sensible capaç d’emmotllar les emocions amb el fang de l’escriptura. A les pàgines d’aquest dietari caben Ingar Bergman, Passolini, Herzog, Walter Benjamin, els clàssics grecs, Ausiàs March, Pavese, Kavafis, Wenders o Goethe, De Quincey, Mann, Renbourn, Horaci, Kafka, Espriu, Estellés, Hemingway, Montaigne, Gil de Biedma… cap el món i dins d’aquest, València, una València gris, mig esbucada, sense esperança, i tot i així capaç encara de reflectir lleument, com en un bassal d’aigua tèrbola, el passat esplendorós d’una ciutat que fa uns quants segles “formava part d’un circuit cultural europeu, amb cert prestigi i tot”. I encara hi ha lloc també per al seu món d’Oliva, de La Safor, de Gandia, sempre tan deliciosament rememorat com en aquells versos delicats i durs alhora del seu darrer poemari, Arqueologia (Bromera).

Confie en què no tardaré massa temps en tornar-me a trobar amb ell. Potser ho fem a la frontera dels nostres barris, just on el carrer de la Marina separa el Xinatown de la ciutat Olímpica, o en un petit bar de qualsevol dels que hi ha a tocar de la Ronda de Sant Antoni, atapeït de nàufrags vorejats al taulell. Li preguntaré potser de nou per Fallada ara que tot just acabe d’encetar Llop entre llops (1984). Mentre tant esperaré i llegiré… llegir i esperar, ja veus, quina manera de passar la vida, que en diria Sòria.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s