Vicent Sanchis, mil cinc-cents números d’El Temps

*Entrevista de Francesc Viadel al periodista Vicent Sanchis amb motiu del número mil cinc-cents d’El Temps,  publicada a la revista Serra d’Or d’aquest mes d’abril.

Vicent Sanchis, imatge de Nació Digital

Aquest passat mes de març el setmanari El Temps ha tret el número que fa mil cinc-cents i ho ha fet enmig d’una de les crisis del sector més brutals que es recorden. Arribar fins aquí no ha estat gens fàcil per a un producte que d’entrada comptava amb les complicitats justes i necessàries i amb un bon nombre de detractors.

Nascuda sota l’advocació espiritual de Joan Fuster i empresarialment impulsada per l’incombustible Eliseu Climent, la publicació ha sabut mantenir-se al marge de servituds polítiques alhora que oferia uns continguts d’un altíssim nivell periodístic homologables a qualsevol setmanari europeu. La seva voluntat de construcció d’un espai comunicatiu dels Països Catalans, amb redaccions estables i permanents a València, Barcelona i Palma, ha estat una altra de les seves senyes d’identitat.

L’efemèride li arriba en un moment de canvis. El Temps inicia la seva nova singladura amb una ampliació del seu accionariat mentre que el periodista Vicent Sanchis, un dels directors durant la primera etapa de la revista, n’assumeix el control empresarial com a director general.  La fórmula, però, continuarà sent la de sempre: practicar un periodisme en estat pur.

La primera redacció d’El Temps va obrir a l’Avinguda de l’Oest, un riu d’antics gratacels de façanes grogoses que fa baixar aigua cavallera des de la plaça de Sant Agustí per a acabar estavellant-se contra el cul del Mercat Central i de Sants Joan del Mercat.  Al matí, l’avinguda es recorreguda per un estol de senyores de poble que han vingut a València a buscar un virginal vestit de núvia per a la filla, la néta o la neboda. Les dones,  repentinades i de vint-i-un botons, ensumen els aparadors amb l’excitació d’un fenici. La confusió és absoluta. Venedors de diaris, de cupons de loteria, funcionaris, comercials de testa clenxinada… Les botigues de modistes s’alternen amb els bars diminuts enfosquits per un núvol d’oli cremat, amb els forns de mostradors atapeïts de plàteres de bunyols de carabassa, amb els locals de màquines escurabutxaques i  les cases de compravenda d’or.  A la nit, l’avinguda sobtadament mor, i llavors les solitàries meretrius abandonen els seus caus al barri de Velluters i es palplanten sobre les voreres de l’avinguda com si fossin models de desfilada.

Als baixos de l’edifici on estigué la primera redacció d’El Temps hi ha encara Casa Picó, la botiga de disfresses, amb les seves carasses d’Spiderman i Superman, Dràcula i Frankenstein, i les seves llums xineses de decoració penjant del sostre igual que fils d’una teranyina.  Per aquell temps l’edifici era habitat per un porter malcarat i una veïna amb pedigrí familiar, rondinaire i anticatalanista, per un dentista prestigiós, per un farmacèutic educat i les seves filles i per uns quants veïns més del tot invisibles. Tot tenia potser l’aire d’una estampa urbana de Gay Talese, un punt decadent, escrita amb preses al taulell d’un pub de mala mort del Soho novaiorquès amb l’únic objecte d’entretenir el matí de diumenge d’un lector del The New Yorker.

Sigui com sigui, entre aquelles quatre parets es va iniciar la primavera de 1984 l’aventura d’un dels projectes periodístics en català més importants i sòlids que mai no s’han conegut.  Vicent Sanchis, avui director general d’Edicions del País Valencià S.A., ja corria aleshores per la casa, primer com a traductor i al poc com a director.

“Des del  desastre d’El País Valenciano, del boicot que va patir aquell llibre, que Joan Fuster pensava que calia fer alguna cosa, impulsar alguna una publicació per tal de plantar cara  a tota aquella premsa falangista… quan cauen Dos y dos i després Valencia Semanal, Eliseu Climent conclou que s’ha de fer alguna cosa, bé i, a més, en català”, explica Sanchis, que tothora recorda el paper de còmplice de l’assagista de Sueca en tantes altres aventures editorials com la de Gorg, impulsada per Joan Senent després de l’aparició de Nosaltres els Valencians, o L’Espill, que el mateix Fuster va dirigir.

Finalment, el projecte arrenca després d’una “preparació obsessiva”, de passejar arreu del país una exposició sobre la premsa clandestina valenciana i de promoure, també, una enquesta amb la idea de temptejar la possibilitat d’un mercat que a cop d’ull podia semblar del tot impossible. La llegenda diu que Fuster compareix davant el notari amb Eliseu i fa l’aportació d’una pesseta, ironitzant, és clar, sobre les possibilitats de l’invent.  Certament, hi havia més d’un motiu per a riure’s per dessota el nas. Una societat als peus de Las Provincias que havia encès la metxa de l’anticatalanisme, prepolítica en molts sentits, profundament descatalanitzada… un públic més imaginat i desitjat que real.

“Una part de la gent que treballàvem al butlletí d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) –rememora Sanchis- i l’equip de l’editorial Tres i Quatre ens n’anàrem del carrer Moratín a la redacció de l’Avinguda de l’Oest. Dirigia Francesc Pérez Moragón, hi recorde que estàvem Josep Ramon Lluch, Ferran Torrent, Adolf  Beltràn, Vicent Martí, Vicent Partal… ràpidament començà a créixer el projecte, Miquel Alberola, Enric Sòria…”.

