Article de Francesc Viadel publicat el 2006 en el número 24 de la revista L’Espill (Universitat de València), on s’ha analitza l’assumpció idelògica del blaverisme per part del PP del País Valencià, l’orígen franquista del mateix i on es denuncia la passivitat de la societat i de l’esquerra valenciana enfront d’aquest fenomen.
El foraster poc informat podria afanyar-se a dictaminar que el blaverisme al País Valencià, i més concretament al cap i casal, és un fenomen propi del laberíntic àmbit de les disputes identitàries. En qualsevol cas aquest seria, però, un diagnòstic incomplert. És una evidència que el triomf relatiu a casa nostra de la ideologia blavera no ha suposat, posem per cas, l’engegament d’un poderós procès de normalització del valencià “diferente” i “diferenciado”, el naixement d’una literatura mínimament homologable separada del català o la consolidació d’un nacionalisme blau més enllà del regionalisme anticatalanista reivindicat per la sucursal valenciana del Partit Popular (PP). Naturalment, el blaverisme, no s’articulava a fi de revalencianitzar cap cosa sinó justament amb intencions contràries. A la llarga i a la curta, la vigorosa existència d’aquest anticatalanisme indígena, altrament assumit com a part consubstancial de l’ideari de la dreta regional, ha comportat, clar i ras, l’hegemonia entre nosaltres de l’espanyolisme més ranci i antivalencià. Així mateix, aquest èxit parcial de la causa anticatalanista ha suposat també la quasi consumació d’un suïcidi cultural col·lectiu que es va inaugurar amb la deserció lingüística dels Xavier Casp i Miquel Adlert de la transició i, en definitiva, la resignada acceptació per part dels democràtes de l’univers simbòlic i sentimental de la reacció blavera[1]. Un univers, cal dir, que dubtosament avalat per un grapat d’impostures de tota mena, de veritats a mitges, legitimitat mitjançant un pacte polític gairebé imposat per la dreta que es va recolzar en la violència ultra i el xantatge a les noves institucions democràtiques, però que, paradoxalment i després de tants anys, continua estant desigualment acceptat o reconegut entre els valencians2.
Malgrat tot, la dreta duu uns trenta anys capficada en perseguir en l’àmbit públic la denominació de País Valencià, la de català per a la llengua o l’ensenya de les quatre barres. No importa que es tracte de denominacions emprades per nombrosos partits o entitats civíques d’arreu del territori, pròpies de l’àmbit de la ciència, sovint amb la concurrència de sentències dels més alts tribunals o de símbols representats des de fa segles en tota mena de suports, fins i tot en edificis tant emblemàtics des del punt de vista de la iconografia identitària com el Palau de la Generalitat o les Corts valencianes. El mateix podem dir pel que fa al silenciament forços i vergonyant -sense precedents en un país democràtic europeu- de l’obra i la memòria d’alguns dels principals valedors de la cultura del país siguen aquests pensadors, músics o artistes. Evidentement, aquest encalçament actiu de persones i símbols té com a objectiu principal el d’exercir un control sobre la memòria i sobre el passat. Ocultar, proscriure una realitat cultural i lingüística que ignoren o rebutgen com a conseqüència de prejudicis ideològics i complexes polítics molt arrelats. Cal no oblidar que des de l’arribada al poder del PP primer a l’Ajuntament de València, en 1991, i després a la Generalitat en 1995, s’han promulgat decrets i protagonitzat nombroses actuacions de caràcter ben sovint predemocràtic i totes amb una única direcció: eliminar qualsevol senyal sospitosa de catalanitat de la cultura valenciana en llibres de text, publicacions oficials o manifestacions públiques. Aquesta obsessió valencianizadora ha dut els governants valencians a suprimir dels llibres de text de valencià mapes lingüístics o autors pel simple fet d’haver nascut a Catalunya; impedir des de les institucions el reconeixement oficial així com la promoció de l’obra de personatges com Ovidi Montllor, Joan Fuster o Enric Valor; decretar la deshomologació de titulacions oficials de coneixements del valencià expedits per les administracions catalana i balear; marginar de la línia d’ajuts econòmics oficials editorials, associacions o entitats que s’han caracteritzat per la seua defensa dels drets del valencianoparlants com ara Escola Valenciana… La por a la contaminació catalunyesa ha suposat també un notable empitjorament de les necessàries relacions institucionals amb el Principat alhora que s’incrementaven i publicitaven aparatosament les que s’establien, cal dir que sovint sense unes justificacions massa clares, amb governs com els de Murcia o Madrid, tots dos del PP.
Però tot això no serien, ni de bon tros, les pitjors conseqüències del blaverisme si les comparem amb les de la divisió i la desmobilització política que aquest ha provocat entre els valencians, el retrocés públic del valencià, la depredació urbanística del territori, la corrupció o el desmantellament de la sanitat i l’educació pública entre moltes altres. A fi de comptes, no hi ha hagut pràcticament cap desgavell protagonitzat pel PP o els seus aliats que no s’haja emparat en la invocació mística al patriotisme “valenciano” ni, per descomptat, cap crítica o posicionament distint de l’oficial per part de l’esquerra que no s’haja qualificat gairebé d’acte de guerra o de traïció catalanista.
