Matilde Salvador: un pont de mar blava

Des del menjador de la casa de Matilde Salvador, al cor de València, es veu la mar, llunyedana, més enllà d’una murada d’edificis, d’una nova ciutat que ambiciona sense gairebé límits. Un piano, testimoniatge eloqüent de l’ofici, presidia l’ampla estança. Als prestatges d’obra romanien desenes de xiulets zoomòrfics de fang, màgics, mironians, i a les parets penjaven algunes teles d’estil naïf pintades per ella mateixa. Aquella llum amanyagadora, aquelles figures, aquells quadres, tot plegat potser li donava a l’indret l’aire d’una certa insularitat que, sobtadament, s’haguera quedat atrapada entre les quatre parets qui sap si atreta pel so. Allà hi havia –diríem- el cel, però hi havia, sempre i més, la mar i els seus sentits, un ritual de mar omnipresent. La mar de València, la que banya els esbucats barris de la Malva-rosa o el Cabanyal, la de Castelló, la de Palma o la de l’Alguer. Era una casa de mar i una casa alegre com ho va ser Matilde.  La periodista Rosa Solbes a Converses amb una compositora apassionada (Ed Tàndem), rememora tendrament –i no serà l’única- aquell àmbit íntim que del ben segur, sense remei, devia d’enganxar el visitant confiat. “La planta 14 d’aquest edifici del passeig de la Ciutadella”, escriu, “és la millor llotja, per Falles, per a veure els castells de focs que es disparen des d’on passava abans el Túria. Cap a l’est, l’horitzó es camufla darrere d’un mecano de grues que planten torres vora mar, just davant d’on ella es banyava al gener. Però, des dels seus finestrals, Matilde Salvador sempre guaita cap al nord per retrobar-se, i encara sense ulleres, amb les muntanyes de Castelló”. 

A banda, però, d’aquell acollidor racó on hem d’imaginar-la component o somiejant, existia el món. Activista de la vida i curiosa insadollable, semblava xuclar-lo voraçment. Matilde era a tot arreu on hi haguera alguna cosa que pagara la pena veure o aprendre. Gairebé era impossible no trobar-se-la en un dels qualssevol actes culturals que tenen lloc a la ciutat. Amb la seua presència la fita guanyava un punt de distinció. Menuda, prima i delicada com una xiqueta, tenia també un no sé què de senyoreta britànica acabada d’arribar de vés a saber quin exòtic racó de l’imperi. Somreia sempre amb aquells llavis fins i aquells ulls blavíssims que no coneixien l’edat. Matilde Salvador fou una seductora en el sentit estricte i alhora més amable i innocent del terme.

La darrera vegada que vaig tenir l’ocasió d’escoltar-la fou una nit de meitat de desembre de 2005. Els socialistes l’homenatjaven al restaurant de les antigues piscines de la ciutat en reconeixement a la seua contribució al progrés dels valencians. No li havia estat fàcil ser-hi present. Se la veia cansada. La salut començava a abandonar-la. Davant el faristol, però,  el seu abaltiment va esvair-se de colp. La seua veu, un punt tremolosa per l’emoció, es va oir clara. Agraïa el gest i aprofitava per ratificar-se una vegada més en el seu compromís i fidelitat a un poble, a una cultura i una llengua.  Demasiado fiel a sus orígenes i a sus principios”, escriurà Solbes a El País només un dia després de la seua mort, “me consta que la ciudadana Matilde Salvador permaneció proscrita (o al menos non grata) durante mucho tiempo, incluso en mandatos socialistas”.

Val a dir també que a ningú no se li va escapar que en l’homenatge d’aquell hivern, com en tants altres, pesava també, i molt, la seua condició de dona. En darrer terme, el fet que ser dona mai no haguera estat un impediment per treballar, per representar també un paper públic en el seu temps tant atroçment marcat per la dictadura. Un paper, en una societat, a més a més, llastada per la influència d’un conservadorisme no il·lustrat que per desgràcia mantingué -i encara manté- uns fortíssims vincles amb un populisme reaccionari difícil de combatre des dels arguments. Aquesta condició de dona fou també rigorosament expressada pel poeta alguerès Rafael Caria, durant l’homenatge que se li va retre el 10 de juliol de 2007 a la Coral Miquelet de València.  Caria explicà emocionat que en Matilde havia vist “la representació unitària d’un fet d’allò que és una dona en el sentit més gran de la paraula i expressió d’un univers femení que prou vegades els homes no sabem ni comprendre ni, d’alguna manera, descobrir”. Dos anys abans, Vicent Pitarch, amb motiu també d’un altre homenatge ara organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans la definí com a “dona universal” i “profundament nacional, dialogant, culta, oberta i mestra en aplegar veus discordants (…) símbol de l’entesa mútua i de col·laboració profunda entre els territoris de la nació”, com a “pont de mar blava” entre la catalanitat insular i peninsular.  Altrament, un dels seus més íntims i alhora gran coneixedor de la seua trajectòria, l’escriptor i secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet, recordà en el llibre Matilde Salvador (Ed. Saó), la presència constant de la seua condició de dona en les seues composicions, algunes de ben notables, com ara Homenatge a la poesia femenina d’Amèrica, fet entre els anys quaranta i cinquanta amb textos de Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, Delmira Agustini i Juana Ibarbourou als quals incorporà també, allà pels anys vuitanta, els de Dulce María Loinaz.

