Emili Marín, després de “Saó”

*Entrevista de Francesc Viadel al periodista i capellà, Emili Marín, publicada a la revista Serra d’Or correponent al mes de maig.

Emili Marín i Soriano (Alcoi, 1940). Capellà i periodista. Fill d’una modesta família d’Alcoi, la seva trajectòria pública ha estat la d’una persona socialment compromesa,  tan influenciada per les idees del Concili Vaticà II com per les del nacionalisme progressista. Aquesta combinació mai no li va posar fàcil les seves relacions amb la jerarquia eclesiàstica. Una tibantor que es va posar de manifest quan va haver de demanar autorització a l’ultraconservador cardenal Agustín García-Gasco per a editar  la Bíblia Valenciana, un projecte editorial de la revista Saó que s’inspirava en l’edició de la Bíblia Catalana Interconfessional.  El cas és que malgrat l’oposició del cardenal, i després d’algunes peripècies, la Bíblia s’acabà editant amb les benediccions del mateix Vaticà.  Durant anys Marín jugà un destacat paper en la vida pública. Entre 1993 i 1998 fou membre, a proposta del PSPV, del Consell Valencià de Cultura. 

Com a periodista estigué al front de Saó durant divuit anys. La publicació ha estat en la primera línia de les reivindicacions civils del país, la veu dissonant, també, al sí d’una església valenciana, molt castellanitzada i amb moltes complicitats amb el Partit Popular i els seus entorns.

Marín a la porta de la catedral romànica de València, estiu de 2012. Foto de Biel Aliño.

Marín a la porta de la catedral romànica de València, estiu de 2012. Foto de Biel Aliño.

Així, enmig de la plaça de la Reina sota un cel inclement, cofat amb un barret de palla, camisa de color clar, Emili Marín sembla de tot menys un capellà jubilat que ha passat bona part del seu temps agitant consciències i ficat en mil bregues.  Fet i fet, els capellans jubilats que volten pels entorns de la catedral de València solen vestir amb sotanes llargues fins la punta dels peus, fan cara de pomes agres i tots han complit més de dos cents anys.

Aquest migdia, Marín  sembla més aviat un col·leccionista londinenc de litografies que busca per la ciutat, sense ganes, els seus companys de creuer.  Se’l veu content, traspua vitalitat i això a pesar que la salut no l’ha tractat prou bé aquests darrers anys, malgrat la seva preocupació per un món que sembla avançar de cap al precipici.  La malaltia se li ha endut la vista, tot i que ell sembla veure-hi ara més que mai en tota la seva vida. Entrem al petit restaurant del Col·legi d’Enginyers de l’antic carrer de la Mar, a quatre passes d’on va tenir el seu casalot Ausiàs March, a dues d’on va nàixer, Sant Vicent Ferrer. El restaurant és mig buit. Ens asseuen al costat de tres parelles de joves xinesos amb aspecte de corredors de borsa que es deleixen despreocupadament amb el remenat de bolets i el vi negre.

“En aquests momentets la situació de les persones és molt greu i no tinc cap dubte que tot això s’acabarà embrutant, ens haurem d’acabar embrutant, no sé si molt o poc, però, el cert és que no es pot continuar així…”, adverteix sense afegir ni un gram de dramatisme a la seva certitud. Tot plegat, és com si el món no s’hagués mogut d’enlloc des de fa quaranta o cinquanta anys. La mateixa impunitat dels poderosos, la mateixa desigualtat social.

Nascut un 14 d’abril del 40, sovint es confessa, no exempt d’un to d’humor, un republicà fidel i absolut, com ho va ser també el seu pare. Fill d’una família molt humil del centre més centre d’Alcoi, sap bé que és passar estretors, que et miren per dalt del muscle. “Mon pare”, diu, “va lluitar a l’exèrcit republicà tot i que crec que no va anar massa al front. Entenia d’animals i es quedà a Alcoi on l’ascendiren a brigada. Això li va costar, en acabar la guerra, dos anys de presó a Alacant. Ma mare era una dona de casa, bambonera, treballava en el bambú, vull dir en la fàbrica de paper de fumar.  Les bamboneres eren quasi una classe social: xiques boniques, treballadores… Mon pare, quan treballava, ho feia en fàbriques. Era molt quixotesc. Semblava que anava buscant sempre el càrrec d’enllaç sindical la qual cosa li suposava ser quasi sempre el primer en anar al carrer. Durava poc a les fàbriques i això volia dir passar misèria”.

