*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 7 de gener de 2023.
La periodista, Maria Favà. Foto Nació Digital/Adrià Costa
Sense la perspicàcia i l’olfacte periodístic de la periodista Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), potser mai no s’hauria destapat el saqueig perpetrat durant dècades del Palau de la Música Catalana per part del desvergonyit patrici Lluís Millet i Tusell i els seus còmplices Jordi Montull, Gemma Montull, Laia Millet Vallès i Marta Vallès Guarro.
Un article seu publicat el juny de 2008 al diari Avui sobre les intencions d’obrir un hotel al costat de l’emblemàtic edifici va ser el que va obrir la caixa dels trons i va fer tremolar l’estructura política de Catalunya.
Favà, filla del Poblenou, va començar a escriure en mitjans com ara Garbo, Tele/eXpres i Diari de Barcelona. El 1976 fou una de les periodistes fundadores de l’Avui, on va treballar fins a la seua jubilació anticipada el 2010. Els seus articles van girar majoritàriament a l’entorn del moviment veïnal, la política local i els intricats laberints del món immobiliari darrere del qual s’amaguen no poques magarrufes del poder. Va ser també corresponsal de la cadena SER entre 1990 i 1993 al Marroc i va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura, sent també entre 1996 i 1999 responsable d’un espai de consum dins del programa Bon dia de TV3. La seua vocació i compromís social com a periodista ha anat sempre parell al seu activisme civil. El 2018 va formar part de la trentena de persones que van presentar un recurs d’empara impulsat per l’Assemblea Nacional al Tribunal Constitucional contra la suspensió dels diputats del Parlament que havien estat suspesos pel jutge Llarena de les seues funcions.
És autora entre d’altres del llibre Diari Avui, 1976-2009, entre el somni i l’agonia (Meteora, 2017) i més recentment de L’Aliança del Poblenou: 150 anys fent història de Barcelona (Ajuntament de Barcelona, 2022). Editora de la revista Icària, ha estat dues vegades membre de la Junta del Col·legi de Periodistes i en una ocasió degana.
El seu darrer llibre La mina de la mort (EG, 2022) és un reportatge d’investigació en la millor tradició del periodisme narratiu sobre l’accident de la galeria de carbó de la mina Clara de l’Espà el 1944, a Saldes, en la comarca del Berguedà, que va produir la mort de 34 miners. Causat per una explosió de grisú, és l’accident amb més víctimes en la història de la mineria a l’Estat espanyol però, també, un testimoni històric de l’esclavitud laboral, la impunitat i la corrupció durant el franquisme.
La periodista va regirar durant anys arxius –alguns d’ells gairebé impenetrables com ara el de l’Audiència de Barcelona–, va entrevistar historiadors, experts, testimonis de l’època a fi de reconstruir aquest sinistre episodi.
El 2018 va consultar el sumari del cas, no sense dificultats, atès que un lletrat de l’Audiència de Barcelona li’l va arrabassar i no va poder tornar a estudiar-lo fins dos anys i nou mesos després d’interposar un recurs i, així, aconseguir una nova autorització.
Mai no es sabran les causes reals de l’accident però del que no hi ha dubte és de les pèssimes condicions de seguretat en què es trobaven les galeries de la mina. Poques hores després de l’explosió, el 10 d’abril de 1944, els enginyers Simón Martín i Santiago Echevarria concloïen en un informe pericial que la mina Clara havia incomplert totes les seues recomanacions i suggerien que l’incompliment podia estar darrere de les causes del sinistre.
L’octubre de 1944, el governador civil Correa Veglison, enviava el seu secretari Zurita Chacón a la mina per supervisar les tasques de desenrunament, les mesures de seguretat i condicions dels treballadors. L’informe de Zurita, mà dreta de Correa i responsable dels serveis informatius de Falange, enviat al seu superior era del tot alarmant. Foren empresonats durant uns pocs mesos el propietari Domingo Martí i Campmany i l’enginyer Daniel Esteller. L’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, fou qui va pagar la fiança.
El judici es va anar endarrerint i fins i tot es va suspendre en dues ocasions. A l’últim la sentència va condemnar el propietari i l’enginyer per un delicte d’imprudència temerària a un any de presó, que no van complir, i a pagar una indemnització de 6.000 pessetes a cadascun dels hereus de les víctimes quan el fiscal en sol·licitava un total de 896.000. Les valoracions de la Caja General de Seguros de Accidentes de Trabajo al seu torn van ser molt irregulars per a cada cas i no s’ha pogut saber si es van acabar de pagar aquestes indemnitzacions per la mútua ni tampoc pel propietari de la mina.
Val a dir que molts dels miners eren clandestins, treballadors vinguts de fora de Catalunya amb noms falsos per esquivar la repressió franquista. D’altres, joves que treballaven a la mina per evitar el servei militar. Només una de les víctimes era català. Moltes altres provenien de la població de Serón, en Almeria, on Favà es va desplaçar sense poder trobar cap testimoni ni pista més. Molts dels miners soterrats al cementeri abandonat en l’església de l’Espà ho estan amb noms falsos.
Escriu Favà en un epíleg del tot punyent: «Els murs exteriors del cementeri, que es troben mig caiguts, deixen a la vista els ossos. Són els ossos dels miners de la Clara que són els últims difunts que es van enterrar allà. Dues creus de ferro fan companyia als rams de crisantems de plàstic que va renovant una mà anònima. Descansen en pau trenta-quatre morts de la mina Clara?».
Maria Favà una vegada més ha demostrat amb aquest llibre que és una de les més importants periodistes d’investigació. Favà ha escrit un gran reportatge, corprenedor, rigorós, imprescindible per entendre d’on venim i on som.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 