Malauradament, aquest ambient opressiu a major glòria de la irracionalitat, sostingut durant anys per elements i interessos perfectament identificables no ha tingut la resposta que hauria calgut. De fet, enfront de no poques campanyes salvatges de premsa o amenaces polítiques, el conjunt de la societat civil, l’esquerra, s’ha limitat a callar o com a molt ha respondre de manera dispersa i tímida com si en el fons estigués esperant que el pas dels anys així com una inevitable modernització acabàs per escampar la tempesta reaccionària. Un plantejament resignat que, justament, ha possibilitat la consolidació del blaverisme més retrògrad amb el que això suposa. Des d’aquest punt de vista, l’anticatalanisme ha estat la gran victòria de la dreta en termes sobretot electorals, però,
també el gran fracàs, ja no de les forces de l’esquerra, sinó de la societat civil valenciana i de tots els democràtes independentment de la seua tendència ideològica.
Convindria remuntar-nos al naixement d’allò que el sociòleg Toni Mollà anomenà, amb expressió afortunada, el valencianisme il·lustrat, per tal de compendre millor alguns aspectes del problema. Aquell valencianisme sorgit a les acaballes del franquisme, amb arrels en el context cultural i polític de la Seogona República i, en bona mesura, redescobert i reelaborat per Joan Fuster, fou una sotragada molt forta per a la confiada fauna provincial del franquisme. Les reflexiones fusterianes, els seus punts de vista, suposaren sens dubte un colp per a les visions residuals i limitades que del país es tenien fins aleshores.
Tal com ha assenyalat Mollà, “el disseny del projecte valencianista va representar, al País Valencià, una autèntica revolució cultural, una revolució tranquil·la que generà una intel·liguèntsia com els valencians no havíem tingut mai en la història: un moviment intel·lectual, però també pràctic –cívic i polític- l’objectiu del qual va ser en primer lloc, l’erosió dels tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes del país”3. Un valencianisme que proposava, en clau d’urgència, no tan sols el retrobament de valencians amb catalans i balears sinó que implicava alhora la radical modernització/democratització del país. Així mateix, la tímida assumpció d’aquests plantejaments per bona part dels partits de l’esquerra alertà la dreta política, que ràpidament procedí a la demonització del valencianisme. Com ha subratllat Vicent Bello, “català i catalanista són els objectes catàrtics i diabòlics que simbolitzen la crisi de l’univers de garanties franquistes a les quals s’aferrava la petita burgesia conservadora”4.
És important, però, assenyalar que segons la visió dels factòtums de l’anticatalanisme, al si de les formacions de l’esquerra en realitat no hi va haver una pressa de consciència en clau valencianista, ni un redescobriment, si voleu, de l’autonomisme de preguerra sinó més aviat un capgirament provocat per les tèrboles maquinacions d’uns pocs conspiradors anònims tot i que perfectament identificats en el plànol ideològic. Almenys aquesta va ser l’explicació, al·lucinant i perversa, repetida una i altra vegada en els mitjans de comunicació i molt especialment en Las Provincias, diari amb una gran influència social i que va servir de poderossíssima corretja de transmissió per a l’anticatalanisme. Sens dubte, era un bon intent, un més de tants, de desligitimar l’esquerra i alhora d’estrangeritzar-la junt al valencianisme i els valencianistes, els quals molt aviat passarien a ser despectivament denominats per la dreta com a catalanistes i pancatalanistes. “Una minoria nacionalista pancatalanista”, assegurava en Las Provincias l’any 1982 l’empresari i dirigent de Valencia 2000, Francisco Domingo5, “infiltrada especialmente en los partidos políticos de la izquierda valencianos, con su reconocido activismo han conseguido desestabilizar todo un horizonte social que ha prostituido peligrosamente. Una izquierda que debiendo ser española y hasta internacionalista –solidaria con un efectivo y real movimiento social- está a merced de un decadente intelectualismo de mariposones, traicionando el espacio social y político que deberían asumir con responsabilidad. Una izquierda que la querríamos valenciana y española y que no está siendo sino una marioneta de la ‘derechota’ expansionista catalana”. El retret, la invitació tramposa a l’esquerra per tal que aquesta renunciàs a les seues reivindicacions i creences i s’alineara al costat dels plantejaments bàsicament identitaris de la dreta valenciana, serà una constant durant anys i es repetirà, malèvolament i cínica, fins a despús-ahir. En una data tant recent com la del 2 de gener de 2005, el diari ABC recollia unes declaracions del conseller del PP, Víctor Campos, en les quals acusava al líder socialista valencià, Joan Ignasi Pla, de covard. Campos afirmava amb rotunditat que l’actitud submisa i servil del dirigent duia als socialistes valencians a “traicionarlas principales reivindicaciones y aspiraciones del pueblos valenciano (…) no les importa ni nuestra identidad, ni nuestra prosperidad (…) Para ellos cuanto pero, mejor. (…) Seguramente estas fiestas brindarà con los que celebraron la paralización del trasvase de agua o con los que quieren cambiar el nombre de nuestra lengua”.
