Andy Robinson, un àngel enmig dels diables de Davos

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 de novembre de 2013.

Andy Robinson, en una imatge de Guadalupe de la Vallina per a Jot Down.

Andy Robinson, en una imatge de Guadalupe de la Vallina per a Jot Down.

Fa poc vaig tenir ocasió d’escoltar el reporter Andy Robinson, a Barcelona, en una classe magistral a la Facultat de Comunicació Blanquerna i gràcies als bons oficis del també periodista i company, Pere Franch. A colp d’ull, Robinson fa la fila de ser un tipus corrent, afable, educat sense resultar pegallós, de qui sabem, entre altres coses, que ha vist i ha escrit món, per curiositat suposem i, també, potser que fugint de la seua màtria anglesa de la qual n’està ben tip segons confessava recentment a Ramon Lobo en una entrevista per al magazine cultural Jot Down.
 
Menut i d’espatlles estretes, parla molt espaiet amb un filet de veu gairebé amanyagador. Altrament, i a pesar dels seus cinquanta tres i d’unes generoses entrades, encara pot presumir d’una bona mata de cabells, esborifats, color coure, de xiquet entremaliat -diríem-, que fins i tot podem imaginar, fa més de quaranta anys, als afores de Liverpool, saltant la tanca del jardí del veí antipàtic, tal vegada un seguidor devot del conservador Edward Heath, només per a encimbellar-se dalt d’un arbre des d’on fer-li una botifarra grandiosa sense deixar de fer un somriure d’orella a orella. Al capdavall, Robinson té encara una mica l’aspecte d’un xiquet d’aquells que qualsevol veí d’ordre, liverpulenc o d’Algemesí, exdirector de banc i jubilat i propietari d’un gos de raça Boston Terrier per única companyia familiar, voldria escanyar una plàcida tarda de diumenge després de prendre el te amb unes galetes de gingebre.

I amb tot i això, l’aspecte de Robinson també és el d’algú incapaç de matar una mosca, de confondre, doncs, a un busca-raons qualsevol encara que d’inofensiu –si més no per als dòcils defensors del sistema- té ben poca cosa si ens atenem a la seua temible ploma, a la seua ironia de tall tant precís com el d’una fulleta d’afaitar, tot plegat a la seua obstinació per a descobrir el rostre lleig d’un capitalisme que fa servir totes les carasses per despistar als qui, estafats i perduts, el busquen amb un roc a la mà. La seua mirada és la d’un periodista sense treva que se’n riu de les preguntes softball dels col·legues pilotes, capaços d’acotar el cap fins a l’alçada dels seus engonals en presència d’un ministre o un banquer.

Després d’haver cobert cinc encontres del Fòrum Econòmic Mundial, acaba de publicar Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo (Ariel). El relat de Thomas Mann, La muntanya màgica, ambientada justament en un sanatori de la petita població suïssa de Davos, a punt d’esclatar la primera gran guerra, li serveix a Robinson com a fil conductor del seu gran reportatge, de la seua història la de l’actual crisi del capitalisme amb les seues funestes conseqüències, tant inquietant i trista com la de Mann. La història, si vostès volen, de la devastació de milions de vides a causa de l’avarícia i d’uns governs que han abandonat la gent a la seua dissort. El periodista pot tornar a veure amb els ulls d’avui al jove Hans Castorp de Mann, envoltat de pacients moribunds encara que d’aspecte envejable, plàcidament instal·lats enmig d’un paisatge de cims nevats sota un cel d’un blau encegador, mig asfixiats en una massa d’aire pur. Un Castorp que fa veure que res no passa més enllà de les quatre parets del sanatori, encara que tots sabem que el seu món –que és també el nostre- s’esquerda irremeiablement com una enorme capa de gel sota els peus d’un elefant enfurismat i vell.

Imatge dels participants de la WEF de Davos. AP/Keystone/Laurent Gillieron.

Imatge dels participants de la WEF de Davos. AP/Keystone/Laurent Gillieron.