Un bon dia li comunicà que volia ser capellà: “Jo havia entrat en contacte amb la fe als salesians, on havia estudiat comerç… era una decisió coherent, pel meu ambient. Jo anava a l’Ave Maria que era una institució del Pare Manjón, una mica avançada en pedagogia. Els més pobres anàvem allà, jugàvem a futbol, teníem catequesi, passàvem els estius. Tenia dotze anys quan li vaig dir que volia ser retor. Es va quedar aclaparat i em va dir que fes el que volgués, que ja me’n penediria. El 1953 vaig entrar al seminari. Mon pare mai no va vindre a missa, tret de quant vaig cantar missa per primera vegada. Vaig patir, sobretot, moralment”.

Al Seminari Metropolità l’ambient era bipolar, diu. “Per una banda”, recorda,  “s’hi respirava un nivell cultural molt per damunt de qualsevol altre centre eclesiàstic o cívic. Allà hi vaig veure tot el cinema de Rossellini, Fellini, Bergman… però, pel que fa al valencià tot era d’una amargor i una negror absoluta. Dominava un nacionalisme culte i espanyolista. El seminari estava dirigit per Antonio Rodilla, un personatge nefast per tot el que havia de ser la posterior restauració del caràcter nacional del país. Si molts retors es van posar en contra de la litúrgia en valencià fou, precisament, a causa d’aquella influència. Al Seminari estava prohibit parlar en valencià.  Hi havia una pedra i al primer que pillaven parlant en valencià li la feien carregar i, així, la pedra anava passant d’uns a altres…”.

L’any 1960 guanyà una beca en el col·legi Sant Tomàs de Villanueva a València. La seva estada en aquell centre fou decisiva, per tal com va possibilitar que conegués el seu director, mossèn Josep Espasa, un canonge conciliar, lletrat, sensible a la cultura del país i, per això mateix, perseguit en el resclosit món de l’església local de València. A través d’ell conegué, entre d’altres, al també periodista i polític Vicent Ventura, a Joan Fuster, a Pep García Richart, a l’escriptor Josep Iborra, a l’arquitecte Juanjo Estellés, en definitiva, a alguns dels personatges més importants en el procés de democratització del país.

Durant aquesta època passa també sis mesos a Osnabrück, a prop de la ciutat de Bremen: “Vaig treballar en una fàbrica on es feien carrosseries de cotxes del Volskwagen, volia aprendre alemany i connectar amb una certa consciència social… tot plegat, vaig descobrir un cristianisme més adult, però, també una manca de mala consciència pels fets de la guerra”.

Sent ja capellà a Castelló de la Ribera, el 1965, quedà profundament impactat per les idees del Concili Vaticà II, definides per Marín com una autèntica explosió. Ell mateix en difongué aquelles idees de poble en poble, s’entregà en cos i ànima. Però aviat a aquell idealisme s’havia d’imposar la realitat d’un context, d’unes elits, poc permeables als canvis.   “La cúria”, assevera amb un punt d’amargor, “el conservadorisme, s’adona de l’enorme perill de deixar créixer al Concili i li tancà les portes, el disminuí i, finalment, el féu desaparèixer com desaparegueren les grans figures,  el cardenal Tarancón, per exemple…  Acabat el règim, començaren a nomenar bisbes auxiliars d’un marcat caràcter integrista que després serien els que ocuparien les gran seus decisòries, Rouco, García-Gasco, Suquía…”.  Marín estava a les antípodes d’aquell món. Destinat a Pedralba, en un ambient social molt immòbil,  visqué intensament tots els canvis del país.  Afeccionat al teatre des de sempre, compatibilitzà les seves obligacions parroquials amb les seves inquietuds culturals i, també, polítiques. Així, muntà amb uns joves arribats de França, el Concierto de Sant Ovidio de Buero Vallejo o participà d’una manera o altra en les protestes que esclataren arreu en contra del procés de Burgos contra activistes bascos. Fou el temps de relacionar-se amb intel·lectuals compromesos com Gustau Muñoz, el jesuïta Ramir Reig, Màrius Garcia Bonafé, Josep Picó o la sindicalista Carmen Arjona que temps a venir seria regidora d’Esquerra Unida a l’ajuntament del cap i casal i esperança d’una esquerra renovadora contra el monolitisme tradicional del PCE.

