La llarga ombra de la repressió franquista al País València. Reflexions i producció bibliogràfica.

La memòria arrabassada

Fa pocs mesos la Universitat de València reeditava Els afusellaments al País Valencià (1938-1956) de l’historiador Vicent Gabarda. L’obra, tot un sotrac en el moment de la seua aparició en 1993 i encara avui fonamental per tal de constatar la brutalitat de la repressió franquista, tornava a irrompre precissament enmig d’un agre debat al voltant de la memòria històrica que enfrontava el PP amb el Fórum per la Memòria -una modesta organització d’orientació esquerrana- i l’oposició municipal formada pel PSPV-PSOE i Esquerra Unida. La polèmica es desfermà al conèixer-se la voluntat del govern municipal de construir més d’un miler de nous nínxols damunt de la fossa comuna de la secció sèptima al cementeri de València justament quan el Fórum, implicat en una investigació de gran abast sobre la repressió, demanava administrativament la preservació d’una altra fossa, la del cementeri civil on suposadament reposarien uns cinc-cents republicans. Cal dir que totes les peticions en aquest sentit resultaren inútils. La dreta valenciana no estava –ni ho està encara- disposada a fer cap gest amb l’objectiu d’honorar la memòria dels vençuts o d’aprofundir en el diàleg de la reconciliació. Aquesta ha estat la seua posició des de l’acabament de la dictadura. Fet i fet, a València, el PP s’ha plegat de braços a l’hora de retirar els símbols franquistes dels carrers o s’ha oposat rotundament des d’un recel de difícil comprensió a la museïtzació amb finalitats educatives d’alguns o algun dels molts refugis antiaeris existents a la ciutat. Des de l’equip de govern ni tan sols s’ha contemplat la possibilitat d’organitzar un calendari d’activitats al voltant de la commemoració de València com a capital de la segona República. Unes reticències que contrasten amb la col·laboració entusiasta amb l’arquebisbat en la construcció d’un temple consagrat a “los beatos mártires de la persecución religiosa del 36”, en plena baralla amb el Fórum.

Tot fa pensar que, en l’assumpte de la fossa, l’alcaldessa Barberá (el seu pare, José Barberá Armelles, fou un destacat falangista vinculat al general “alliberador” Aranda) i els seus correligionaris actuaren sempre des del convenciment que eren objecte d’un intent de culpabilització per part de l’esquerra per uns fets -els relatius a la repressió dels vencedors- que, paradoxalment, sovint minimitzaven amb sospitosos silencis, maquillaven o fins i tot -segons quin fos el grau d’escalfament- arribaven a justificar amb comparacions tretes de context amb la violència revolucionària o insinuacions de mal gust. Sens dubte que en el seu enrocament degué d’influir també la proximitat tant de l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica pel Congrés espanyol com de la celebració d’unes eleccions generals. Altrament, és molt possible que l’assumpte de la fossa no haguera superat com a notícia l’àmbit estrictament local. No hauria resultat estrany en una societat encotillada dins dels limits d’una mentalitat política i mediàtica de caràcter provincià que tant ha contribuït a generar contínues espirals de silenci enfortint alhora el poder dels clans locals. Però la nefasta gestió informativa de la crisi per part del PP i també un seguit de circumstàncies escabroses que envoltaren el cas motivà que l’assumpte fos tractat en mitjans de comunicació d’arreu del món i fos tema de discussió política en institucions com el Senat o el Parlament europeu. Dos anys després encara no sabem què passarà amb la protecció de la fossa o en quins termes se senyalitzarà. De fet, Barberá, contra els desitjos del Fórum i de l’oposició, es comprometé només a prioritzar la construcció de nínxols en un altre lloc, mentre que el ple municipal -amb els vots majoritaris del PP- decidí senyalitzar la fossa en memòria de “totes les víctimes” de la guerra i no tan sols de les republicanes que, al cap i a la fi, són les que suposadament són o estigueren soterrades a la sèptima. Posteriorment una sentència particularment severa des d’una òptica moral tombà els acords municipals i donà la raó als litigants. La decisió de la jutgessa ha estat però recusada per l’ajuntament i caldrà, doncs, esperar. Tant de bo, però, foren aquestes les úniques incertesses relacionades amb el fet, per extensió relacionades amb l’univers de la repressió franquista. Podem arriscar-nos a dir que sabem molt poc del que passà. Tot i existir la sospita d’una repressió atroç i ben sovint indiscriminada en un dels territoris de l’Estat més proper a les idees republicanes, socialistes i anticlericals durant els anys trenta encara hi ha massa llacunes. La qüestió també provocà un allau d’informacions contradictòries entre sí i d’hipotèsis enfrontades sobre l’abast de la matança. Com vulga que fóra, aquesta disparitat d’opinions, de dades val a dir que no sempre ben documentades, evidenciava no solament una dificultat en l’obtenció d’informació, sinó també una interessant diferència de criteris alhora d’establir quines causes de mort calia considerar adjudicables a la repressió o no.