Com hem vist, tant ahir com avui, el blaverisme acomplia la funció de frenar l’ascenció de les esquerres al poder, d’evitar la modernització del país, de mantenir l’hegemonia dels valors d’una casta que havia governat durant quaranta llargs anys de dictadura. El blaverisme va comptar amb el suport dels mitjans de comunicació més influents, amb la complicitat i l’activisme dels elements més reaccionaris de la petita burgesia castellanitzada del cap i casal, ocupà l’espai simbòlic i orgànic del món de la festa i de l’esport i fou apadrinat per una Església maridada amb la dictadura
i, per a la qual, el valencianisme no era cap altra cosa que l’atractiva i ràpida via de penetració d’un marxisme que, allà pels anys setanta, captivava el jovent de mig món6. Així les coses, la dreta fabricà la catastròfica demonització del valencianisme, d’un valencianisme complotista compromès en la destrucció del poble valencià el qual comptava amb el finançament de poderossíssims enemics exteriors. Recordem l’evocació mítica de l’or català o, encara, aquella temible plutocracia barcelonesa invocada amb pànic allà pels anys seixanta pel falangista (i catedràtic de dret polític), Diego Sevilla Andrés. La situació, doncs, des d’aquest punt de vista dels reaccionaris era desesperada i requeria que el “poble” es defensàs a mort de la “invasión catalanizante, terrible i sinuosa que, fomentada desde fuera y desde dentro, intenta corroer la sustancia histórica de la personalidad valenciana, en gravísimo riesgo de aniquilamiento”, segons defensava el suretista Vicente Ramos al pròleg del seu cèlebre llibre, Pancatalanismo entre valencianos (1978). Un “poble”, cal advertir-ho, inconcret, confiat, burlat pels polítics de l’esquerra i la universitat, innocent, victimitzat, ignorant, que el blaverisme invocava –i invoca- dramàticament cada vegada que fa una crida a la defensa heroica dels seus interessos econòmics i de classe. Ni més ni menys que el mateix poble al qual apel·la
el president Francisco Camps per tal de defensar un transvassament de l’Ebre contra Catalunya i a favor dels interessos urbanístics dels depredadors del sud o el que incita a manifestar-se en la defensa d’una llengua que ni ell ni els seus correligionaris tenen per costum parlar llevat de contades situacions amb un elevat caràcter litúrgic.
Els nous prohoms de l’anticatalanisme valencià (antiintel·lectual, bròfec, xenòfob, intolerant, acomplexat, hiperfolkloritzat, castellanitzat), en realitat, no estaven combatent cap invasió sinó més aviat lluitant per la continuïtat històrica de l’Espanya tradicional i ultracatòlica, de l’arnat regionalismo bien entendido, per un model de societat totalment antagònic a, posem per cas, la pluralitat cultural, el sistema de partits, l’emancipació de la dona, els drets de les minories socials, la redistribució igualitària de la renda, la desentralització administrativa de l’Estat, la normalització lingüística, l’avortament lliure, l’ecologisme, el divorci o el cinema eròtic… “En el pensamiento de estos pancatalanistas, tan evidente es el aniquilamiento real de España como el de Valencia”, sentenciaria Ramos.
La del blaverisme fou una reacció visceral, marcada per la por, la manipulació emotiva i la fanatització, que va incapacitar els seus partidaris i apologistes a dialogar amb
l’adversari, per a distingir entre les diferents i variades propostes del valencianisme propvingueren aquestes de l’àmbit de la cultura o de la política. En plena refrega ni Manuel Brosseta –un Broseta que potser encara s’avergonyia de les mostres violentes de la marea blava antidemocràtica que poc després encapçalaria- aconseguira de convèncer els capitostos de les bondats de la moderació ideològica a través d’uns esclaridors articles publicats la tardor de 1977 en el diari Las Provincias amb
els títols de “Catalanismo” i “Anticatalanismo”. En aquells escrits, el malaurat professor no tan sols es mostrava partidari de la proscrita denominació de País Valencià sinó que, a més, demanava als seus lectors que aprenguessen a discriminar les qüestions estrictament filològiques de les polítiques alhora que defensava la tolerància i el diàleg i condemnava les tergiversacions interessades. Tanmateix, cal insistir-hi, les propostes del valencianisme resultaven massa perilloses en la mesura en que volien –segons assegurava Manuel Zarzo en Valencians front el catalanisme (1989)– eradicar de la societat, “creencies, sentiments, costums, simbols, rebuts dels antepassats mes per be per via oral que d’un atra manera. I tot aço ho tenien que fer convençent a la societat per mig d’una historia nova, plena de invents acientifics, pero que venien avalats per unes personalitats cientifiques a les que la Banca Catalana anava pagant molt be per a fer-ho”.
Amb tot, malgrat l’evidència que calia defensar-se, contrarestar la sinuosa suplantació de la personalitat valenciana per la del catalanisme, resultava dificil sobreviure políticament amb un corpus ideològic com el del blaverisme en un context de canvis com els que venien aparellats amb la democràcia. Els promotors de la causa blavera volgueren des de
molt aviat, desempallegar-se de cap vincle amb el franquisme. Així, des de Vicente Ramos a María Consuelo Reyna, tots ells s’esforçaren a explicar que la conspiració catalanista es maquinava des de molt temps endarrere, almenys des de l’època de Prat de la Riba. Es recuperaven episodis del passat polític del nacionalisme català bo i descontextualitzant-los, es barrejaven les propostes d’uns sectors del nacionalisme amb el d’uns altres, es desfiguraven textos i contextos, s’augmentaven les posicions més maximalistes d’alguns, es negaven determinades connexions o, simplement es distorsionaven.