 

 

Una vida dedicada a la música

El divendres 5 d’octubre de 2007, la primera dona que havia estrenat una òpera al Liceu de Barcelona i, sense dubte, una de les figures més importants de la cultura moderna del País Valencià, moria als vuitanta nou anys.  Havia nascut el 23 de març de 1918 a Castelló de la Plana al si d’una família acomodada. L’avi tocava el violoncel i era molt afeccionat a l’òpera. El pare tocava el violí i, tot i no dedicar-se professionalment, fundà una orquestra i una Societat Filharmònica a Castelló a més de comptar-se  entre els promotors de l’antic conservatori d’aquella ciutat. Matilde, a només sis anys, estudià piano amb la seua tieta Joaquina Segarra, i més tard harmonia, composició i orquestració amb Vicent Asencio, amb qui es casà l’octubre de 1943. A quinze anys escrivia la seua primera obra, una peça a sis veus mixtes titulada Com és la lluna i als divuit composava la seua primera cançó per a veu i piano, Cuentan que la rosa. Molt atreta des de sempre per la música coral, musicà poemes d’autors com Bernat Artola –que tantíssim la va influir-, Xavier Casp, Salvador Espriu, Joan Fuster o Miquel Costa Llobera. Precisament, un dels seus primers guardons l’obtingué el 1937 per la musicació d’uns poemes d’Artola aplegats sota el títol de Tres Cançons valencianes.  L’atorgava la Conselleria de Cultura valenciana, presidida aleshores pel valencianista d’esquerres Francesc Bosch i Morata. El mateix any encara va escriure un ballet i el 1939 un cicle de cançons dedicat a Manuel de Falla, un dels seus predilectes junt amb Monteverdi, Puccini, Stravinsky o Mussorgski, entre molts altres.

Una de les fites més importants de la seua carrera fou l’estrena al Principal de Castelló el 31 de març de 1943 de la seua primera òpera, La filla del Rei Barbut, sobre un text de Manuel Segarra Ribés inspirat en el Tomba-Tossals de Pasqual Tirado, una llegenda fundacional de la capital de la Plana. Aquella primera òpera de la història escrita en valencià concità l’entusiasme de la crítica i suposà tot un esdeveniment.  El camí fins arribar a l’estrena no fou, però, gens fàcil. L’entusiasme hagué de suplir la manca de recursos i, a més, a la últim, l’obra topà amb la censura, que a banda de veure mal el fet que l’autora fos una dona, exigí també que una part del text fóra escrit en castellà. Matilde s’hi negà en redó. Fins i tot les mateixes autoritats franquistes de la ciutat es mostraren contrariades per la imposició. L’afer es va solucionar escrivint en castellà un comentari explicatiu sobre l’origen de l’obra per a ser llegit poc abans de començar la representació i escrivint també en castellà el programa. 

Pocs mesos després de l’estrena es casava i s’instal·lava al carrer de Borriana, a  l’Eixample de València. La ciutat d’aquells anys, d’acord amb els cronistes, era trista i d’un provincianisme rabiüt, però, malgrat tot, el matrimoni s’hi sabia relacionar professionalment i ella treballava incansablement, combinant la musicació de poemes amb incursions reeixides en altres genères. Una d’aquests èxits va arribar de la mà del ballarí Antonio, que en 1953 li encarregà El Segoviano esquivo, un ballet que fou representat en escenaris de tot el món. El 1956 compondria el ballet Blancaneus i, dos anys després, El rossinyol i la rosa, inspirat en un conte d’Òscar Wilde.

Havien de passar encara alguns anys, però, per a conquerir el Liceu de Barcelona una de les fites més ressenyables de la seua trajectòria professional. El 1972 tenia al calaix una òpera el llibret de la qual l’acabaria escrivint el poeta Xavier Casp. El treball, que es titulà Vinatea,  s’havia fet pensant de presentar-lo al premi Joan Senent convocat per la Caixa d’Estalvis. Casp s’inspirà en un episodi històric, concretament en l’enfrontament  mantingut el 1333 per Francesc de Vinatea, jurat de València, amb el rei Alfons III el Benigne per la seua pretensió d’entregar algunes viles al fill de la seua segona muller, Elionor, desobeint els furs i disgregant territorialment el regne.  Segons el relat de la compositora fet a la periodista Rosa Solbes, el seu encontre fortuït en una representació d’òpera en València amb l’empresari del Liceu, Joan Pàmias, permeté la representació al gran teatre barceloní.  L’obra s’estrenà el 19 de gener de 1974, interpretada en el paper principal pel baríton, Pere Farrés. L’any següent es representà també al Teatre Princesa de València i al Principal de Castelló. Fou un dels grans moments de la compositora. També per a Casp, que per aquell temps, no obstant això, ja havia optat per legitimitar a compte del seu prestigi i trajectòria l’anticatalanisme valencià sota la influència sinistra del seu amic Adlert però, també de la de l’enveja i la vanitat. Matilde, que coneixia Casp des de la seua joventut, suportaria amb resignació aquell capgirament i el d’altres amics i coneguts. També la dona de Casp -d’acord amb una confidència de la compositora, potser hauria volgut que el seu marit fos un poeta veritablement llegit pels seus i reconegut més enllà d’una València que involucionà brutalment en molt poc temps.