Marín continuà el seu no parar a La Pobla de Farnals. “Llavors”, explica, “tenia vint-i-set anys i em vaig embalar: feia missa i catequesi, m’ocupava de les coses de la parròquia, però, alhora, portava El Supercaminal del grup Pluja, una polèmica obra de denúncia ecologista, o conferències de Fuster o muntava un gran festival de la música en català amb Raimon, Guillermina Mota, Pi de la Serra o Ovidi, -de qui em vaig fer molt amic- que acabà per no fer-se i que em costà un gran disgust a mi i a la meua mare que es va espantar molt, pobra… Recorde els de l’ajuntament celebrant la suspensió por motivos de seguridad amb xampany. Va ser molt dur, guarde un mal record, però, tampoc no me’n penedesc de res. Potser no era aquell el paper que em tocava fer”.

Marín en un moment de l'entrevista. Foto de Biel Aliño.

Marín en un moment de l’entrevista. Foto de Biel Aliño.

De La Pobla a Benicalap, un barri perifèric de València. Estant allà, l’any 1976, neix Saó, una veritable fita de la premsa valencianista. Quan va arribar la revista estava dirigida per Josep Antoni Comes. Un temps més tard es feu càrrec de la direcció i intentà professionalitzar la publicació. Marín impulsà un monogràfic dedicat a Ausiàs March amb articles de Burns, Giusepe Sansone i Giusepe Tabani i una portada de Manuel Boix que en aquell moment treballava a Nova York. Després d’aquell número mític vindrien divuit anys de dedicació gairebé absoluta, de revistes, però, també de llibres, i d’activitats fins que la vista va començar a fallar-li i es va veure obligat a abandonar.

Sense filiació política, però ben acollit entre molts dirigents polítics com el mateix president de la Generalitat, Joan Lerma o de l’alcaldessa de València, Clementina Ródenas, ocupà fins i tot durant alguns anys un lloc en el Consell Valencià de Cultura des d’on impulsaria el 1995, entre d’altres, l’edició del llibre,  Cardenal Tarancón.  L’església local mai no li va professar aquesta mateixa simpatia. “He estat més valorat per la societat civil que no per la meua empresa, la qual cosa tampoc no m’estranya. La meua fidelitat ha estat gran, he tingut possibilitats de ser regidor de l’Ajuntament de València, però  primer ha estat l’església. Hauria volgut una església més del poble. Jo sóc un beat d’esquerres”, rebla amb sornegueria.

