Manel Alonso, cròniques des de l’infern

*Text de Francesc Viadel llegit el 28 de novembre de 2013 amb motiu de la presentació del llibre de Manel Alonso i Català, Cròniques des de l’infern (Onada, 2013). L’acte, celebrat a la Casa de València de Barcelona, gràcies als bons oficis de l’actor xativí Elies Barberà, comptà amb la veu del cantant Rubén Durà i amb la presencia  de vells amics com els escriptors Jordi Mata, Rafael Vallbona, Albert CallsEmili Gil, entre altres.

L'escriptor Manel Alonso en una imatge recent.

L’escriptor Manel Alonso en una imatge recent.

Encara no fa massa temps vaig escriure a Serra d’Or que el laberint del Minotaure es trobava als peus de la serra Calderona, a Puçol, enmig d’un plana prenyada d’hortes atrapades entre la mar infinita i una dispersió de fàbriques ferotges. I vaig veure Manel Alonso com un Teseu invicte, sense cabdell de fil, ni cap Ariadna esperant-lo, entotsolat, vencent diàriament amb l’única arma de la literatura, el monstre de l’esclavatge al qual està subjugat l’home contemporani. De fet, Alonso és un home lliure.  També algú que brolla de la terra, cada dia, en cada acció, en cada pensament. Tot ell és, diríem, terra, en un sentit ple. I és, també, part viva i indestriable d’un paisatge humà i espiritual que compartesc. Ben mirat, a tots dos ens dóna sentit un mateix món. Vull dir, un món de treballadors de mort treballadora –com afirmaria Vicent Andrés Estellés-, un món de ràbia continguda i silenci, senyorejat per una desesperança inexplicable i tant llarga com les darreres hores d’un moribund. Un món on es fa de dia sempre de la mateixa manera. El sol ix i molt lentament va redolant fins situar-se al bell mig d’un cel blau com les escates d’un peix espasa.  A les cases, les dones, fan truites d’all i fregeixen sardines, botifarres i blanquets, bullen ous, emboliquen un grapadet de sal en un paper d’alumini… Els homes tornen de la plaça a casa, riallers, un punt beguts de cassalla, cofois de saber que aquell dia guanyaran jornal.  Als taulells dels bars un foc evanescent balla dins dels gots plens de cafè tocat de conyac. Potser les campanes toquen a mort mentre els botiguers aixequen les persianes fent un gran terrabastall de ferros i els forners se’n van al cau emblanquinats de cap a peus. Asseguts al tren, de camí al poble ignot, els mestres vinguts de ciutat es preparen la lliçó d’aritmètica i, també, la de mètrica, tal vegada un poema breu. La humanitat sencera, és a dir, el ple d’aquell univers petit, de bell nou es disposa a bregar per un rosegó de fe en l’avenir. I allà al bell mig d’aquell escenari hi és Teseu, Manel Alonso, deslligant-se la corda gruixuda de la rutina, desprenent-se del pesant jou de les circumstàncies adverses dels qui no han nascut “fill de…”, lluitant contra tot desesper amb el seu ofici d’escriptor afanyosament aprés durant anys.

Vaig conèixer Manel Alonso una vesprada freda de la darrera setmana d’octubre de 1987, a la plaça de la Verge de València. Uns quants joves escriptors, convidats al IV Galeusca per l’editorial 3 i 4, seiem a l’hora del cafè a la terrassa de la cafeteria Roma quan ell, des de la taula del costat, va irrompre en la nostra conversa. Recorde que va improvisar una breu presentació i que tot seguit ens va demanar si ens podíem canviar a la seua taula. Ens va assegurar amb la veu un poc trencada que sentia un insuportable fàstic pels coloms que en aquell moment desfilaven als nostres peus, parrupadors, superbs. Vam dir-li que sí i així va ser que ens vam conèixer.   Per aquell temps Joan Fuster encara rebia al seu domicili de Sueca, amortallat en una bata de quadres escocesos i dins d’un núvol de fum de cigarreta mentolada. Aquella nit, per cert,  el veuríem acompanyat de l’escriptora Montserrat Bayà, entrar alt com Sant Pau i arrufant a les celles, al menjador de l’hotel Jaume I on es celebrava el sopar de la festa dels Premis d’Octubre. Pense en la seua cara de pomes agres i en una mena de pastís de pebrots grocs i vermells, com una ensenya, que ens vam donar per a menjar… i pense en el piano del cafè Lisboa del carrer Cavallers i en el cul redó d’una poetessa de Mallorca i l’accent estrany de l’alguerès Antoni Arca i en la nit de València…  També per aquell temps Estellés respirava encara i de tant en tant es dolia de la cama en un racó d’una casona de Benimodo, mentre esperava que la mort li fera un toc, toc i pam.  Haig de dir a tot això que el poeta de Burjassot mai no ens rebria ni a mi ni a la colla que editaven aquella L’Horabaixa d’entusiasmes literaris. Ni a mi, ni a l’amic Josep Manel Esteve, poeta de filferros i cataclismes, de capses de sostenidors i desolació moral…