 

Un gran amor per l’Alguer i el català

Entre els grans afectes de Matilde Salvador hi hagué sempre el que sentia per l’Alguer. Una devoció, podríem dir, que la dugué a mantenir amb aquella ciutat una estreta relació d’altra banda ben profitosa culturalment. El fet venia de lluny, dels anys seixanta, quan se li encarregà l’obra que havien de cantar conjuntament totes les corals participants en la vintena edició del Cant Coral Internacional que va tenir lloc a Barcelona. Per a l’ocasió escollí uns fragments de Cant a la terra nativa del valencià Miquel Duran, un poeta amb unes connotacions nacionals i progressistes ben evidents.

El cas és que a les jornades contactà amb el Cor Polifònic Alguerés i el poeta Rafael Caria de qui temps a venir musicaria nombrosos poemes sent l’obra més reeixida i complerta la coneguda com Els Asfòdels. Segons Jesús Huguet, “L’adhesió a la causa algueresa (…) és tan intensa i, al mateix temps, tan desinteressada que els propis algueresos es senten deutors. Un cor du el seu nom a la ciutat illenca, la Revista de l’Alguer va usar un dels seus quadres per a una de les portades, les seues cançons formen part habitualment dels programes de les corals locals, consideracions i reconeixements són constants.”  Amb motiu de la seua primera visita l’abril de 1985 a la ciutat, Caria recordara amb un punt d’emoció que Matilde, “ (…) Bevia, fins al punt d’embriagar-se, la llum, la claredat de l’aire, el verd de les oliveres i el blau transparent de la nostra mar”.  Aquesta estima per l’Alguer evidenciava un compromís per una cultura i una llengua compartides, una estimació que la compositora traduïa ben sovint en música. Un bon exemple d’això es donà a finals dels anys vuitanta quan la Federació Catalana d’Entitats Corals li va encarregar una sardana a Salvador. La proposta, com recorda Huguet, acabà ampliant-se i es concretà en la composició de les Cinc Sardanes vegetals, una obra que aplega cançons sobre arbres rellevants dels Països Catalans: El Roure de Serrabona, sobre un poema de Joan Sebastià Pons; El Pí de Formentor, amb lletra de Miquel Costa i Llobera que la compositora va dedicar al mallorquí Francesc de Borja Moll; La Carrasca de Culla, poema de Miquel Peris en homenatge a Enric Morera; Oliveres de l’Alguer poema de Caria dedicat a Antoni Badia i Margarit i Xiprers de Sinera amb text d’Espriu destinat al músic Valls. El país, però, i les circumstàncies polítiques, potser no van permetre la difusió adient i justa d’una obra important. Siga com vulga, després d’anys de treball, ja al final de la seua vida, Matilde Salvador si més no podia sentir-se satisfeta que les seues obres hagueren estat interpretades a tot el món per artistes com Victòria dels Àngels, José Iturbi o Montserrat Caballé, executades per les millors orquestres i cors. Un mèrit, però, que mai no li va restar ni un bri d’humilitat.

D’aspecte trencadís, elegant i exquisida en el tracte, semblava reconèixer-se en els mons petits i en les coses senzilles. Sobre la música mateixa confessà a Solbes que li agradava “la que no és artificiosa, emfàtica ni efectista. La vull senzilla, desbullada, essencial, sense desenvolupaments, transparent i ferma, efusiva i equilibrada. Que es note en quina terra hi ha soterrades les meues arrels. Amb accent personal i que la melodía, per a mi el factor més important, campe amb llibertat. Si una idea pot expresar-se amb quatre notes, que no ni hage cinc. I que sigue tonal-modal”. Tota una declaració de principis.

Els darrers anys rebia el reconeixement d’institucions i universitats a una obra i una trajectòria ni de bon tros exhaurides en aquesta breu semblança. El lector curiós podrà encara endinsar-se de ple en la seua obra completa consultant l’extens catàleg arreplegat per Salvador Seguí i editat per la SGAE o llegint detingudament els dos llibres esmentats al llarg de l’article editats per Saó i Tàndem. També podrà escoltar les peces de Salvador. D’acord amb Josep Doménech, s’han enregistrat alguns CD editats per la Universitat Jaume I de Castelló i per la Diputació provincial.  

Amb la pèrdua de Matilde Salvador, sens dubte, la cultura catalana perd un dels seus connectors més importants en un temps en què fóra ingenu i fatal negar les disgregacions. 

 Francesc Viadel

Publicat a serra d’Or , març 2008, número 579.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s