Les diferències, però, no eren ni de bon tros exclusives de l’àmbit intel·lectual. Les organitzacions polítiques de l’esquerra tampoc no arribaren a entendre’s, això és, ha articular una estratègia comuna amb l’objectiu d’aplanar el camí a la investigació i, en definitiva, a l’esclariment de la veritat. Tampoc no hi hagué una bona sintonia entre aquestes i el Fórum. A més, podríem assegurar que aquests partits sovint actuaren enfront de la supèrbia i les manipulacions del PP amb un certa temor i inseguretat que potser caldria atribuir a una clara falta de convicció política o a una certa malaconsciència inoculada durant dècades per la mateixa dictadura. La dreta, en canvi, es mantingué -i es manté- ferma en la seua voluntat de control sobre els discursos del passat. Al darrere d’aquest posicionament hi hauria, sens dubte, no només una maniobra a fi d’amagar fets i defugir responsabilitats per més presumptes i subjectives que aquestes pogueren ser. D’acord amb l’historiador Le Goff al darrere d’aquest entestament plana l’obsessió de la dreta per dominar el record i la tradició, per manipular la memòria convertint-la en un instrument de poder, de fabricació d’identitat col·lectiva.

És en aquest context en el qual Eliseu Climent impulsava des d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) la creació d’una Comissió de la Veritat amb el suport de destacades personalitats i institucions de carácter civil o religiós. L’associació valenciana feia així seua la proposta del Parlament Europeu d’estudiar les dictadures al continent. Aquesta Comissió fou presentada solemnement al Palau de Congressos de València el 10 de Febrer de 2007. Allà mateix es va anunciar el compromís d’impulsar l’esclariment d’uns esdeveniments, com dèiem, encara molt desconeguts per la societat valenciana.

Investigar i publicar. Un llarg i difícil camí cap a la llum.

L’historiador Ricard Camil i Torres, especialista en l’estudi de la repressió, forma part de la Comissió juntament amb una destacada nòmina d’investigadors de procedències i disciplines molt diverses. Darrerament enllesteix en nom de l’entitat creada des d’ACPV la publicació d’un recull bibliogràfic d’obres que han abordat la qüestió. De la lectura de l’esborrany d’aquest treball hom podria arriscar-se a dir que encara resta molt per estudiar en relació a la repressió i els seus múltiples aspectos, i això malgrat la importància d’alguns treballs ja publicats així com de les trajectòries d’alguns investigadors com Gabarda, Marc Baldó, Santi Cortés, Ismael Saz, Pelai Pagès, Ramir Reig, Eladi Mainar, Joan Adrià Montolio, Roque Moreno, Miguel Ors Montenegro, Juan Martínez Leal o María del Carmen Agulló, entre moltíssims altres. La guerra civil, profusament i magníficament estudiada al País Valencià en aspectes com el militar, el de la cultura i la societat, el valencianisme, l’economia o la política encara manca, doncs, d’aprofundiment en el camp de la repressió franquista. La modesta producció llibresca sobre el genocidi en territori valencià dels militars revoltats en territorio valencià s’acompanya de la inexistència d’exhumacions i estudis de fosses o, com ja hem vist, dels reiterats silencis de la classe política sobre el tema.

Per contra, els treballs que durant els darrers anys han vist la llum –molts de carácter estrictament local o comarcal- han estat molt notables. Així mateix han destacat la reedició ja citada de l’estudi de Gabarda o la publicació l’any 2001 per la Universitat de València del Procés a Joan Peset Aleixandre amb un llibre introductori i un valuossím aplec de facsímils del procés que es va saldar amb l’assassinat de l’insigne metge i rector de la màxima institució acadèmica. Documentalment, el procés al rector Peset és en si mateix una terrible descripció del clima sòrdid, de delacions malintencionades, enveges i revenges en què solien dictar-se les sentències a mort de persones ben sovint sense més càrrecs en contra que els de les seues idees democràtiques o progressistes. Un any més tard, i adreçat al public més jove, apareixia Valencians sota el franquisme (La Xara, 2002) de Ricard Camil Torres i Antonio Calzado, una sintesi històrica d’una gran utilitat.