El reporter ha sigut en Davos com una mena d’àngel rebotat contra el capitalisme entre diables luxuriosos i elegantment vestits que viatgen en avions privats i a bord de iots equipats amb submarins i míssils. Un àngel entremaliat entre brokers, advocats amb despatx a l’infern i consellers delegats de multinacionals i fons d’inversió; entre multimilionaris i banquers neoliberals furibunds, filòsofs i escriptors snobs; entre Bill Gates, el colèric Jean-Claude Trichet, el neofranquista José Maria Aznar, Sergey Brin, Michael Dell, Georges Soros, Steve Forbes, Josef Ackermann, els bombolla-constructors Rafel del Pino o José Manuel Entrecanales, els Botín, o fins i tot stars com Bono d’U2 que s’ha unflat a guanyar diners com a recaptador principal d’un fons pensat, vés per on, per ajudar els pobres desgraciats.

Aquests de Davos són, sens dubte, els principals especuladors financers del planeta, els responsables d’haver trencat la joguina del model del capitalisme de consum, els mateixos que avui s’horroritzen discretament en veure que els treballadors aturats o amb salaris de misèria difícilment podran continuar consumint i mantenint el sistema sobre el qual es basa una part del seu poder i riquesa. Els també seguidors del filantrocapitalisme, una tècnica més que una filosofia, que serveix per a guanyar milions de dòlars aprofitant l’avinentesa de catàstrofes com la del terratrèmol d’Haití. Els partidaris de la privatització dels serveis públics i, alhora, de la política de l’austeritat en nom d’una eficiència que només existeix en el seus caps tal i com han demostrat alguns economistes a partir de casos com l’anglés amb les ruïnoses privatitzacions que va impulsar Margaret Tchatcher. Els mateixos, sens dubte, que han estat darrere de l’apunyalament polític de Grècia, Irlanda o de la mateixa Espanya, això sí, després d’haver unflat com a un porc pel cul les economies d’aquests països mentre veien créixer els seus comptes bancaris i patrimonis. Els multimilionaris que no volen pagar impostos, capaços també d’evadir del fisc, amb una facilitat espaordidora, quantitats fabuloses de diners. Els protegits a Europa i al món de la catrastoika, en terminologia robinsoniana. Uns diables per als quals Déu, omnipresent i misericordiós, és el mercat… Així de senzill i de profund alhora.

Robinson ha conviscut entre els Davos Man, els ha observat, olisquejat, escoltat dissimuladament amb la seua blackberry apegada a l’orella (una tècnica que ha batejat amb el nom d’eavesdropping o escoltar furtivament), els ha perseguit pels passadissos de l’hotel, els ha estudiat gairebé amb la perspicàcia del científic… I, en definitiva, paradoxalment, ha pogut ser-hi inadvertidament entre ells gràcies a posseir una targeta marró amb que l’organització de l’encontre l’ha acreditat com a reporting press. Una targeta, val a dir, que molt menys poderosa que la de color blanc dels media leaders, reservada exclusivament per als grans llepaculs del periodisme mundial com Thomas Friedman de The New York Times, Michael Elliot de Time Magazine o Nik Gowing de la BBC sense els quals aquesta mena de joc de trilers a escala planetària no seria practicable de forma tan impune.