Riola 6 de novembre de 1987. D'esquerra a dreta, Àlex Vidal, Francesc Viadel, Manel Alonso, Francesc Xavier Llorca, Mara Alberola, Xavier Llàcer, Pep Cortell i Vicent Penya.

Riola 6 de novembre de 1987. D’esquerra a dreta, Àlex Vidal, Francesc Viadel, Manel Alonso, Francesc Xavier Llorca, Mara Alberola, Xavier Llàcer, Pep Cortell i Vicent Penya.

Érem joves, molt joves, i el país una promesa. Teníem ganes de remoure les coses. De girar la truita. De sacsejar consciències sense adonar-nos-en, però, que els poders seculars havien tirat una muntanya de runa i calç sobre les nostres il·lusions. Tant se valia. Pensàvem que potser ho canviaríem tot amb la nostra literatura. Fèiem camí, el nostre, el d’una articulació necessària a fi de sobreviure civilment.

A final d’octubre de 1988, a l’Espluga del Francolí, a tocar del monestir de Poblet i de tots els seus cadàvers reials, defensàrem, juntament amb d’altres joves escriptors com Pep Cortell, Ferran Grau o Àlex Vidal, la necessitat de comptar amb una direcció pròpia al país, sense les tuteles burocràtiques de Barcelona.  Aquesta direcció es va concretar el 6 de novembre, a Riola, amb la celebració de la I Assemblea de Joves Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià que va presidir, Manel Alonso. L’entitat congriaria un grup més o menys homogeni d’escriptors pel que fa a estils literaris i inquietuds polítiques, joves com Mara Alberola, Conxa Planells, Vicent Penya, Xavier Llàcer o Francesc Xavier Llorca, entre molts d’altres. Després el poeta Marc Granell, ens posà en contacte amb d’altres escriptors com Eduard Verger, Vicent Berenguer o Ramon Guillem.

La ciutat de València era llavors la de l’Arana, la de Cavallers de Neu, la de Lluís Roda, la de Pere Bessó, Maria Fullana, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Francesc Collado, Enric Sòria, Salvador Jàfer, la de la impremta màgica de Lola Nomdedeu a l’Oliveret, la del Café fet exprés de l’amic Vicent Broch… la de les putes del Parterre i la de Casa Calabuig… la bella ciutat com un buc abandonat i a la deriva cap a un futur que en aquell moment ni en el pitjor dels nostres malsons podíem imaginar. El cas és que ni amb tots els poemes del món hauríem pogut aixecar una murada capaç d’aturar les ones devastadores de la reacció. La ciutat era, certament, aquella fira encesa que va escriure Granell, i ho ha estat per sempre i això malgrat el faraonisme aparent o el vòmit retòric d’una classe política infecta, de lladres i traïdors.

Als noranta la mediocritat es va acabar per consolidar i els anys de plom de l’anticatalanisme encabritat i del socialisme cagadubtes i atemorit, donaren pas a un neofranquisme que de fet mai no se n’havia anat enlloc. La història ja la coneixeu sobradament.

Amb tot i això, cadascú de nosaltres va continuar fent la seua. En alguns casos, com en el de Manel, el resultat d’aquell anar fent ha estat impressionant. Pocs escriptors valencians han estat capaços de mantenir un treball tant constant malgrat les circumstàncies. Malgrat un context que, en línies generals, s’ha mostrat rabiosament contrari a qualsevol indici de recuperació cultural o política, molest amb qualsevol símptoma de recuperació per lleu que aquesta haja estat.

Periodista, editor, rapsode, poeta, assagista, activista literari, proselitista de la producció cultural del país, premiat i traduït, en definitiva productor incansable… La seua obra depassa, ara com ara, el mig centenar de títols entre els que vull recordar el llibre de poemes Oblits, mentides i homenatges (1998) o el de narrativa breu, Els somriures de la pena (2011), dos autèntics autoretrats sentimentals de l’autor i d’una època.

