*Entrevista de Francesc Viadel a l’exconseller català de Cultura, Joan Manel Tresserras publicada al número 55 de la revista Caràcters corresponent a maig de 2011.
Les aules, els claustrofòbics despatxos de professor, els bulliciosos passadissos de facultat, són l’hàbitat natural de Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) tot i que els darrers quatre anys se’ls haja passat als budells de parlaments i vells palaus que són els llocs on la classe política -propensa a indigestar-se amb la lletra massa elaborada- destil·la l’essència dels grans discursos als alambins del pragmatisme. La veritat és que l’exconseller de Cultura ha passat mitja vida en la Universitat Autònoma de Barcelona on és professor d’història de la comunicació. Aquell és el seu lloc, com un monestir, com una muntanya sagrada, com una mena de matriu nodridora on s’han cuit pacientment alguns dels millors professionals del periodisme dels darrers temps.
La vesprada que quedem a la Facultat de Comunicació de la Blanquerna, al cor mateix de Barcelona, és de plom, humida. Ens citem en una de les aules on se celebra un debat sobre l’anticatalanisme als mitjans de comunicació en què participen els periodistes Ferran Espada i Àlex Salmón, l’historiador Xavier Casals i el sociòleg Rafael Xambó. En acabar, al passadís, a peu dret, Tresserras i els oficiants formen un animat rogle i peten la xerrada. La seua presència resulta ser tot un esdeveniment i no perquè a la Blanquerna no estiguen acostumats a la visita de personalitats de tota mena i condició. La veritat siga dita és que Tresserras és una persona estimada. En uns pocs minuts s’hi afegiran encara a la conversa d’altres
professors. Es parla dels embolics de Camps, del nou Govern català, de l’anticatalanisme de nou encuny que ens vertebra l’Espanya eterna… Fem broma també sobre l’estranya situació dels valencians a la ciutat. Algú fins i tot s’interroga sobre l’existència potser d’una subterrània xarxa sudenca amb un vague aire de cosa irlandesa… L’ambient és distes i amigable. Tothom té la sensació que ens han tornat Tresserras sa i estalvi, triomfant, del front de la política, de la sangolejant Catalunya del darrer tripartit, de la foguera del Palau de la Música amb els seus pinxos amb el rostre de ceràmica, tan novel·lescos com odiosos, d’un país amb l’ai el cor, atrapat entre dependències inconfessables i reprimits anhels d’emancipació emocional, d’un país tot fet de races i de llengües, amb crisis i globalització com qualsevol cap altre veí del planeta. Ell ben bé encara no sap com va arribar a la política però el cas és que a hores d’ara se’l veu alleujat de tornar a les seues coses, als seus llibres (n’ha escrit una pila), a la seua retrobada llibertat d’home de carrer lluny de la tensió mediàtica i les conjures romanes.
Al bar de la facultat, finalment, després d’una llarga i lenta processó des de la planta primera que ha estat constantment interrompuda per amics i saludadors, Tresserras es predisposa dòcilment a ser interrogat. Aquests quatre anys li han passat com un bufit, fet que no lleva que tinga clar el relat del seu pas pel que sempre s’ha considerat una mena de ministeri d’exteriors d’un país sense Estat. Conciliador, accessible, honest, no exempt tampoc d’una certa astúcia, Tresserras ha estat, potser malgrat ell mateix, un polític seductor i brillant, molt allunyat de la mediocritat crònica que afecta per a desgràcia de la democràcia i del país a gairebé la totalitat de la classe política.
“El mandat que vaig ser conseller”, assegura, “fou de continuïtat i alhora de reorientació i de replantejament. El primer Sant Jordi de la legislatura, quan a penes feia cinc mesos del seu inici, vaig convocar tots els conselleres, des del Max Cahner, per trobar-nos. Els vaig dir que els hi garantia l’assumpció interna de la història del departament i que, per tant, mai es projectaria cap ombra de dubte sobre el que s’hi havia fet fins aleshores. Tothom havia fet el que havia pogut a partir de les urgències i de les possibilitats, però, al mateix temps els demanava també que entengueren que la transició política s’havia acabat i que calia un gir en les polítiques de comunicació i cultura. Era determinant que aquestes estigueren juntes”.
