Llei Wert, espanyolitzar “sin que se note el cuidado”

*Article de Francesc Viadel publicat al butlletí Blanquerna núm 177, Universitat Ramon Llull.

Ministre Wert. Foto Público.

Ministre Wert. Foto Público.

No cal ser un sociolingüista entenimentat per comprendre que la Llei Wert suposa, entre d’altres, la fi del miratge d’un Estat que es pretenia -val a dir que sense cap entusiasme- plurilingüe. Especialistes com ara Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil ja van dir-hi la seva als inicis de la transició sense rebre, però, ni un sol aplaudiment. Certament, les “altres llengües” no estaven destinades a ser cap cosa en la realitat més enllà d’un dret entre tants a penes tolerat en les respectives gàbies d’or de les autonomies. Pel motiu que sigui, i per circumstàncies especials, l’educació n’ha estat l’excepció relativa.
Cal recordar que el català, el gallec o el basc inicialment entraren a l’escola al final del franquisme, per la porta de darrere. Fou una mena de concessió del règim considerada innòcua, a to amb l’aperturisme polític, inspirada pels nous corrents pedagògics internacionals, defensors de l’ensenyament en la llengua materna. Però el fet d’ensenyar el català o el gallec o el basc, en el context d’una visió supremacista del castellà, calia que fos una cosa voluntària, l’afegit exòtic a un sistema educatiu que es volia afectuós amb tot el que representava la “variedad regional” de l’Espanya inequívoca.

Tot plegat, la perspectiva en relació amb les llengües distintes del castellà era tan colonial com la que es tenia a França i que va ser magistralment radiografiada a la primera meitat dels setanta per Louis-Jean Calvet. El cas és que l’entusiasme i la voluntat dels sectors educatius van forçar -no sense resistències numantines- la introducció de les llengües “perifèriques” en el sistema educatiu en unes condicions que depassaven de llarg les de la voluntarietat o l’exotisme. Així, doncs, de cop i volta, amb unes esquerres més permeables als canvis i amb ganes de guanyar clientela, el castellà va deixar de ser -només aparentment- la llengua principal.

D’altra banda, el fet que la causa de les llengües “perifèriques” fos promoguda pels sectors de la renovació pedagògica va posar en alerta els sectors més conservadors -tant de la dreta com de l’esquerra- en un país amb una tradició educativa antirepublicana, autoritària i culturalment centralista. L’ensenyament del català al País Valencià o del gallec a Galícia, per exemple, van ser percebuts per no pocs sectors socials com un factor de pertorbació social i, encara, de disgregació nacional.

El 1978 la consellera d’educació d’UCD, Amparo Cabanes, va assegurar públicament que era molt més important que els nens aprengueren l’anglès que no el valencià. Dècades després la premsa conservadora valenciana es felicitava pel projecte de trilingüisme del PP, en què el valencià -“un patrimonio querido por todos”- quedava reduït a la subsidiària condició de matèria optativa mentre es reforçaven l’anglès i el castellà, les úniques llengües veritablement útils per anar pel món. Arguments similars els hem sentit aquests dies a ses Illes, on el català retrocedeix a cop de decret i de pronunciaments polítics d’una solemnitat inquietant. Tornem, doncs, a la casella número ú, a la del decret de “lenguas nativas” de 1975 del ministre franquista Cruz Martínez.

No importen, doncs, els resultats pedagògics de la immersió lingüística, ni la voluntat d’una majoria social de realitzar-se culturalment i evitar convertir-se en un país buit. Tampoc que la reforma Wert no compti amb recursos ni humans ni econòmics.

Al capdavall, l’objectiu de la maniobra és obtenir uns beneficis ideològics que poc tenen a veure amb l’eficiència educativa o amb la integració d’una societat en el món que, ara com ara, és incapaç d’integrar les pròpies diferències internes amb naturalitat. Del que es tracta, ja ho saben vostès, és d'”españolizar”, com deia el comte-duc Olivares, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, of course.

manifestacion-menorca

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Llei Wert, espanyolitzar “sin que se note el cuidado”

  1. Pacou ha dit:

    Cruz Martínez ESTERUELAS, Francesc, que s’han de dir les coses amb nom i cognoms. I nascut a l’Hospitalet de Llobregat, per a més senyes. I Secretario General del Movimiento (sembla que Perpétuo), un gran mestre per a Wert.
    Una Cruz, vaja

  2. Retroenllaç: Brigada Mixta » Arxiu del blog » Llei Wert, espanyolitzar “sin que se note el efecto” (Francesc Viadel)

  3. el problema de la llengua no te cap importancia,perque si a un catala li abelleix d escriure en castella,ho podra fer aleshores com ho fa ara,de la mateixa manera que un catala pot escriure en frances i tenir un public encara mes ampli.unamuno ha plantejat aquesta questio:per que no escriure en castella?si es tracta d aixo,prefereixo escriure en angles,que em donara un public mes ampli….fernando pessoa

  4. Retroenllaç: “Una ciutat sense llibres és com una urbanització” | Lejos del tiempo

  5. Retroenllaç: “Una ciutat sense llibres és com una urbanització” | Lejos del tiempo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s