Plaça Emilio Castelar (actualment de l'Ajuntament) el 14 d'abril de 1931. Arxiu Josep Huguet
Una de les lectures que recorde més entranyablement de la meua època d’estudiant a l’Autònoma de Barcelona, és la d’El temps barrat (Destino, 1973), d’Alexandre Cirici Pellicer. Aquest llibre de caire memorialístic, premiat el 1972 amb el Josep Pla, fou per a mi una autèntica descoberta. Els ulls d’aquest crític d’art, assagista, polític, prohom català compromès amb la seua societat, són els d’un home amb una profundíssima estimació pel seu país i per la seua ciutat, Barcelona.
El temps barrat, és una radiografia acurada, sovint tendra del món que va viure de jove, d’aquella Catalunya convulsa que va de la Mancomunitat a la Revolució del 6 d’octubre.
Més tard, vaig descobrir també el seu Barcelona, pam a pam (Teide, 1984), una guia a penes turística, magníficament documentada, la qual encara gaudisc a estones perdudes. Malauradament, la producció de Cirici és avui cobejat material de llibreria de vell en un país de memòria curta.
Rellegint El temps barrat trobe avui un capítol referit a la València dels anys trenta. L’autor en dóna unes pinzellades, de traç segur, però, molt eloqüents de la ciutat.
Tot plegat, no m’he pogut estar de compartir un petit fragment:
VALÈNCIA, DE NOU
Havíem conegut València el 1932, sense conèixer-hi ningú, com uns turistes. La impressió dominant de llavors crec que es pot resumir en aquestes ides:
Una tendència provinciana a parlar castellà, encara que, insistint, a les botigues, als bars o als quioscs, assolíem que ens contestessin en català.
Un madrilenyisme espectacular a la plaça Castelar, tota ella estil Alfons XII, amb la mateixa retòrica monumentalista de la Granvia madrilenya.
Un catalanisme modernista sorprenent a l’Estació del Nord, amb els seus mosaics, els seus vitralls, el seu devessall d’escuts de les quatre barres.
La majoria dels homes, pel carrer, vestits amb la brusa negra dels llauradors.
Poques noies, i en mantellina.
Uns tramvies petits, com jardineres, amb uns bancs centrals dobles que miraven cap a cada costat.
Ningú no pujava ni baixava dels tramvies corrent, i ens renyaven perquè nosaltres ho féiem.La xaroneria com a estil col·lectiu, en contrast amb el vell barri de la seu, d’una sorprenent elegència que ens semblava adequat qualificar de florentina.
El 1934 hi vam tornar d’una altra manera. L’ocasió eren uns actes de col·laboració entre estudiants barcelonins, valencians i mallorquins, que coincidia amb les festes de les Falles.
Reunions per a parlar dels problemes comuns, visites a institucions com Lo Rat Penat i a personatges com el canonge Fullana o el poeta escultor Bayarri, acte públic a la Universitat, gran reunió amb xocolata, al Centre d’Acció Valencianista, eren coses que s’integraven al programa polític.
Però com a coneixement del país va ésser important de participar de l’alegria infantívola, innocent, d’unes masses capaces d’anar saltant i ballant pel carrer, en grups extensos, donant-se la mà, i veure unes bandes de poble que corrien hores i hores, dia i nit, els carrers fent sonar llurs instruments metàl·lics. (…) la València que ens va arribar al fons va ésser la de l’amistat i la companyonia, la facècia divertida i la rialla fàcil, amb traspassos ràpids cap a un lirisme molt efusiu, dels nostres companys estudiants.
francescviadel
