Jugant-s’hi la vida amb la veritat

A la vista d’allò que ofereixen els programadors de televisió, es pot dir que els gustos de les audiències cada vegada són més tortuosos. La gent sembla haver-se transformat definitivament en un petit monstre brutalment afamegat de telefem, un punt amoral i inclús sàdic. És ben bé com si de colp i volta la sang i el fetge ja només pogueren satisfer les persones de cor senzill, els televidents més primaris i infantiloides.

Fet i fet, el que es porta ara és l’espectacle de l’autodestrucció moral de l’individu, l’humiliació pública i desitjada barat a un minso grapat d’euros.  

La darrer màquina tritura ànimes i recapta audiència és un concurs presentat per la fràgil Emma García, s’emet per Tele 5 i s’anomena El juego de tu vida.  Els concursants pateixen un seguit de terrorífiques preguntes que caldrà contestar amb sinceritat per poder fer-se amb el premi màxim de 100.000 euros. La virulència de l’interrogatori així com la quantia del guany és, lògicament, gradual. L’interrogat –molt pròxim com a personatge a un entusiasta esclau de palau sadomaso- es sotmet davant la presència de tres persones, que solen ser normalment la mare, la dona i el millor dels seus amics. Qualsevulla d’aquestes pot impedir que el concursant conteste. Per evitar que confesse que té un amant o un cadáver soterrat al jardí  només  cal que polsen un botó. Si això ocorre, tal i com ja haurà advertit el lector més suspicaç, és perquè, en efecte, l’aspirant se’n va al llit amb la cunyada o bé va decidir no fa massa resoldre les seues diferències amb el seu director de banc de forma expeditiva. No exagere del tot. Una de les primeres participants en aquesta seqüela democràtica i modernitzada dels espectacles de la Gestapo fou l’atractiva empleada d’un casino. La senyora confessà a colps de cap, entre altres faltes, que havia mantingut relacions sexuals amb diversos companys del seu treball, els quals segurament devien d’estar veient-la en aquell moment. La cosa anava forta i les preguntes, d’acord amb la mecànica del concurs, cada vegada eren més de témer. I just quan li van preguntar a l’hostessa si era cert que actualment mantenia una relació amb el seu superior -per descomptat que discreta- la seua amiga va polsar el salvífic botó. No cal dir que tothom va saber d’immediat, espectadors, familiars, companys de faena i altri que, sens dubte, la senyora es posava al llit amb el capatàs. Quin inconvenient hi haurà hagut sinó en deixar que continuara parlant?.

Tot plegat, i per un grapat d’euros, aquella dona s’hi havia jugat la vida al mateix temps que es convertia en la protagonista d’un striptease en el qual, en lloc de mostrar pit i cuixa, deixava a l’aire les seues misèries i secrets més terribles. El fet sembla tan brutal, i la concursant tan ambiciosa com estúpida, que seria ben legítim pensar -almenys en aquesta ocasió- si no estàvem davant d’un frau. Tan se val. Com siga, i de moment, no falten concursants disposats a confessar –per activa o per pasiva, parlant o callant- que quan ningú no els veu escupen en el plat dels seus clients més odiats, que se’n van de putes, malgrat estar feliçment casats, o que pixen i caguen en les zones comunes de les urbanitzacions on viuen. L’espectador, sol o en família, amb la núvia o amb els amics, gaudeix veient com algú s’automutila moralment, humiliant-se davant les càmeres, veient com cada veritat que deixa anar talla de soca-rel un trosset de la seua vida confortable i rutinària. Alhora, aquest espectador plaent potser se n’alegra també pensant en com de segurs estan els seus secrets, les seues mesquindats i idees més negres.   <No és fácil dir la veritat, ¿oi?>, afirma de  vegades i abans de llançar alguna de les seues pitjors preguntes la delicada Emma,  somrient dolçament, mentre la seua víctima es mosega les ungles i tremola com un pollet. Doncs sí, certament, és molt difícil dir la veritat, dolorós, ben sovint perillós. Al capdavall, qui no té un secret gros com el puny, atravesat a la boca de l’estómac, tan corrosiu com la pitjor de les úlceres. Un secret,  que en cas de saber-se podria acabar amb la nostra relació sentimental o fer que ens acomiadaren del treball. Un secret -com tots els secrets- inconfessable, que de posar-se al descobert igual ens canviava a pitjor la nostra vida, que de vegades ens inquieta o arriba a donar-nos una mala nit i tot.

No tothom és igual, però. Molts, moltíssims individus, viuen sense gaires remordiments ni maldecaps els seus silencis conscients.  Altres inclús han sigut ben capaços de superar la dificultat de dir la veritat convertint-se, paradoxalment, en uns autèntics virtuosos de la mentida. De fet, en aquests casos, la mentida és el joc de les seues vides i és aquesta la que els fa definitivament lliures i inclús rics i passablement feliços. Evidentment, tothom menteix, fins i tot quan calla, com ens va advertir amb un deix d’ironia Joan Fuster. Però per als mentiders vocacionals, als quals ens referim, faltar a la veritat és alguna cosa més que una necessitat eventual o una comprensible feblesa de la qual, en un moment donat podem arribar a sentir pietat fins i tot. Allò que amaguen aquests individus és tan gros que tal vegada ni els responsables d’un espai de telerealitat com La vida es un juego tolerarien les seues veritats, si és que de cas foren capaços d’arribar a descobrir-les.

 Francesc Viadel

Publicat a Saó, número 328, maig de 2008

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s