“A la pràctica”, prossegueix, “això tenia a veure amb paràmetres molt diferents: d’una banda intentar una política més industrialista, explicitar la necessitat d’adreçar-se al mercat, fer l’assignació de recursos atenent a criteris més qualitatius, sense posar en risc res. Intentar també que hi haguera una clara aposta per la creativitat en unes condicions de màxima llibertat”. El context, com no deixa de recordar Tresserras, era el d’un govern d’esquerres que acomplia el seu segon mandat, l’àmbit de la cultura i el coneixement havia de ser indefectiblement “la quarta pota de l’estat del benestar junt amb la de l’ensenyament universal i gratuït, la salut, l’assistencial”.
“El primer objectiu era”, recorda, “la democratització de l’accés a la cultura en una etapa en què les principals formes de discriminació ja no són de raons de diferència d’ordre econòmic o polític sinó de diferent qualitat d’accés al coneixement i a la informació i la capacitat de processar-la. L’accés universal a la cultura és bàsic i això implica apostar per les xarxes de les telecomunicacions, fer ràpida
la migració cap a la TDT i en bones condicions, multiplicar els canals de la televisió pública, ampliar la xarxa de biblioteques, completar la xarxa d’arxius, millorar la xarxa de museus etc… Pla de Museus, Pla d’Equipaments Culturals… la planificació que vàrem fer recordava en certa manera la de la Mancomunitat, més d’un segle abans, la d’una gestió que amb poc pressupost va planificar el
país”.
Altrament, es partia de l’afirmació de l’existència a Catalunya d’un sistema nacional de cultura i, per tant, calia tenir el mateixos atributs que qualsevol nació. Un fet que va comportar, lògicament, tensions amb l’Estat. Finalment, era necessari fer una aposta per la comunicació i les industries de la cultura: “Són un sector estratègic, cert, però calia també que foren un factor central de canvi del model d’economia català. El sector industrial de la cultura és el més capaç de transferir elements d’informació i de modernització i de valor afegit en termes de coneixement i creativitat als
altres sectors de l’economia. És a dir, si no tenim un potent sector d’indústries culturals en el disseny la recerca del sector automobilístic del disseny de carrosseries no vindran aquí.
A tot el món, a les principals zones de desenvolupament, el macrosector de les indústries de la creativitat està generant entre el 15 i el 20 % del PIB. Nosaltres encara estem aquí en un 5 o un 6%. Indústries de la creativitat són el sector de les arts, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, la moda, l’arquitectura, el software, els videojocs i, en general, les industries de la cultura tradicional des del cinema a les editorials. Érem al 2007 sense la perspectiva de la crisi i pensant que al llarg de la legislatura hi hauria un canvi qualitatiu en la consideració de la cultura reflectit en el pressupost”. Malgrat la crisi, les retallades en el pressupost avui heretades per Ferran Mascarell, el període de Tresserras com a conseller fou a ulls veients intens i fructífer i això amb tots els matisos que es vulguen. Ell mateix hi reivindica una gestió plena de coses: “S’hi va crear una nova llei de mitjans audiovisuals; s’hi va crear una consell assessor de la cultura i de les arts, el primer al sud d’Europa, un consell que crea i assigna recursos des dels propi sector de la cultura; s’hi va apostar per la digitalització de la cultura catalana, fent un esforç tangible i concret de negociacions amb Google per abaratir els costos de la conversió en suport digital de tota la nostra memòria bibliogràfica i documental, obrint el patrimoni de Catalunya a fi de poder visitar-lo virtualment; s’hi va completar la xarxa d’arxius…”.
