Per Espanya, per la Constitució i, sobretot, pel poder

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de gener de 2023 a la Veu del País Valencià.

L’extrema dreta tota, des del PP passant per les més estrafolàries associacions en defensa de l’«español nuestro de cada dia», estan molt excitades. Com al febrer del 36 han decidit per tots, pels qui els voten i pels qui no, que Espanya està amenaçada i apel·len amb urgència a la idea de la unitat dels espanyols per a salvar-la.

És una idea simple per a ximples, una autèntica enganyifa, però que sol funcionar-los a força d’esbombar-la en moments d’incertesa social com els que estem vivint.

El cas és que dues entitats de tarannà reaccionari, d’un nacionalisme furibund, com són Foro España Cívica (FEC) i la Fundación Foro Libertad y Alternativa (FFLA) han convocat per al pròxim 21 una manifestació en la plaça de la Cibeles de Madrid amb l’eslògan, Por España, la democracia i la Constitución a la qual s’han adherit de seguida PP, Vox i Cs a més de gossets i gatets, d’associacions gairebé unipersonals com les que dirigeixen la tuitaire i exsocialista Rosa Díez i la marquise Cayetana Álvarez de Toledo.

La primera de les entitats convocants la dirigeix l’arquitecte català Mariano Gomà, un exdirigent de Societat Civil Catalana fundada en 2014 al caliu de les mobilitzacions per la independència de Catalunya i trufada de persones pròximes o pertanyents als grans partits ultres espanyols.

FEC es reivindica apartidista, humanista, il·lustrada i europeista, tot i que emocionalment vinculada a l’Amèrica hispana. Com siga, bàsicament és una organització en defensa de la unitat d’Espanya i de les idees del neoliberalisme més ferotge. En el seu manifest fundacional, com no podia ser d’una altra manera, juguen amb la imatge d’un país desfet i amenaçat que cal salvar mitjançant la unitat de les forces polítiques. Una unitat abstracta al voltant d’uns pactes d’Estat inconcrets. Unes forces polítiques indefinides tot i que cal ser un idiota per a no endevinar-les.

Pel que fa a la FFLA formada per «unos centenares de empresarios, autònomos, servidores públicos y ciudadanos en general», el seu objectiu és el «fortalecimiento de España, del orden legal, de la concordia entre los ciudadanos» a través de la defensa de reformes estructurals del sistema i de la mobilització en el carrer.

Monàrquics fins al moll dels ossos també invoquen l’espantall de l’Espanya en perill a causa de «la embestida conjunta del separatismo y del comunismo populista» que també amenaça, segons recorden, Iberoamèrica.

Al capdavant de la FFLA hi ha un veterà de la dreta ultra com Alejo Vidal Quadras, a qui acompanyen personatges com Jaime Mayor Oreja, el socialista catalanòfob Paco Vázquez, el mateix president de la FEC, Mariano Gomà, l’anticatalanista excèntric Francisco Caja o el filòsof Fernando Savater.

Els uns i els altres només són l’avançada més freaky d’un ample front reaccionari amb què combreguen l’alta judicatura i bona part dels membres de les forces de seguretat de l’Estat que pretén desallotjar del poder l’actual govern per situar el PP amb o sense VOX.

A l’extrema dreta espanyola no li ha d’ensenyar res Trump ni el covard de Bolsonaro ni la quadrilla infecta de l’extrema dreta boliviana. Són reaccionaris amb una llarga tradició que es remunta, si gratem, als carlins.

Durant els darrers anys han anat soscavant l’estabilitat del Gobierno sense miraments fins i tot quan la pandèmia de la COVID feia estralls i era justament en els territoris governats pel PP com Madrid on més víctimes feia per causa d’una gestió pèssima, fosca.

Com aleshores, també ara empren la mentida, la propaganda, la tergiversació dels fets per generar un clima de tensió col·lectiva, per remoure les passions nacionalistes més primàries amb l’únic objectiu d’assaltar l’Estat.

Si finalment guanyen és molt probable que s’acarnissen amb Catalunya alhora que impulsen la involució d’Espanya a nivells que faran riure els polonesos o els hongaresos.

Però… i si perden a les urnes? És fa difícil de preveure com reaccionaran, però els antecedents de les revoltes reaccionàries a Estats Units i Brasil fan témer el pitjor.

Les democràcies són febles ja que perquè ho siguen de veritat han d’integrar també les formacions polítiques que li són hostils, sempre que aquestes respecten unes mínimes regles de joc. Que són febles ens ho van ensenyar els nazis en l’Alemanya dels trenta.

I el nacionalisme espanyol és perillós i letal, sobretot i paradoxalment, per a la pròpia idea de Nació que diu defensar.

Durant la Transició els més optimistes consideraven que en unes poques generacions l’allargada ombra del franquisme tendiria a esvair-se. Espanya seria gairebé com l’admirada França. Però, no. Ja han passat algunes generacions i moltes coses continuen igual o pitjor. Potser tot canviarà quan les cabres tinguen llana… o no.