Enric Satué: “És l’hora de marxar, de quedar-se una altra vegada sol amb la massa per modelar i formar”

Entrevista de Francesc Viadel al dissenyador Enric Satué publicada al número 62 de la revista de llibres Caràcters (Universitat de València).

Enric Satué. Imatge del Bloc de Lluís Llabrés.

Enric Satué. Imatge del Bloc de Lluís Llabrés.

El matí és gèlid a Alella. Lleugerament boirós, tacat amb el verd dels pins i un blau cel aquós. Al capdamunt d’aquesta petita, disseminada i vella població del Maresme, sobre un turó invisible que a l’antigor degué estar assetjat per una maregassa de vinyes, s’aixeca el mas medieval de Can Pufarré. A tocar del mas hi ha l’estudi d’Enric Satué, un modern edifici de dues plantes, angles rectes, lleuger com una capsa de sabates al que s’accedeix per una porta plena de lletres, gargots i traços fins, gairebé inintel·ligibles, com les indicacions d’un plànol pirata del tresor.  A dins, el dissenyador, guarda alguns artefactes un punt inquietants: una enorme navalla suïssa giratòria que grinyola, un parell de seccions de caixes, una vella premsa, vitrines plenes de paletes, pinzells, regles disposades com una col·lecció de papallones… i als prestatges: llibres de Róotxenko, Grosz, Klee, Matise, Picasso, Miró, Gris, carpetes i quaderns.

Un parell de poderosos ordinadors hi conviuen atònits amb les restes d’aquest naufragi. La llum del matí entra pel gran finestral i banya tots els objectes.  Hi ha per tot la disposició estudiada, serena, d’una casa de nines, però, res d’aquest ample espai resulta excessiu, pretensiós. Satué és l’ànima d’aquest petit univers. Satué és d’un dels grans que encara bateguen amb força enmig de la desolació d’un món, que sense memòria, ha tornat al balbuceig.

Estudià Belles Arts. Revolucionà el disseny dels 70. El dotà, diríem, d’una poètica. Fou autor reconegut de les portades de desenes de llibres d’editorials com RBA, 3i4, Alfaguara, Laia o Grijalbo. Cortàzar l’assenyalà com el dissenyador predilecte dels seus llibres. Ha estat l’ànima de revistes com El Temps o Ínsula i els seus traços han dotat d’identitat visual institucions com la Universitat Pompeu Fabra o el Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1988 fou el primer del seu ofici guardonat amb el Premi Nacional de Disseny i el 2012 amb el Premi Nacional de Cultura atorgat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Autor de quasi una vintena de llibres, catorze d’assaigs teòrics sobre el disseny, el 2011 va publicar a 3i4, les seues memòries personals: Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla o xocolata.  La tipografia, segons ell la ventafocs de la cultura visual, ha estat la seua passió.

Can Pufarré. Alella.

Can Pufarré. Alella.

Avui, com ell mateix reconeix, està quasi apartat de tot. La universitat, on fa unes classes, una optativa d’arquitectura, és un dels pocs llocs on treu el nas. Tanmateix, el seu ‘retir’ té tot l’aire d’una jugada estratègica, d’uns passos fets enrere per agafar impuls. De fet, la seua vida s’ha caracteritzat pel moviment, per una obstinada voluntat de permanència en la trinxera de l’esforç.  Satué va nàixer a la Barcelona de 1938 al sí d’una família de treballadors: “Vaig nàixer al carrer Muntaner amb La Bonanova, de seguida vam anar a Escudellers Blancs i després al carrer Marina amb Mallorca, a tocar de la façana de La Passió de la Sagrada Família. Ja de més gran vaig triar Sarrià per fugir del brogit fins que molts van pensar el mateix. En certa manera no sóc d’enlloc” – rebla irònic.  El dissenyador manté un record viu dels seus anys d’infantesa: “El barri de la Sagrada Família era ple de gent de Lleida. La meva mare ho era i el meu pare quasi, procedia de La Franja. Recordo uns edificis de veïns que eren gairebé pobles, on funcionava la solidaritat i on les qüestions ideològiques no representaven un abisme”. Amb tot, serà precisament per qüestions ideològiques, que Satué no va poder conèixer el seu pare fins els 13 anys:  “Formava part del maquis i de la resistència francesa i durant el franquisme passà 10 o 12 anys a la presó. Havia estat sindicalista i s’afilià al PSUC quan aquest es va fundar. Conèixer-lo va ser un xoc. No coincidia amb la idea que m’havia fet d’ell. Calia que fora heroic, apol·lini, seductor i no era res d’això… era algú derrotat encara que tenia un criteri molt ponderat, no destil·lava odi…”.

A 14 anys, Satué, s’inicia en el món del treball. “Un veí que havia estat catedràtic d’història a la facultat, que havia estat depurat, treballava llavors a Seix Barral, al departament d’assessoria editorial. Allò era com una mena d’escola industrial, un tinglado on per una part hi havia els estudis de dibuixants, la reprografia, la composició de textos, la preimpressió… allà vaig descobrir uns senyors que tot el dia feien allò que més m’agradava: dibuixar. Vaig descobrir el disseny. Després un cossí meu que també n’estava al corrent de les meves inquietuds i que després seria catedràtic de filosofia em portava a veure museus, a viatjar… fou una sort”, rememora.