Certament, mai no va ser tractat amb massa amabilitat per, com ell diu, els caps de la seva empresa, com en el cas del cardenal Agustín García-Gasco amb qui se les va tenir amb motiu de l’edició de la Bíblia Valenciana. “Em vaig proposar”, relata, “seguint l’exemple de Saó apropar la paraula de Déu al poble. Volíem editar, seguint l’exemple dels catalans,  la Bíblia ecumènica, fer-ne una edició valenciana. Calia tenir l’aprovació d’un bisbe. El de Castelló, Cases, estava per la feina, però, l’arquebisbe de València, García-Gasco,  no volia.  Necessitàvem també finançament de Bancaixa i, per tant, una carta de l’arquebisbe recomanant la compra per part de l’entitat d’uns tres mil exemplars. Mai vaig aconseguir la carta. Llavors, digueren que potser bastaria una entrevista amb ell, però  no trobava la data fins que al remat es va veure amb el president de l’entitat financera, José Maria Simó Nogués, a qui li plantejà el problema de l’economia de la diòcesi. Quan ja se n’anava Simó li va preguntar per la Bíblia i ell contestà menyspreatiu que no fes ni cas. Em trucaren per explicar-m’ho. Fou un gran disgust”.  Aquest no seria, però, l’únic problema: “Garcia-Gasco es negava a aprovar la Bíblia. El bisbe Cases estava a favor, però, no hi havia prou. Llavors, en un moviment d’audàcia, vaig buscar la manera de posar-me en contacte amb Edward Idris Cassidy, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels  Cristians. Em donà l’entrevista d’un dia per l’altre, només demanar-li. Em vaig comprar un clergyman per anar a Roma i una vegada reunit amb ell, li vaig demanar una carta per a l’edició de la Bíblia, carta que jo ja portava escrita. La va llegir i la va signar. Això aturà l’arquebisbe que, no obstant això, intentà enfrontar-me amb Cassidy dient-li que l’havia enredat. Li vaig enviar proves que l’arquebisbe l’havia volgut enganyar, escrits d’un munt d’institucions valencianes, de la Generalitat, de la Diputació, de les Universitats, agraint-li, precisament, el seu suport a la Bíblia Valenciana”.

Mitja tarda

Havent dinat cerquem l’ombra de la façana romànica de la catedral, amb els seus rostres enigmàtics de pedra. Enfront nostre el Palau Arquebisbal. Un aire gelat, quasi impossible, puja des del carrer de la Barchilla i ens traspassa veloç buscant la direcció de la plaça de l’Almodí. Allà mateix, Marín, conversa amb franquesa sobre l’església actual. El cas és que no sembla massa satisfet amb l’evolució dels darrers anys.Joan Pau II”, assegura sense titubejos, “fou el primer que convençut en que el concili, no havia estat un bé per a l’església, que l’havia trastornada. Diuen que en l’àmbit social fou avançat, però, discrepe: era un polonès conservador que tenia la recança dels soviètics. Ha concitat gran aglomeracions de gent, sí, però, això no és difícil de fer, amb diners i organització… és populisme. Ratzinger és un home enclaustrat en el seu silenci. És culte i sap que no pot mantenir les seves posicions de quan pertanyia a la Congregació de la Fe. El seu pontificat serà el del silenci, el silenci més total”.

Marín lamenta que en uns moments com aquests l’església calli fins i tot pel que fa a les qüestions més directament religioses. “No volen eixir a escena perquè el seu aliat és el PP i saben que està passant-ho malament. Què han de dir?. És un paper delicat. S’aparten de la gent que pateix més, encara que sempre poden dir que Càritas ja els fa el paper”, afirma.

“L’església que m’agradaria”, assegura, “és la de l’evangeli, la de Jesucrist traslladat avui en dia. La reivindicació dels que pateixen ara seria el que acompanyaria perfectament a l’amor que cal tenir a la fe, a Jesús. En aquests moments, l’església hauria de ser d’una exemplaritat total,  predicar als seus fidels, per exemple, que és pecat no pagar hisenda, que es pecat ser insolidari, no mirar les ferides del món, callar, no posar-te al costat del pobre”.

Mitja tarda. València s’amaga sota la seva closca, com una tortuga, fugint del sol. Al Palau Arquebisbal algú ha passat el forrellat d’una finestra. Marín deixà el lloc, agafat del meu braç, Barchilla avall, amb passa segura i un somriure franc.

València: Portada de

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Emili Marín, després de “Saó”

  1. Paco Muñoz ha dit:

    Gracies . M’ estime molt a l Emili i ell sap que també hi ha alguns de la seua corda que el valoren.i com deia l’ Ovidi “El que és d’ Alcoi pot fer el que li done la gana que li para be”. Una besadeta Emili.
    Paco Muñoz, cantador

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s