9788415221920_04_hAra, en aquest Cròniques des de l’infern (2013), un aplec d’articles publicats durant els darrers anys en diversos diaris digitals del país, coneguem l’Alonso periodista, el ciutadà compromès, disposat, com assenyalaria Tony Judt, a rebutjar i a dissentir, un ciutadà necessari per tal com ha convertit en una virtut la seua oposició a l’opinió majoritària. Tot plegat, va argumentar l’historiador anglès al seu assaig El món no se’n surt (2012), una democràcia de consens permanent no duraria pas gaire com a democràcia.

No és fàcil, doncs, trobar periodistes d’aquesta mena, ciutadans d’aquesta mena en un entorn convuls d’inseguretats, acomiadaments i por. De por està fet el present. Als seus articles, l’autor reflexa, amb un estil directe, sense entortolligaments, les malures d’un temps i d’un país, l’amargor i la irritació del ciutadà d’a peu davant la desfeta. En aquest sentit, Alonso esdevé el cronista inclement d’un context social de degradació que, en efecte, podríem comparar a la lletjor de l’infern descrit per Dant.  Un infern que es concreta en un Estat que encara deu molt en la seua configuració espiritual i efectiva a l’odiós règim franquista o bé en una classe política decebedora o perillosa, per corrupta i per contrària als interessos del propi país.  Una casta d’ineficaços gestors públics que, a més, es aliena al sentit comú o a la decència i que alhora es mostra enemiga del català, tota una evidència d’aquell autoodi tant nostrat. Polítics que es comporten ben sovint, doncs, –recorda Alonso- com si foren que fills simbòlics d’aquell oncle Tom que va imaginar Harriet Beecher Stowe.

Els articles d’Alonso, sempre escrits a partir de l’auscultació de la realitat, sintetitzen de forma molt clara els sentiments d’una bona part de valencians, això és contradictoris, repartits entre l’estimació pel país i el tedi, la ràbia i el cansament per un estat de degradació que ja dura dècades i al qual cal afegir aquesta ofensiva global del capitalisme més ferotge amb les seues nefastes conseqüències sobre unes classes populars que es dessagnen.

El periodista, lluny de refugiar-se en el lament improductiu o en conformar-se en fer un cant a la desesperació gosa plantar cara a la realitat amb propostes fetes amb el cor, des d’un sentit primari, ferreny, de responsabilitat. Alonso, tampoc no perd l’esperança i apel·la contínuament a la necessitat de construir un futur al mateix temps que posa en relleu les realitzacions del present, els treballs de la cultura tan necessària en un món que sabem a hores d’ara totalment devastat. Així, doncs, reivindica i s’emociona amb la producció musical del país, amb la producció literària no importa de quin gènere i, sobretot, amb les possibilitats que encara queden per explorar, amb la faena que encara s’ha de fer, que cal fer. Es sorprèn, també, i no exempt d’una certa ironia, pel menyspreu i la ignorància d’uns notables més pendents de destruir que de cap altra cosa. Segurament, l’escriptor oblida deliberadament, a fi de no inquietar-se més del que podria resistir, que els d’aquesta mena s’han criat i nodrit en l’ambient de la ignorància i la barbàrie d’un règim que triturava els ossos i les ànimes amb el seu enorme trencanous de la reacció i l’autoritarisme. Són a penes salvatges amb vestits cars i una carrera universitària robada, i un partit o una banda de roders, ombres funestes.

La veu d’Alonso és clara, diàfana, amb els mínims subterfugis. La veu d’algú que es sap poble i no li fa vergonya dir-ho, identificar-s’hi fins i tot amb vehemència. D’algú a qui no li fa por tampoc assenyalar als que considera responsables de l’actual necrosi moral i econòmica. Els seus textos, com tot allò que escriu, tenen ànima.

Torne a Teseu, al laberint, als carrers del Puçol que és també l’indret dels meus ancestres. Torne  a la seua casa de façana blanca i murs gruixuts, amb una andana plena de capses i calaixos, la cambra dels seus secrets. Veig les portes del carrer obertes de bat a bat, enrenou de festa, un bou embolat talla la fosca en una nit calenta d’estiu, en una nit de melons d’Alger i d’aigua fresca, de cuina primària i d’amor i de celebració, tota feta de terra, com Manel… Érem joves encara no sabíem que era l’infern.

Gustave Moreau - Athenians being Delivered to the Minotaur in the Cretan Laby

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s