un-reportero-en-la-montana-magicaEl seu llibre, és el relat periodístic irònic, ben sovint sarcàstic, de la seua mística experiència davosiana, i, alhora, la reflexió intel·ligent sobre el món que ens ha llegat la caiguda de Lehman Brothers, sobre la voracitat d’un sistema econòmic que poc a poc ha anat esqueixant l’estat del benestar amb conseqüències terribles per a milions de persones. Una voracitat refugiada -com fa notar Robinson potser que seguint les passes de Tony Judt– en la coartada d’un compendi de creences econòmiques -la de l’eficiència, posem per cas- més falses que un duro sevillà. A Espanya, i potser no cal recordar-ho, el PP n’és còmplice necessari i satisfet d’aquesta voracitat com ho és la socialdemocràcia espanyola, britànica o alemanya o l’escandalosa dreta populista italiana. El PP, deia, privatitza i estreny fiscalment les classes populars mentre els seus notables més ben situats en treuen un bon tall, al mateix temps que estrenyen el cul i mantenen la respiració amb l’esperança de no haver de treure mai la policia al carrer per reprimir una multitud que aviat ja no podrà més. Això encara que a hores d’ara els mitjans de propaganda habituals ens asseguren que l’economia millora o que des d’Europa se’ns estiga venent la fi d’un amenaçador rescat bancari al mateix temps que se’ns exigeix un nou ‘reajustament’ de 5.000 milions d’euros. Com siga, cap eslògan pot esborrar, -i això ho saben a Moncloa- la imatge dels milers de ciutadans remenant els fems a la cerca d’una safata de pollastre caducat o d’una jaqueta apedaçada. Espanya, com Grècia, cada dia s’assemblen més a aquells personatges de Hans Fallada, perduts i desorientats en l’Alemanya de Weimar, en un Berlín habitat per un exèrcit de morts de gana i d’elegants clients dels grans magatzems del centre a tocar d’Unter den Linden.

El cas és que el gel continua esquerdant-se sota les potes del vell elefant davant la mirada atònita de milions de persones. Sembla que ningú no sap com aturar-lo mentre la gran majoria espera resignada a ser devorada per una clivella, a acabar morint ofegats en les aigües gèlides de la crisi total. Recorda Robinson en el llibre una conversa amb l’economista de la Universitat de Beijing i autor de The great rebalancing, Michael Pettis en què aquest li comenta que et titllen d’anticapitalista si vols redistribuir la renda cap als treballadors encara que aquesta és l’única forma de salvar el capitalisme, i és així que ho van entendre tant Keynes com Marx. Robinson li dóna la raó i afegeix que, això no obstant, els Davos Man encara no s’han empescat la recepta.

La ironia de Robinson, ja ho he apuntat, és fina i alhora enormement tallant. Podria escriure un llibre amb les seus agudes observacions, una mena de tractat contra el pànic i l’ansietat d’aquest catastròfic inici de segle XXI. La ironia, això no obstant, no li ha pogut proporcionar solucions al desastre que està en marxa, encara que tampoc no crec que pretenga guiar ningú cap a la salvació. No li va ni el paper de pelegrí ni el de profeta. És home del seu ofici que consisteix, bàsicament, en veure i dir que no és poca cosa.

El dia que va estar a Barcelona la vaga de fematers de Madrid estava en el seu apogeu. Ana Botella nedava en més merda de l’habitual sobrevolada pels seus propis voltors i gavinots. Robinson va comentar fent mitja rialla de sota el seu nas recte i prominent, que a les xarxes socials molts estaven suggerint de dur les bosses de fem a les portes dels bancs. El periodista apuntava a una mena de rebel·lió incruenta que intuïm el posava tant feliç com a aquell xiquet de Liverpool que feia botifarres al veí malacarós. El seu comentari jocós va deixar pas, però, a un altre un punt amarg i gens divertit. El cas és que el periodista veia amb una certa preocupació el fet que el Metro de Sol, amb entrada a l’èpic camp de batalla del 15M, estigués patrocinat per Vodafone, al seu parer una de les companyies del món amb un major historial d’evasió fiscal. Tot seguit, es preguntava, sense escarafalls, amb un to de veu molt i molt fluixet, mirant fixament l’auditori, què collons se n’havia fet del moviment 15M. Alguns ens vam remoure als seients. Vaig pensar que la resposta, ben mirat, podria ser tant aterridora com frustrant.

Imatge de Vallecas Digital.

Imatge de Vallecas Digital.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Andy Robinson, un àngel enmig dels diables de Davos

  1. Hi, i believe that i noticed you visited my website so i got here to return the prefer?.I am
    trying to find things to enhance my site!I suppose its good enough to make use of a few of your concepts!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s