Llei Wert, espanyolitzar “sin que se note el cuidado”

*Article de Francesc Viadel publicat al butlletí Blanquerna núm 177, Universitat Ramon Llull.

Ministre Wert. Foto Público.

No cal ser un sociolingüista entenimentat per comprendre que la Llei Wert suposa, entre d’altres, la fi del miratge d’un Estat que es pretenia -val a dir que sense cap entusiasme- plurilingüe. Especialistes com ara Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil ja van dir-hi la seva als inicis de la transició sense rebre, però, ni un sol aplaudiment. Certament, les “altres llengües” no estaven destinades a ser cap cosa en la realitat més enllà d’un dret entre tants a penes tolerat en les respectives gàbies d’or de les autonomies. Pel motiu que sigui, i per circumstàncies especials, l’educació n’ha estat l’excepció relativa.
Cal recordar que el català, el gallec o el basc inicialment entraren a l’escola al final del franquisme, per la porta de darrere. Fou una mena de concessió del règim considerada innòcua, a to amb l’aperturisme polític, inspirada pels nous corrents pedagògics internacionals, defensors de l’ensenyament en la llengua materna. Però el fet d’ensenyar el català o el gallec o el basc, en el context d’una visió supremacista del castellà, calia que fos una cosa voluntària, l’afegit exòtic a un sistema educatiu que es volia afectuós amb tot el que representava la “variedad regional” de l’Espanya inequívoca.

Tot plegat, la perspectiva en relació amb les llengües distintes del castellà era tan colonial com la que es tenia a França i que va ser magistralment radiografiada a la primera meitat dels setanta per Louis-Jean Calvet. El cas és que l’entusiasme i la voluntat dels sectors educatius van forçar -no sense resistències numantines- la introducció de les llengües “perifèriques” en el sistema educatiu en unes condicions que depassaven de llarg les de la voluntarietat o l’exotisme. Així, doncs, de cop i volta, amb unes esquerres més permeables als canvis i amb ganes de guanyar clientela, el castellà va deixar de ser -només aparentment- la llengua principal.

D’altra banda, el fet que la causa de les llengües “perifèriques” fos promoguda pels sectors de la renovació pedagògica va posar en alerta els sectors més conservadors -tant de la dreta com de l’esquerra- en un país amb una tradició educativa antirepublicana, autoritària i culturalment centralista. L’ensenyament del català al País Valencià o del gallec a Galícia, per exemple, van ser percebuts per no pocs sectors socials com un factor de pertorbació social i, encara, de disgregació nacional.

El 1978 la consellera d’educació d’UCD, Amparo Cabanes, va assegurar públicament que era molt més important que els nens aprengueren l’anglès que no el valencià. Dècades després la premsa conservadora valenciana es felicitava pel projecte de trilingüisme del PP, en què el valencià -“un patrimonio querido por todos”- quedava reduït a la subsidiària condició de matèria optativa mentre es reforçaven l’anglès i el castellà, les úniques llengües veritablement útils per anar pel món. Arguments similars els hem sentit aquests dies a ses Illes, on el català retrocedeix a cop de decret i de pronunciaments polítics d’una solemnitat inquietant. Tornem, doncs, a la casella número ú, a la del decret de “lenguas nativas” de 1975 del ministre franquista Cruz Martínez.

No importen, doncs, els resultats pedagògics de la immersió lingüística, ni la voluntat d’una majoria social de realitzar-se culturalment i evitar convertir-se en un país buit. Tampoc que la reforma Wert no compti amb recursos ni humans ni econòmics.

Al capdavall, l’objectiu de la maniobra és obtenir uns beneficis ideològics que poc tenen a veure amb l’eficiència educativa o amb la integració d’una societat en el món que, ara com ara, és incapaç d’integrar les pròpies diferències internes amb naturalitat. Del que es tracta, ja ho saben vostès, és d'”españolizar”, com deia el comte-duc Olivares, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, of course.