D’aquesta manera també l’anticatalanisme no sols es presentava com un moviment d’autodefensa desvinculat dels aparells i la ideologia de la dictadura del general sinó que, a més, mirava de connectar-se històricament amb un espanyolisme benigne al qual de vegades, fins i tot, se li volien atribuïr certes virtuts republicanes i, per tant, democràtiques. No importava que tothom sabera que els principals valedors logístics i propagandístics del blaverisme foren personatges com ara el darrer alcalde franquista del cap i casal, Miguel Ramón Izquierdo o com el seu coreligionari i president de la Diputació de València, Ignacio Carrau. Tampoc que entre els membres de grupuscles violents com el Grup d’Acció Valencianista (GAV)7, es contaren activistes reconeguts del carlisme radical o del falangisme. Els blavers, naturalment, provaren tant com pogueren de dissimular aquests vincles ideològics, gairebé sempre tàctics, a fi de no restar deslegitimats davant d’una societat que majoritàriament es decantava sense marxa endarrere per la nova democràcia i en la qual fins i tot alguns sectors redescobrien, sota l’òptica de la nova intel·lectualitat valenciana, aspectes de la seua identitat.
Xavier Casp no dubtà en reivindicar-se públicament un republicà repressaliat pel franquisme durant la celebració a Carcaixent (Ribera Alta) d’un esperpèntic acte d’homenatge a la senyera organitzat pel Consell que presidia Eduardo Zaplana i en plena maniobra blava d’absorció d’Unió Valenciana pels populars. Certament, acabada la Guerra Civil, el poeta de Carlet havia estat internat, com milers d’espanyols, en un camp de concentració donada la seua condició de soldat de la República. Però, òbviament, ningú pot pensar que aquesta desgraciada circumstància el convertís automàticament per sempre més en un lluitador contra el franquisme. D’altra banda, Miquel Adlert es vantà durant tota la seua vida d’haver estat perseguit pel règim franquista a causa de les seues presumptes idees polítiques tot i que recentment l’historiador Pep Cruanyes ha posat al descobert en el setmanari El Temps8 la seua participació, a València, una vegada acabada la guerra, en un dels equips de confiscació de documents muntat pel bàndol vencedor (que acabarien nodrint els “papers de Salamanca”).
Una conspiració, doncs, que venia de llarg però que ara amb l’arribada de la democràcia, casualment, aconseguia els seus primers objectius. “Terminada la guerra”, escrivia en abril de 1980 el vicepresident d’Alianza Popular (AP) José Rafael García-Fuster, “renace de sus cenizas el espíritu casi secular valenciano de las manos del pueblo llano. Ese renacimiento fue la expresión de la valencianía: valencianía que no se puede concebir de otra manera que dentro de España. Pero esta interpretación nuestra está intentando ser destruïda por un movimiento separatista: el pancatalanismo”9. D’altra banda, per al diputat conservador, els pancatalanistes, “previamente habían introducido a sus hombres en casi todos los partidos, especialmente los de izquierda que, al salir ganadores en los municipios se apresuraron a practicar una administración catalanista. Creado el Consell que denominaron “del País Valencià” ocuparon las consellerías claves como Educación, Cultura, etc…, organizando un tinglado a toda prisa que ocasionó la izada de la bandera catalana en el Palau de la Generalitat (…) el momento era crítico”. “En la Universidad, Institutos, y Escuelas –afirmava aterrit- se organizaron grupos pancatalanistas y cursos de lengua y cultura catalanas. Una inmensa maniobra de tergiversación y falseamiento de los principios básicos fue llevada adelante en los medios informativos. En cuatro días se cambió la bandera, el nombre, la cultura y hasta el Himno Regional. A mayor abundamiento, el pancatalanismo estaba firmemente encaballado en el marxismo, y había aprovechado todo tipo de reivindicaciones justas o injustas”.
L’explicació del diputat no és, però,de les més esclaridores dins de les del seu gènere. De fet, altres autors s’atrevirien a concretar més l’abast així com els elements constitutius del complot. Per al ressentit Adlert, el qual data l’inici de l’operació precissament cap al 1951, als voltants de la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear, hi ha una coincidència total d’interessos entre el marxisme i el pancatalanisme. No en va per al jutge de pau lletraferit el pancatalanisme serà “massivament marxista”. Adlert sostingué que l’objectiu d’aquest,
amb l’Estat espanyol a punt d’entrar a la Comunitat Europea, era económic i no pretenia cap altra cosa que “la solució a molts problemes catalans, com la compensació al dèficit de divises català, én els superàvits: valencià per a l’exportació i mallorquí per al turisme”10.
D’altra banda, per a Manuel Zarzo i d’altres autors conspiracionistes la idea començà a fraguar-se “(…) Des que en les conversacions dels grups de l’oposició catalana al franquisme, reunits en el Monasteri de Montserrat baix la tutela del monge abat Escarré, havien previst tots els plans de la creacio dels Països Catalans, tot estava lligat i ben lligat. Els intelectuals catalans ho podrien fer tot si estaven apoyats pels diners necessaris. Els diners tenien que eixir de la burguesia catalana i eixa burguesia hauria d’estar recollida dins del terreny economic d’influencia de la Banca Catalana. Per ad este menester es fundà eixa Banca”11. Només són alguns exemples d’aquesta obsessió del blaverisme, d’altra banda tant pròpia del pensament reaccionari, d’invocar l’existència d’un complot al darrere de les causes de la desaparició d’un món, l’existència del qual, cal mantenir contra tot canvi i amb tots els mitjans a l’abast, el de la violència inclosa. El blaverisme, doncs, es comporta, actua, acompleix les mateixes funcions de la fòbia als jesuïtes del XIX europeu o de l’antisemitisme.
