Primàries socialistes en temps de guillotina i rates

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 27 de gener de 2014.

Puig en un acte de campanya de primàries. Foto: José Jordan/El País

Puig en un acte de campanya de primàries. Foto: José Jordan/El País

Els socialistes de tot arreu tornen a la càrrega amb unes primàries, qui sap si per fer bo aquell crit de guerra rubalcabià del “hemos vuelto…”, d’entre els morts, podríem afegir.  La intenció aparent és la d’intentar remoure la societat,  la de tornar a distreure amb un show als principals llepons de la premsa canònica i aconseguir així tacar alguns fulls de diari. Recordar a la humanitat que al mercat existeix una marca política d’oferta menys amarga que la del PP i amb la qual te’n pots endur, també, amb sort, la promesa d’alguna política social en aquest temps de desesperança, guillotina i rates.  La intenció real, però, és la de consolidar per la força de les urnes l’estatus quo dels aparells. Pura pirotècnia mediàtica.  Tot plegat, la democràcia en aquest cas té més a veure amb el sistema polític de l’antiga Roma dels patricis que amb la inspiració filosòfica de la Revolució Francesa.  Només algun candidat molt desesperat per mantenir-se en el club,  o algun de molt honest i crèdul, pot ignorar que les primàries sempre les guanya el politburó que al capdavall és qui està en el secret dels censos, de les misèries personals dels militants, l’únic nucli de l’organització amb capacitat de repartir carmanyoles. I, això no obstant, la fortuna és dels valents, de candidats com Carmen Andrés, una funcionària arrelada al poc glamurós districte de Nou Barris que pretén imposar-se a una terna de candidats a alcaldables de Barcelona menys d’esquerres que monsenyor Pla Reig, recolzats per una colla de periodistes ‘rasputinics’ i per alguns inquietants grups d’interès.

Altrament, perdre unes primàries equival o a l’execució sumària o a la mort en vida. Tots els vencedors han mentit amb descaradura pel que fa a les seues intencions d’integrar totes les sensibilitats, això és, els derrotats.  El mateix Ximo Puig està envoltat de morts en vida, de cadàvers polítics que malden per respirar una mica d’oxigen quan escapen a la vigilància a què estan permanentment sotmesos.  Val a dir, que només conec un cas únic en què la vendetta no es va consumar, el de l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, enverinat finalment per bona part dels mateixos als qui magnànimament havia perdonat la vida.

Com siga, quan arriba la cursa, els candidats es prodiguen en notes de premsa de vegades agres com el ferro i d’altres insubstancials amarades amb aquella retòrica ja coneguda que remet a les bondats de la participació, de la necessitat d’un canvi etc. També freqüenten actes pesants, avorridíssims, celebrats en les profunditats abissals de les agrupacions locals del partit en una escenografia que recorda les reunions dels cristians a les catacumbes.  Alguns candidats fins i tot arriben a aixecar-se dels seus taüts dipositats en institucions i parlaments per tot seguit passar-se per emissores de televisió i ràdios locals on prometen salvar tots els pobres de l’univers oblidant que potser cobren sous de cent mil euros anuals.  Hi ha també els qui, escudats darrere d’una oratòria èpica, com ara Francesc Romeu, de colp i volta abandonen als propis i incauts seguidors i s’uneixen amb entusiasme a la causa del candidat amb més possibilitats de vèncer.

Per a una determinada ciutadania, la més conscienciada, les primàries socialistes els sonen com una orquestra d’afeccionats executant una partitura d’Igor Stravinsky. A la majoria de la població, en canvi, li pot arribar a enfurismar l’espectacle. Un espectacle ben sovint protagonitzat per uns polítics que en la majoria dels casos viuen allunyats dels problemes reals de la gent des de fa deu o vint anys. L’alternativa a les primàries d’un partit autodenominat socialista com a suposat bàlsam guaridor d’una política malalta, com a impuls necessari per a una democràcia que agonitza, hauria de ser la credibilitat i la coherència, el donar exemple públic de forma palmària, contundent. És ni més ni menys la fórmula que està fent que els lideratges polítics es desplacen inexorablement als marges immediats del sistema i que els autèntics dirigents nasquen i cresquen en plataformes civils que es miren de reüll i amb una certa repugnància la vella política.

El PSOE, que ningú s’equivoque, és el mateix de sempre. Cap foto no el descriu millor que aquella amb un Puig somrient presidint un acte a la seu de la ultraconservadora Fundació Broseta. A primera fila, una representació selecta de velles mòmies de partit, hieràtiques, somrients, pagades amb la invitació d’una entitat que s’ha destacat per aplaudir fins fer-se sang a les mans sàtrapes com Zaplana o Camps. O aquella altra foto de Joan Calabuig en Lo Rat Penat, una de les entitats més medievals i casposes de la societat valenciana, contribuents entusiastes a la valenciania més estèril.  No aneu a buscar els seus principals al carrer, a les assemblees de la PAH, a cap acte públic contra els desnonaments…

El cas és que la societat, si més no la que no és hostatge o la que ha aconseguit alliberar-se de la mentalitat reaccionària,  vol solucions i no misses de campanya.

Avance que les primàries en el PSOE valencià les guanyarà Ximo Puig, sense dubte. Escortat per un entorn de lermistes grisos instal·lats en la vida política des de finals dels huitanta i amb les aliances puntuals de ciscaristes tous i altres tribus, Puig esclafarà sense massa dificultats qualsevol possibilitat d’alternança interna. No cal fer-se massa il·lusions, doncs. És evident que Puig guanyarà també les primàries socialistes de Barcelona, Múrcia, Benimuslem, Prat del Lluçanés i Enguidanos. Les perdran, d’això n’estic ben segur, els militants d’espardenya  i tots els dissidents si és que encara en queda algun.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s