L’any 2006 l’empresa editora del diari Levante llançava -en castellà- una importantíssima col·lecció dedicada a la guerra civil en el País Valencià editorialment coordinada pel periodista Miquel Calvet i amb la direcció científica dels historiadors Albert Girona i Josep Miquel Santacreu Soler. Una bona part dels volums tracten sobre el tema que ens ateny. El volum 16, del qual són autors Ricard Camil Torres i Miguel Ors, s’endinsa en l’estudi de la repressió i l’exili; en el 9, Ors i Santacreu analitzen la controvertida qüestió de la violència en la reraguarda republicana –val a dir que especialment cruel al territori valencià, amb una destacle incidència sobre el sector religiós. D’un gran interès és també el volum 18, un àmplia prospecció d’Albert Girona i José Miguel Santacreu sobre la memòria del conflicte entre els valencians des de diferents vessants. Així mateix cal subratllar els treballs coordinats durants els darrers anys per l’investigador Pelai Pagès. Ens referim a Guerra, franquisme i transició (Ed. Tres i Quatre, València, 2006) i a Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans (1935-1975) (Universitat de València, València, 2004).

Podem citar també sense intenció de fer un repàs exhaustiu: de Miguel Ors Montenegro, La represión y posguerra en Alicante (1936-1939) (Generalitat Valenciana-Instituto Juan Gil-Albert, Alacant, 1995); Diccionario biogràfico del exilio cultural valenciano (1939-1975) de Manuel García dins de Exiliados: la emigración cultural valenciana, siglos XVI-XX (Generalitat Valenciana, València, 1994); Memoria de un presidiario en las càrceles franquistas de Manuel García Corachán (Universitat de València, València, 2005); València sota el règim franquista (1939-1951) de Santi Cortés (Universitat de València-Publicacions de la Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995); Temps de cuarentena. Cultura i societat durant la postguerra al País Valencià (1939-1959) de Josep Ballester (Universitat de València, 2006); Llaurant la tristesa. El camp de concentració d’Albatera i la presó de Portaceli de Lluís Marco Dasí (Mediterrània, Barcelona, 1998); Prisiones de guerra de Vicente Belmonte (Cercle d’Estudis Locals del Vinalopó, Elda, 2007); Escribir para no morir. La escritura en las càrceles franquistas de Antonio Castillo dins de Franquismo y memoria popular. Escrituras, voces y representaciones. (Siete Mares, Madrid, 2003); d’Agustí Colomer, Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, (Saó, València, 1996); o de Enrique Borderia Ortiz, La prensa durante el franquismo: represión, censura y negocio. Valencia (1939-1975). (Fundación Universitaria San Pablo, València, 2000).

Dins de l’àmbit de la narrativa de ficció també s’han donat algunes aportacions ressenyables. Cal parlar de les obres del gandià Gonçal Castelló (Gandía, 1912-Barcelona, 2003) Sumaríssim d’urgència (València, 1978) i València dins de la tempesta (València, 1987), i de títols més recents com els de Victor Gómez Labrado, La guerra de quatre (Bromera, 2002) o Joan Garí, On dormen les estrelles (Bromera, 2005).

Per a l’historiador Torres, malauradament, els valencians, a diferència dels bascos o dels catalans, estàn poc informats encara del seu passat. Elaborar en condicions la informació que done llum sobre aquest no serà, pel que sembla, una tasca fácil i això malgrat l’abundor de recursos arxivístics i documentals existents així com la gran quantitat d’investigadors amb preparació. Segons Torres, “el pacte de silenci signat durant de la transició sembla haver acabat, amb la qual cosa s’obrin expectatives, però, per contra, tenim una societat que fa de la visceralitat l’eix conductor de les relacions qüotidianes, el que significa problemes, confusió…”. L’investigador creu que encara queda molt per recórrer del camí inciat per Gabarda, Ors o Martínez Leal. Al seu parer s’han estudiat bé alguns dels escenaris de la tragèdia més nostrats com ara els dels camps de concentració d’Albatera o els ametllers a Alacant o el de Portaceli a València, però encara no dominem el coneixement d’aquest món concentracionàri o del de la repressió en l’àmbit laboral, la de genère, l’econòmica, els efectes de la llibertat vigilada o els casos dels desterraments. Els arxius continuen barrats als historiadors, especialment els de caràcter militar o eclesiàstic, molta documentació d’organitzacions com la FET i les JONS fou destruïda o està desapareguda; per si no fóra poc, l’investigador s’acara també a una societat hipersensibilitzada. De moment, la qualitat dels treballs fets en l’àmbit local han compensat enormement la situació.

Mentrestant, no hi ha més remei que continuar investigant si es vol recuperar la memòria col·lectiva arrabassada.

Després de la guia bibliogràfica, la Comissió de la Veritat té previst publicar un treball sobre el drama viscut al port d’Alacant les darrers hores de la guerra civil, amb prous novetats importants; un altre signat per Teresa Ballester, Joan Lluís Porcar i Ricard Camil Torres en el qual es compara la repressió soferta a Borriana i Manises tenint com a eix central els diferents moments en que aquestes ciutats caigueren en mans de les tropes revoltades; un estudi monogràfic sobre la repressió a Alcoi d’Àngel Beneito Lloris i un altre de Vicent Sanpedro centrat en els estralls del causat per la dictadura en el col·lectiu de la maçoneria valenciana.