Precissament, León Poliakov al seu assaig La causalidad diabólica (Muchnick, 1982) recordava unes paraules molt esclaridores de Karl Popper sobre la teoria de la conspiració: “La teoría de la conspiració –diu aques filòsof- és una perspectiva segons la qual tot el que es produeix en la societat –incloses les coses que per regla general disgusten la gent, com la guerra, l’atur, lamisèria, la penúria- és el resultat directe dels designis de certs individus o grups poderosos. Aquesta superstició està molt extesa, encara que supose una superstició molt primitiva… En la seua forma moderna, és un resultat típic de la laïcització de les supersticions religioses. (…) Segons la teoria de la conspiració tot allò que ocorre ho ha estat per desig d’aquells que se’n beneficien amb això”. I ben pensat vist des d’aquesta perspectiva, ¿no eren els autèntics democràtes convenientment diabolitzats, els també catalanistes, els intel·lectuals i altris elements discols els que pressumptament en serien els principals beneficiaris del desmantellament de l’Ancien
Règime?.
EL PP LLIURAT AL
BLAVERISME
Dissortadament, l’anticatalanisme continua actiu al País Valencià, atiat pel PP de forma totalment irresponsable. Fins i tot, sembla que aquest s’ha acabat legitimitant com a garant d’una personalitat valenciana que es vol vigilada i reclosa dins dels límits ben perfilats d’un regionalisme de tall espanyolista, sovint arcaïtzant, políticament inoperant quant no contrari als interessos territorials i econòmics dels valencians. Res de nou, però. Es tracta, ni més ni menys, que del vell regionalisme de sempre en el qual no hi ha cabuda per a la recuperació social del valencià, per a la sincera reivindicació política enfront de l’Estat, on es censura i es persegueix qualsevol apel·lació culturalista a una identitat valenciana molt més complexa que no l’oficial. De fet, els partidaris d’aquest regionalisme només poden entendre la plena normalització lingüística com una agressió al castellà el qual defensen per damunt de totes les llengües; la identitat valenciana com un fet indeslligable de l’espanyolisme més radical car la singularitat en si mateixa els mena a una dolorosa esquizofrènia que son incapaços de resoldre; la legítima reivindicació política com un acte de rebelió contra l’aparell de l’Estat llevat que aquest estiga controlat pel seu adversari polític. I és que des dels temps de don Teodoro Llorente, la dreta valenciana sempre s’ha mostrat ben disposta a sacrificar les aspiracions dels valencians en pro dels interessos generals d’Espanya encara que aquests, en realitat, només hagen sigut que els de pocs i concrets espanyols.
A fi de comptes, les permanents apel·lacions de Camps i Pons, de Castellano, Font de Mora o tutti quanti a la recuperació de l’autoestima per part dels valencians –autoestima que durant el període dels governs de l’esquerra hauria estat destruïda- no és més que l’expressió dels seus propis sentiments de culpa i mala consciència. Després de tot, els d’una classe social i política que va abandonar el valencià com a llengua de comunicació i de cultura, que sempre va pensar en els rèdits i possibilitats que oferia el sucursalisme polític perquè mai no va creure amb les del propi país i la pròpia gent.
Després de molts anys, l’anticatalanisme no ha canviat gaire. Fet i fet, continua sent tant emotiu i demagògic com sempre. Hi ha l’apropiació simbòlica d’un segle d’or que s’idealitza i es compara amb les obres faraòniques executades pel PP durant els darrers anys, mentre la gent mor al metro de València per una evident manca de manteniment bàsic o mentre es persegueix als promotors d’aquesta mateixa llengua que exalten diàriament sense parlar-la. El blaverisme serví, i serveix encara, per a disculpar la deserció lingüística i política de molts o per a satisfer mitjançant l’exaltació d’un grapat de desgavellats tòpics sense cap interès una llarga lletània de frustracions col·lectives. Per si no n’hi havia prou, en plena ofensiva catalanofòbica administrada des del PP el blaverisme ha convertit al País Valencià en una fortalesa de l’Espanya ultraconservadora i gris, aixecada territori endins, a tocar dels indòmits dominis polítics, sentimentals i culturals de Catalunya.
Especialment greu ha estat que el PP haja donat credibilitat i publicitat a una de les enganyifes més perilloses del blaverisme i que, per cert, té poc a veure amb les histèries de caràcter filològic. Consisteix, clar i ras, a fer creure que només els ciutadans conservadors i anticatalanistes són, o estan potencialment capacitats, per a ser uns bons valencians. I aquest només és, però, un dels molts i inestables components del blaverisme actual amb el qual s’han blindat els populars, temerosos d’altra banda d’un resorgiment a la seua dreta de l’anticatalanisme que representa l’exfalangista Juan García Sentandreu i la formació política que lidera, Coalición Valenciana (CV).