La descentralització del departament i, alhora, la promoció exterior amb la presència de la cultura catalana en fires com la de Frankfurt o Venècia seran uns altres aspectes a assenyalar. “La descentralització amb unes direccions que compten amb un pressupost propi ha tingut aspectes molt positius”, explica l’exconseller. “Ha representat una aposta molt important en
àmbits com el de les fires. La de música en Vic, la de teatre infantil i juvenil en Igualada, la de teatre al carrer de Tàrrega, la fira d’arrel tradicional i mediterrània a Manresa etc. totes aquestes fires tenen Llotja i espais de contractació del sector. El resultat ha estat molt bo. Només per posar un exemple, Tàrrega i Manresa suposen de les quinze fires d’arts escèniques que es fan a tot l’Estat, gairebé el 70% de la contractació. Aquest fet ha permès que fins el 2010 els símptomes de crisi quedaren molt esmorteïts. Altres efectes d’aquesta descentralització han estat algunes intervenció molt
potents com per exemple la que s’ha fet en la Costa Brava, un territori que està en vies de ser la zona d’intensitat turística més rellevant amb la millor oferta cultural del món, almenys estacionalment”.
La recepció de TV3 al País Valencià ha estat, sens dubte, un dels maldecaps més importants de Tresserras possiblement junt als que li ocasionaren l’aplicació de la Llei del Cinema, l’escàndol del Palau de la Música o la venda vergonyant dels propietaris de l’arxiu Centelles al Ministeri de Cultura. “TV3 arribava al País Valencià”, enraona, “en unes condicions excepcionals i per a una situació d’excepció es varen cercar mesures d’excepció que permeteren la recepció. El que no pot ser és que aquestes mesures esdevingueren definitives. Hi havia una situació de fragilitat jurídica i, a més, mala voluntat per part del Govern valencià. Nosaltres d’altra banda no teníem una política per aquesta qüestió i entenguérem que calia fer alguna cosa després del tancament dels primers repetidors, una política que es poguera defensar a tot arreu i que, a més, fóra acceptada també per part del Govern valencià… Hi havia un marc legal a més que permetia la reciprocitat i intentàrem adaptar la situació a la legalitat. Així, doncs, i a canvi del compromís de frenar les actuacions del Govern valencià començà a emetre Canal 9 en Catalunya a través d’un canal de la pròpia corporació catalana de ràdio i televisió. Això va funcionar més o menys fins que varen començar a caure sentències de processos encetats amb anterioritat, bàsicament en el sentit desfavorable a la legalitat de la recepció de TV3. A partir d’aquell moment Canal 9 va tenir també problemes i deixà d’emetre el canal internacional que és el que passaven. Aleshores aquell canal quedà en negre i automàticament això provoca una reobertura dels temes per part del Govern valencià. Hi havia d’altra banda un acord que s’havia escrit, però, que no s’havia arribat a signar amb el ministre Joan Clos el dia de Sant Jordi de 2007. L’acord deia que hi hauria un decret que permetria trobar les solucions tècniques per habilitar la reciprocitat. Això podia suposar un múltiple addicional per al Govern valencià i també per a nosaltres. La qüestió passà pel Consell d’Estat i el gener del 2008 el secretari d’estat de telecomunicacions, Paco Ros, va venir a veurem per a dir-me que el text estava enllestit i al damunt de la taula de Maria Teresa Fernández de la Vega per a ser signat. Vaig mantenir informat del fet al vicepresident valencià, Vicent Rambla”. L’ombra de l’anticatalanisme havia de gravitar de nou sobre les relacions entre valencians i catalans.
