Wyoming contra Losantos

Article de Francesc Viadel publicat a la revista Saó, número 338, maig de 2009.

Fins fa no massa, milers de ciutadans amb el cap moblat practicaven el vici de despertar completament endollats al parte matiner de la Cope. Si bé es mira, enmig de l’ofensiva antiZapatero del PP, les barbaritats de Federico Jiménez Losantos tenien l’efecte d’una vacuna. Vull dir que, d’alguna manera, les bretolades d’aquell personatge grotesc venien a convéncer-los que tant el franquisme com la seua seqüela aznarista eren més còmiques i irreals que no pas amenaçadores. El cas és que, sense les desagradables imbecil·litats de Federiquín, la reacció, segurament, se,ns haguera fet invisible, i per tant, molt més letal. Jo no he estat dels que engolia aquell fem radiofònic. Ja en tenia prou en llegir els desficacis ètnics –supremacistes que en diria l’escriptor Toni Cucarella– de Las Provincias. Això no osbtant, haig de confessar que em vaig empassar de gust els títols d’Alvaro Vioque, Les barbaritats de la Cope i Més barbaritats de la Cope publicats per Ara Llibres. El jove Vioque va tenir la paciència (i, sobretot l’estómac) de recollir un bon grapat de les bestieses del de la ràdio i envasar-les al buit. “El Gobierno español”, digué en un de tants moments del seu espai La Mañana, “sólo habla con terroristas, homosexuales y catalanes, a ver cuándo se decide a hablar con gente normal”. Heus ací una mostra de la filosofia política que alimenta els de la colla del Camps, El Bigotes, El Albondiguilla, Castellano i altres honorables dirigents del gavinot. Un altre periodista d’aquella casa, César Vidal, també s’ha lluït a manta a base de vomitar rucades sovint d’un masclisme o d’una homofòbia del tot impresentables. No és gens estrany que una peça com aquesta fóra un any convidada per doña Rita Barberà en qualitat de mantenidor d’uns premis literaris Ciutat de València. El tipus s’esplaià a pler, aprofità per a desplegar els seus coneixements sobre el valenciano i sobre els intents de l’imperialisme català de destruir-lo, de diluir-lo en el magma viscós de la llengua de mossèn Cinto. Aquests paios no tenen vergonya ni la coneixen, i els seus estirabots són un bon exemple d’un humor negre barat, de mal gust. I com que la cosa va de rialles, és ben natural que darrerament sàpiga d’ells a través d’El intermedio de la Sexta, espai presentat i dirigit pel Gran Wyoming. El showman, àcid, icona indiscutida d’una Espanya a color, els té totalment integrats en el guió. Pel que sembla, l’èxit ha estat tan gran que, fins i tot, l’artista s’ha permés ampliar la nòmina a dpaltres pardals de la mateixa espècie com Xavier Horcajo, experiodista de Prisa, que avui dirigeix un aterridor programa de debats a Intereconomia titulat Más se perdió en Cuba. La cosa té el seu morbo. Losantos, Horcajo i Vidal es deleixen en insultar a pler Wyoming i encara a alguna  de les seues col·laboradores. Els ofesos, però, es limiten a reproduir a bombo i plateret els estirabots, al mateix temps que afegeixen la rèplica intel·ligent i desenfadada.

Sense voler, això segur, han consagrat Wyoming com la bèstia negra dels reaccionaris espanyols, com un heroi de l’esquerra sempre desconcertada i tan resignada a patir els moralistes malacarosos i venjatius.

I de venjança va, en part, l’assumpte. De fet, estic prou convençut que no li han perdonat que fóra el burletes tossut de don José María Aznar –sí, ja saben el de l’acudit amb Bush i la sang sobre la sorra d’Iraq- en aquell programa purificador i incòmode que es titulava Caiga quien caiga. Tampoc no li han perdonat que no pense com ells, i damunt se’n fota dels seus desvaris homòfobs, de les seues teories de la conspiració dignes d’un guió de sèrie B amb marcians verds i plats voladors de pega. De fet, no són de perdonar, ells.

De vegades pense, un punt horroritzat que si pogueren ens farien desaparéixer a tots, a Wyoming i als  milers que li seguim la gràcia, de tanta mala llet com a arribem a posar-los.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s