La primera setmana d’abril de 1984 sortí un número 0, encara a penes un avís i, finalment, la darrera de maig, el número 1, al preu de cent vint-i-cinc pessetes amb una portada dedicada al negoci de les companyies privades de seguretat, a la nova Universitat de València acabada de prendre per una munió de joves professors d’esquerra i a la temuda central nuclear de Cofrents. Per aquell temps, i fins al seu traspàs el 1994,  presidia el consell d’administració d’Edicions del País Valencià, Rafael Mansanet, vicesecretari d’ACPV, amic de Climent i d’altres valencianistes com Carles Jorro, Enric Solà o Vicent Àlvarez.

Al cap de poc temps s’acostà al projecte el periodista Ramon Barnils que tindria un pes significatiu. Tot plegat, segons Sanchis: “Barnils influí molt en la redacció de Barcelona, la qual havia d’acabar concretant-se a finals dels vuitanta amb Assumpció Maresme.  El periodista situà la revista en un punt molt dolç. Cal recordar que en aquell programa de Catalunya Ràdio, El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico,  Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell sempre tenien El Temps com un punt de referència. Començà a convertir-se en un fenomen simpàtic a Barcelona. Després arribarien campanyes com la d’El Temps de Rock, o la de difusió del Tirant lo Blanch, incorporacions com la de Fúlvia Nicolàs… Era un equip molt potent, amb reporters molt valents com Ismael Belda, Carles Ruiz, Vicent Martí, que era un gran entrevistador… de personalitats molt accentuades també… Una bomba, una gent molt preparada, amb una gran il·lusió per un projecte de Països Catalans i amb moltes ganes de trencar inèrcies informatives”.

Consolidació i voluntat d’adaptació

Als anys noranta es consolidà el projecte. La tirada de la publicació arribà en algun moment a vorejar els vint mil exemplars. El Temps es va convertir en una excel·lent combinació potent de bon periodisme i de disseny.

“La voluntat era –assegura Sanchis- fer una revista nacional i això no ho entenia ningú. Els equilibris sempre han estat complicats, també hi ha actuat en contra l’establiment d’uns espais autonòmics. Un sistema que ha consolidat tres realitats que per desgràcia estan més separades avui  que no ho estaven durant el franquisme. D’altra banda, el País Valencià no ha estat capaç tampoc de trencar les inèrcies provincialistes mentre que el procés de Catalunya ha disparat, tant a Balears com a València, les prevencions: s’ha generat una sensació de perill de contagi”.

En aquestes condicions polítiques, a les quals cal afegir la greu situació econòmica, es fa complicat tirar endavant un projecte com El Temps que malgrat tot gaudeix d’una molt bona salut.  “La formula –explica Sanchis- ha estat mantenir tres pautes periodístiques a les que avui en dia tothom va tornant: una bona entrevista;  un bon reportatge i una bona secció d’opinadors”. Una altra raó poderosa del seu èxit ha estat també, segons Sanchis, el fet de no haver-s’hi sotmès al poder: “És veritat que de vegades la revista s’ha decantat potser en excés cap a determinats sectors del nacionalisme, que ha mantingut relacions tortuoses amb el valencianisme, sí, tot és veritat, però, alhora, també és cert que El Temps ha estat un espai contradictori i sobretot de llibertat. Vull dir en això que les subvencions mai no han afectat el seu rumb, mentre que hi hagut mitjans que des de sempre s’han decantat alegrement”. Una llibertat, però, que ben sovint  ha ensopegat també amb enemics de molt de pes, com ara els expresidents de la Generalitat valenciana, Eduardo Zaplana o Francisco Camps.

Sanchis reconeix que els moments actuals són difícils, però alhora es mostra molt optimista sobre les possibilitats de reeixir. De moment, empresarialment s’ha  impulsat un procés d’ampliació de capital. Jordi Pujol, la periodista Mònica Terribas, Miquel Calçada, l’expresident de Caixa de Catalunya, Enric Serra Ramoneda, o el de l’Associació d’Empresaris Tèxtils de la Comunitat Valenciana, Ramon Soler, són alguns dels nous accionistes.  D’altra banda, Sanchis afirma que a hores d’ara l’empresa està adequadament redimensionada i posa fora de tot dubte la seva viabilitat econòmica. “El model de paper”, assegura, “no sabem si durarà quinze o vint anys, però de moment com a negoci continua sent viable. S’ajunten molts factors garanteixen la continuïtat… l’existència encara d’un públic lector de paper comprès en una franja d’edat compresa entre els quaranta i els cinquanta anys, la manca d’alternatives a la misèria informativa en el cas valencià, la necessitat d’un mitjà que faça de pont entre els tres territoris… Pel que fa a la irrupció en l’àmbit digital l’estratègia passa per articular vincles amb mitjans d’aquest sector que ja funcionen molt bé, per establir alguna forma de col·laboració. Això és, convertir-nos nosaltres en el referent en paper d’un mitjà digital consolidat,  i a l’inrevés. En definitiva, cercar vies de confluència”.

Per al nou director general, el futur d’El Temps està sobradament garantit: “Hi ha productes excessivament patriòtics fins a la caricatura i d’altres, en canvi, que no ho són gens i que a més presumeixen d’una qualitat que tampoc no tenen. El Temps, en canvi,  es justifica perquè, al meu parer, és una virtuosa combinació de bon periodisme i sensibilitat nacional compartida, també és, sens dubte, el mitjà que millor ha concretat d’una manera efectiva la voluntat d’un espai cultural i lingüístic compartit”.