El cas és que no ens hauríem de sorprendre d’aquesta obstinació del PP en comulgar amb el blaverisme. Fet i fet, ja ho advertia en el seu profètic, mediocre i atemoridor opuscle García-Fuster que, malgrat haver arriat “por votación la bandera de la colonización y la ignominia (…) la lucha empero aún no ha terminado” doncs “se sabe que el pancatalanismo, dando por perdida a la capital del reino, va a dar fuertes golpes en los pueblos explotando inicuamente el recelo contra aquella. El mal está hecho y hay que extiparlo. Dura tarea para esta generación”. La crida als croats defensors
de la pàtria, doncs, s’haura de mantenir, i de fet es manté, almenys fins que no hi reste un sol catalanista dempeus en el país.
Amb tot i això, vull dir malgrat la persistència i el fanatisme d’alguns teòrics i dirigents, hom hauria volgut, amb la situació política normalitzada, i per pura salut democràtica i sentit civil, que la dreta hagués renunciat a seguir nodrint-se d’una ideologia capaç, entre d’altres bestieses, de definir la cultura com un càncer. No ha estat el cas, car l’anticatalanisme continua oferint interessants rèdits electorals a més de tenir un efecte notablement atemoridor sobre els seus contrincants de l’esquerra llevat d’algunes poques excepcions. Sens subte, algú podria pensar que aquesta és una visió del fenomen en excès instrumentalista, fins i tot benigna perquè, a dir veritat, ¿qui pot assegurar que Francisco Camps, Serafin Castellano o Julio de España no creguen sincerament en aquesta sinistra visió de la complexa realitat valenciana? Al capdavall, els gestos i les accions de l’actual president de la Generalitat l’han desvetllat com un anticatalanista per excel·lència, no escènic/cínic com de fet ho han estat durant molts anys una gran part dels seus companys de files. Camps és, sens dubte, un hispanovalencianista furibund, ben sovint un anticatalanista convençut, demagògic, agressiu i póruc alhora, a més d’un nacionalcatòlic inspirat com a demostrat durant la darrer visita d’un pontífex romà a la ciutat de València. També, si voleu, i sobretot, un dels productes més clàssics de la dimissionària classe mitja alta de la ciutat de València que s’unfla quan diu públicament sentir-se terroritzat per l’arribada al poder de les esquerres o que assegura desvergonyidament que la consecució d’un hipotètic govern Bloc, PSPV i Esquerra Unida suposarà una pujada del preu de la vivenda. Amb ell, la dreta s’han instal·lat en una mena d’autoritarisme paternal, xovinista, panxacontent que, com d’habitud, es justifica i s’acreix explotant entre la ciutadania més desprevinguda la por a la conspiració catalanista i al triomf polític i social de les esquerres. Un autoritarisme sense escrúpols que empra els mitjans de comunicació públics a la manera de Goebbels; que emparant-se en la seua majoria absoluta manipula les regles del joc democràtic a tots els nivells; que menteix amb finalitats estrictament electoralistes sense calcular ni massa ni poc les conseqüències. Probablement el teòric Guy Durandin12 tindria en aquest Consell i les seues accions una font inesgotable alhora d’estudiar la pràctica de la mentida en la propaganda política. Certament, els governs de Camps han estat anys mentint a una població mal informada sobre qüestions com la marxa de l’economía o la situació real de les finances de la Generalitat. Mentint sobre si mateixos i sobre els seus adversaris, sobre intencions, fets i actes, sobre el passat i el present i, fins i tot, sobre el futur. Com sempre, com als millors temps del gaviste Pasqual Martin Villalba i de l’ucedista Abril Martorell, es tracta de mantenir per damunt de tot el poder, els privilegis, la visió del món i l’escala de valors d’una casta sobre el conjunt de la societat. D’una casta, que ahir era franquista i per tant antiautonomista visceral i que avui es presenta com la defensora radical d’un regionalisme postís que durant vuit anys d’aznarisme fou mut però que, ara mateix, es preten rebel i desafiador, fins i tot, si molt convé, deslleial amb un Govern central que políticament no controlen. Heus ací, un altra de les mentides d’aquest blaverisme fins a cert punt renovellat, rebatejat pel PP, la de la marginació dels valencians per part del Govern socialista d’Espanya. Una marginació que es produeix a instàncies de Catalunya, o si més no de partits com Esquerra Republicana de Catalunya i davant la passivitat i la traïdoria del PSPV-PSOE. Per desgràcia, però, sembla que una part molt important de la societat valenciana comparteix aquesta visió perversa i catastròfica divulgada pel PP.