“Aleshores la vicepresidenta”, continua el relat l’exconseller, “ho va aturar. Quedava poc per a les eleccions i ella es presentava per València. Immediatament després d’aquest fet va començar
també una pressió molt forta per part d’UTECA (Unión de Televisiones Comerciales Asociadas). S’havien carregat la publicitat a TVE i estaven intentant evitar de totes totes que les públiques tingueren ampliació de cobertura”. La posició de Tresserras no va ser gens còmoda com ell mateix recorda. Per a garantir l’èxit de la maniobra que possibilités la reciprocitat necessitava el suport de tot el Parlament català. D’altra banda, no podia enfrontar-se al PP català frontalment per tal com Josep Piqué l’havia d’ajudar amb Camps, ni tampoc amb Eliseu Climent i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), tot plegat ell mateix havia ajudat a finançar els repetidors. Tampoc amb l’Estat que era el que havia de concedir els multiplex. “No podia convertir aquesta qüestió en un tema d’agitació política ja que actuava com a Govern. TV3 és una cosa seriosa. Havíem d’aspirar a un acord que superara el contenciós i liquidara multes i procediments, d’actuar com un govern europeu normal. La impressió és que tant al Govern espanyol com al valencià tant se’ls fotia aquest assumpte”, confessa. L’exconseller contra tot pronòstic és optimista i creu que amb l’actual situació política les coses poden anar millor. “Tinc la impressió que per al PP valencià”, afirma, “tenir com a interlocutor a CiU és molt més còmode que tenir el tripartit. El PP hauria de fer un pensament. La no recepció implica perjudicar la indústria audiovisual i cultural dels valencians”.
Però les relacions entre Catalunya i el País Valencià ja fa molt temps que han desencarrilat per l’obcecació anticatalanista d’un PP immers en la corrupció que necessita la radicalització ideològica com a cortina de fum. Els repetidors estan tancats a fi d’evitar que caiguen més multes sobre una ACPV ofegada econòmicament i enfrontada a un futur incert. Molts valencians se’n van a Catalunya. “Potser si que hi ha un exili valencià molt nombrós en aquests moments residint a Catalunya. De gent una mica fastiguejada i que espera que alguna cosa canviï. El Govern valencià ho hauria de viure amb molta preocupació. No hi ha cap govern del món que tingui polítiques culturals i de comunicació que vagen en contra del seu propi sistema de cultura i comunicació o que devalue la llengua distintiva i justificadora de la seua pròpia singularitat cultural. Això no passa pràcticament enlloc del món. Jo crec que els exilis els provoca en general situacions totalitàries, al límit, i això ens hauria de fer reflexionar sobre el que estan fent, és més, en aquest moments les societats són plurals sempre i a tothora. Aleshores no es tracta que el PP faci la política del sector independentista o catalanista sinó simplement que entengui que al País Valencià segons el seu propi Estatut hi ha dues llengües oficials i una d’aquestes es compartida amb nosaltres (els catalans). No sé si això ha arribat molt lluny, finalment és una qüestió de pessimisme o d’optimisme. El que sí que m’adone és que tinc amics que ja fa molts anys em diuen que qualsevol projecte cultural compartit requeria d’un valencianisme clarament compromès amb el País Valencià, sense cap més horitzó”, assegura Tresserras. “Qualsevol futur de vincle estret en matèria cultural entre els territoris de parla catalana requerirà la decisió sobirana de cadascuna de les parts. Des de Catalunya no hem de decidir què ha de fer la gent del País Valencià. Tampoc voldria que els valencians decidiren que hem de fer nosaltres. Jo veig que la cultura dels valencians forma part d’una cultura nacional amb Catalunya però en qualsevol cas sempre des del respecte més escrupolós. Per tant, si la gent decideix un determinat govern i el procediment és formalment democràtic no tinc altra opció que entendre’m amb aquest govern. També és cert que en condicions de normalitat amb un govern tant radicalitzat hauria d’haver una resposta proporcionada per part de la gent i no és el cas. Caldria preguntar-se el perquè de tot plegat”, conclou l’exconseller. Ens hem quedat gairebé sols. Tanquen el bar. Retruny de gots i plats. A la televisió passen el 3/24 i a fora ja és fosca nit.
M'agrada S'està carregant...
Relacionats
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 