Des de llavors la seua trajectòria ha vingut marcada pel treball, una “condemna” que assegura haver acomplert amb goig, que ha tingut diverses etapes: “La pintura fou la meva arrencada, però, vaig entendre que aquell no era el meu camí. Vaig aprendre d’ella el domini de la forma el qual vaig aplicar després al disseny, un altre tipus de dominació d’aquesta forma que ha alimentat durant molts anys les meves ànsies de creació, amb molt convenciment… Tot plegat, en el cas de molts artistes que acaben passant-se al disseny hi ha una empremta de fracàs. Baixen de grau perquè l’art no els ha acabat d’anar bé. Estic lliure d’aquesta penitència. No vaig fer disseny somiant en tornar a la pintura. El que passa és que hi ha una major consideració de les belles arts que no del treball associat a la industria, però, quan pots introduir la raó crítica, quan saps perquè fas allò, el disseny deixa de ser un mer tràmit mercantil per ser una causa en la qual també hi creus. Mai he fet gaires distincions entre la feina encarregada i el que podia fer jo amb absoluta llibertat”.

Tot i això, reconeix que l’ha ajudat molt viure amb aquesta llibertat el fet de treballar en un àmbit com el de la cultura.  “He dedicat –explica- bona part de la meva dedicació professional als llibres, a l’àmbit de la cultura en un moment en què aquesta era un vehicle de mobilització, d’activació de la societat, ben bé fins els anys 90. Per mi aquell món és mític, el fet d’haver tractat amb figures com Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Jaime Salinas, Alfonso Comín… les coses, però, han canviat molt des de llavors. Mira, quan Joan Brossa va agafar una lletra i la va tombar cap per avall va fer una poesia. Des d’aleshores tots els dissenyadors capgiren una lletra. La diferència es que fan com a molt un acudit visual. La distància està aquí, en el calat poètic o intel·lectual que traspasses”.  La banalitat certament ha esdevingut hegemònica.

4“La ignorància actual és tan gran –assegura- que ha arribat fins i tot a la universitat on es pot graduar amb un títol. Ja no cal vèncer-la, es pot dissimular, està present a tot arreu i és cosina germana de la ineptitud”. Altrament, la revolució tecnològica no ha fet més que reforçar aquesta ineptitud: “Tenim –prossegueix- uns instruments fantàstics que ho ha fan tot magníficament bé, sense marge d’error, sense esforç. Ens hem relaxat. Ens trobem en què la majoria dels dissenyadors exploten una sèrie de petits recursos tòpics, experimentats des de fa dècades, però, que passen per nous. S’ha tallat el fil umbilical que ens acostava per la via analògica a tota història d’activitat. Tot el que surt ara és nou de trinca, no cal que passi cap filtre d’exigència cultural, de reflexió moral, tot el que s’aboca a Internet és de tots… tot això ha servit perquè tot el que era mediocre fos més estàndard, la mediocritat ha millorat molt, però, la genialitat ha desaparegut”.  Una mediocritat que a fi de comptes ho inunda tot: “S’ha imposat –assegura el dissenyador sense acritud- la filosofia del botiguer el comportament del qual es basa en vigilar la competència i semblar-s’hi per aprofitar-se’n”.

“És hora de marxar –afirma- de quedar-se una altra vegada sol, amb la massa per modelar i formar”.  Només que ara la massa de Satué artista –artesà?- és el llenguatge. I empra la imatge de l’anacoreta que amb un sol llapís entre les mans ja en té prou per construir tot un món. “Sóc conscient –confessa- que estic encetant una altra etapa de la vida que lliga el plaer de treballar, explorar, investigar, superar unes mecàniques pròpies d’un tipus d’expressió que no conec i no domino… escriure és un esforç descomunal però també un encís més, una seducció més, el sol fet de millorar un paràgraf… Com siga, em sento ben assegut. Vaig trobar una frase d’Albert Camus que diu referint-se als moralistes francesos que aquests observen i s’observen i quan escriuen no legislen, pinten. És el que faig jo. Vaig seguir pintant mentre feia disseny i ara pinto escrivint”. Ho fa amb entusiasme enmig d’un món llangorós.

“La nostra és una cultura –diu- conclusiva, això s’està esgotant… hi ha una correspondència entre la facilitat de la tecnologia i la falta de l’esforç. Tot és senzill, hem caigut en un benestar contraproduent, el de la passivitat la qual pot tenir conseqüències, de fet ha anul·lat la nostra capacitat crítica no només en un sentit grandiloqüent sinó fins i tot a escala individual. Tot encaixa perfectament amb com han anat les darreres dècades”. Satué, però, reprén el camí.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Enric Satué: “És l’hora de marxar, de quedar-se una altra vegada sol amb la massa per modelar i formar”

  1. pau esteve ha dit:

    tot i q el sr satue te rao en la majoria de coses q exposa al seu pensament hi ha una en q discrepe i es en q no tot es mediocritat a l art q s esta fent avui sino q hi ha una bona colla de joves emergents q no tenen acces al gran public be per opcio propia…be per q hi ha molta brossa q destriar o be perq avui la censura no es tan concreta com al franquisme i els seus tentacles quasi invisibles no deixen surar en la mar un munt d innovacions i recerques d un art absolutament trencador sense precedents a curt termini i q es dificil esbrinar entre tanta miseria cultural.magrat aixo ells i elles seran un dia el q avui puguin representar i esser el sr satue,,,miro..casals…fuster…estelles ..pol….lach ,,raimon..espriu i tota aqueixa generacio reflex d u temps i d un pais oprimit…inexistent a alts instancies pero ben viu i bategant en velles fabriques okupades…o heretats muntanyenques lluny de les grans llums gens innocents i perverses de l art botiguer de la gran ciutat naixcut al caliu de la pasta i el blanqueig politic o d una universitat anclada en murs q al meu entendre no son dignes del temps q ens ha tocat viure

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s