El cas és que el campsisme, sense capacitat econòmica per desenvolupar un projecte polític després de l’espectacular balafiament de recursos protagonitzat per Zaplana, angoixat pels casos de corrupció dins del seu propi partit, ha redescobert la utilitat el blaverisme amb el que tant comòde se sent. Les proves d’aquesta sinistra reedició -amb complot i convocatòria del Sanedrí inclosa- són abassegadores. Només cal que retenim algunes de les centenars d’afirmacions fetes gairebé a diari durant els darrers anys com ara la del conseller Cotino: “(…) estamos ante un hecho: otros en Francia, están diseñando lo que tenemos que hacer. Y han decidido que no tengamos trasvase, que nuestra lengua no lo es, que nuestras infraestructuras no han de ir adelante (…) Hay un acuerdo previo entre Rovira y ETA sobre los Paises Catalanes”13; les del conseller Esteban González Pons arran d’un acte del Correllengua al camp del Barça denunciant “(…) el catalanismo fascista que hace de la Comunidad Valenciana y Baleares sus objetivos como ya hizo en su día Alemania con Checoslovaquia, Austria y Polonia”14; o encara, les del president provincial del PP i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, davant d’un enfervorit auditori de correligionaris: “todos vienen contra nosotros porque existimos. Los catalanes nos tienen miedo, nos quieren hacer daño y quieren impedirnos avanzar porque somos una comunidad de primera”15. Tots ells, a més d’altres populars com Castellano, Costa, Campos, Rambla, Pedrosa o De España han estat reincidents en aquesta visceralitat verbal. Alguns han convidat els valencians partidaris de la unitat de la llengua a abandonar el país, d’altres fins i tot han acusat de delinqüents els professors de valencià del sistema públic educatiu a causa de les seues ensenyances basades com tothom ho sap en el comú consens de la ciència. Es tracta, a més, d’estirabots esfereïdors que conviden al progrom simbòlic o no tant simbòlic. Cal recordar que els darrers mesos s’han intensificat els atacs blavers a locals i a persones sense que el PP, per cert, haja condemnat ni una sola d’aquestes agressions (a excepció d’un cas, el de l’alcaldessa de València després de veure’s notablement pressionada des de la bancada de l’oposició). Ben al contrari, el PP no ha deixat de subvencionar des de totes i cadascuna de les institucions que controla, fins i tot, grupuscles ben pròxims als plantejaments dels agressors, de vegades, inclús vantant-se com ha estat el cas del president de la Diputació de València, l’exfalangista Fernando Giner16.
Així, el patriotisme valencianero de Camps i els seus, a estones salvífic i místic, passa entre d’altres, per l’aniquilació simbòlica de l’adversari en el plànol de l’acció política a través de la seua demonització, per la persecució sistemàtica de qualsevol dissidència, per l’exaltació d’un bilingüisme que a la pràctica, evidentment, vol el valencià rellegat a l’exhibició folklòrica, emmordaçat amb una veta de teories filogenètiques gairebé impossibles. Per cert, que assenyalava Lluís Vicent Aracil a Papers de Sociolingüística (La Magrana, 1982): “el bilingüisme mític valencià és un mer estratagema verbal: precisament l’escapatòria, àlibi o coartada dels grups ex-catalanòfons que a hores d’ara són castellanòfons unilingües. I ells són –insistia- també els que idolatren el valenciano quan en parlen ocasionalment –sense arribar però, al desenfrenat excès de parlar-lo habitualment, fluentment i amb naturalitat. Perquè és clar, com diu el sociòleg “no en saben –perquè han decidit irrevocablement que no cal ni importa”. Davant d’aquesta certesa, d’aquest convenciment, no cal dir-ho no hi ha Acadèmia Valenciana de la Llengua que valga, ni tan sols un mal simulacre de pacte lingüístic.
Som al món feliç i blau dels ultraconservadors valencians. Un món que avança malgrat la marginació del Govern roig de Madrid captiu en mans de forces radicals catalanes. És un món pròsper on no hi ha crisi industrial, on no existeixen conflictes socials, ni depredació urbanística, ni corrupció política, que s’emmiralla davant de les seues pròpies conquestes sintetitzades en fites com la de la Ciutat de les Arts i les Ciències. És el millor dels mons només amenaçat per socialistes indígenes i forasters, tripartits esquerranosos o catalanistes traïdors. Una autoimatge fantasiosa un bilió de vegades repetida des dels mitjans de comunició afins o controlats fèrriament com TVV però que, no obstant això, sembla plaure i molt a una societat desinformada, de vegades frustrada i acomplexada davant els hipotètics èxits d’altres pobles de l’Estat.
És el triomf també de l’hispanovalencianisme autoritari sobre una esquerra que encara no ha sabut trobar la manera d’evitar electoralment l’anticatalanisme sense trair-se a si mateixa, amb un discurs a estones feble a estones massa allunyat de la realitat, carregada d’obscurs sentiments de culpa, massa sovint pusilànime i políticament acovardida davant de la reacció.
“Valencianía, valencianía y valencianía”, així diuen les cròniques que va definir l’alcaldesa de València, Rita Barberà, a l’actual president Camps durant el transcurs d’un miting del PP carregat d’onejants senyeres amb la franja blava. Tot un indici de per on van les coses i alhora un inquietant avís.
[1] Xavier Casp (Carlet, 1915,
València 2004) i Miquel
Adlert (Paterna, 1911-1988), tots dos valencianistes reconeguts des d’abans
fins i tot de l’esclat de la guerra civil, proporcionaren durant la transició
democràtica la coartada indígena, la legitimació de carácter autòcton al
regionalisme espanyol tardofranquista. En 1977 Adlert publicà una gramàtica
secessionista adoptada per l’Acadèmia de Cultura Valenciana entitat, per cert,
que contra el seu desig mai no va admetre-lo com a soci. Pel que fa a Casp,
arribà a formar part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pactada entre les
principals forces polítiques amb la intenció de traure el conflicte lingüístic
de l’agenda política.
2 Sobre aquell periode Alfons Cucó
va escriure a Roig i Blau (Tàndem, 2002): “(…) Amb escassa maduresa ideològica,
amb poca autonomia respecte dels aparells centrals dels seus partits, sotmeses
al bombardeig constant del populisme blaver vehiculat per una agit-prop constant i violenta les
direccions dels partits d’esquerra van anar plegant-se a les exigències i els
enganys d’un “centrisme” valencià al qual pràcticament res separava ja de la
dreta postfranquista de Fraga Iribarne (…)”. Per a Cucó el resultat fou un
procès atrafegat que ha “fet créixer considerablement la síndrome d’incertesa
del país (no ser nacionalment parlant, ‘ni carn ni peix’”.
3 La majoria d’autors qualifiquen
la publicació en 1962 de Nosaltres els
valencians de Joan Fuster com un punt de no-retorn del nacionalisme
valencià. Toni Mollà al seu llibre, La Utopia necessària (Nacionalisme i societat civil)
(Alzira, Bromera, 1994), assegura que en l’obra de l’assagista valencià, en la
seua actitud intel·lectual, Fuster contravé “tots els tòpics ideològics
explicatius del país inventats per la tradició jocfloralesca local i alimentats
pels ideòlegs del franquisme. D’altra banda, segons Mollà, en Nosaltres els valencians, “Fuster
presenta un país nou, contradictori i ple de matisos, i aposta per un projecte
prospectiu fonamentat en el coneixement del passat històric” que la premsa
franquista atacarà de seguida.
4 Per a una explicació exhaustiva
del fenomen blaver és imprescindible la lectura del llibre de Vicent Bello, La Pesta Blava (Tres i Quatre,
1988).
5 L’empresari
de jardineria Francisco
Domingo fou el principal impulsor de l’entitat Valencia 2000, organització del
petit empresariat valencià que aspirava a fer de mecenes de la cultura blavera
a imitació del que passava a Catalunya. Vicente Gonzàlez Lizondo intentà en va
arrossegar l’associació cap a la política. La negativa possiblement de Domingo,
de convertir-se en un competidor de la dreta oficial provocà, en part, la
fundació d’Unió Valenciana.
6 El sociòleg valencià Gil-Manuel
Hernàndez pensa que en el decantament de les falles cap al blaverisme comptà
també l’abandonament d’aquestes per part del nacionalisme així com, en general,
del món festiu tradicional de la ciutat. Gil-Manuel assenyala també que els
primers problemes importants sorgiren amb la descomposició del règim franquista
i a tall d’exemple recorda que des de 1953 i fins a 1978 l’estendard oficial de
les falles serà les quatre barres, concretament una reproducció del Penó de la Conquesta que algú féu
desaparéixer en plena batalla pels símbols. Com a dada important cal assenyalar
que en 1979 participaven en les falles de València unes setanta mil persones
amb més de tres-cents locals oberts a tota la ciutat. Pel que fa al futbol, fou
decisiva la manipulació política de la que fou objecte el club esportiu durant
la temporada 1978-1979 sent president
José Ramos Costa, persona pròxima a la
UCD i els ambients blavers de la ciutat. Aquella temporada
els jugadors adoptaren la samarreta de la senyera amb franja blava.
Posteriorment, el PP s’ha recolzat en el club per potenciar la campanya de “Agua
para todos” contra la derogació del trasvasament de l’Ebre una de les primeres
mesures del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero.
7 El GAV, nascut la tardor de 1977,
continua mantenint un important grau d’activisme. A finals de gener de 2006
tres dels seus membres foren condemnats per un jutgat de València, a un any i
mig de pressó per un delicte de robatori i una falta de danys. La sentència
considera provat que el 29 de desembre de 2003, assaltaren el Casal Jaume I del
barri de Russafa, propietat d’Acció Cultural del País Valencià. Institucions com l’Ajuntament de València
continuen, malgrat l’existència d’aquests i d’altres fets semblants
subvencionant-los activitats a través, per exemple, de les juntes de districte
municipals.
8 El Temps,
3 de juliol al 5 d’agost, 2002.
9 Historia y cultura del Reino de Valencia. Ponencia presentada por José
Rafael García-Fuster y González-Alegre. Vice-Presidente Provincial de AP en el
II Congreso Regional de AP celebrado en Benidorm
el 26 de abril de 1980. Opuscle prologat per Manuel Fraga Iribarne i editat
per Alianza Popular.
10 Murta,
número d’octubre de 1978.
11 Valencians front al catalanisme (València, 1989).
12 La mentira en la propaganda política y en la publicidad. Guy Durandin. Ed. Paidós
Comunicación, 1983.
13 Las Provincias, 9 de gener de 2001.
14 Levante,
24 de octubre de 2005.
15 El Mundo,
20 de novembre de 2005.
16 Giner, exfalangista i exdirigent
d’UV i seguidor de Zaplana, els darrers anys s’ha erigit des de la presidencia
de la Diputació
de València en una mena de contrapoder blau al cap del Consell, Francisco
Camps. El dirigent ha protagonitzat no pocs exabruptes i actuacions
anticatalanistes de vegades interpretades com autèntiques provocacions.
Autèntic mecenes de la cultura anticatalanista, en octubre de 2006 i amb motiu
de la diada dels valencians reeditava un dels clàssics del secessionisme amb
exposició inclosa, El crit de la llengua,
del capellà Josep Almiñana. Giner ha desautoritzat públicament i en nombroses
ocasions l’Acadèmia Valenciana dela Llengua.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 