La xarlotada del manifest contra els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 13 de febrer de 2022.

D’esquerra a dreta Carmen de Rosa, José Luis Manglano i Manuel Sánchez-Luengo.

Les eleccions autonòmiques són a tocar i el PP no vol perdre ni un sol segon en la seua embogida cursa per evitar que Vox l’avance electoralment. Si els d’Abascal despús-demà li feren una ofrena floral a la cabra de la Legió en la plaça de Tetuan de València, el PP seria capaç de passejar en processó les restes de Millán Astray pel carrer Colón. 

Així les coses, abans que la confraria voxonita traga el Sant Cristo Gros i toque a sometent per a evitar la invasió dels lladres de cossos procedents de la Catalunya maligna, el PP s’ha posat al darrere d’una campanya contra els Països Catalans que hi compta amb tots els ingredients d’una pel·lícula d’Ed Wood. 

L’escenificació de l’arrencada d’aquesta campanya va tenir lloc fa uns dies a l’Ateneu Mercantil del Cap i Casal amb la presència dels ínclits representants de Lo Rat Penat, la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), la Real Sociedad Valenciana de Agricultura y Deportes (Casino de Agricultura) i l’Ateneu mateix. 

Per Lo Rat hi havia Enric Esteve. El president dels Amadors de les Glòries Valencianes és un clàssic del gènere. Sempre ha estat en la trinxera, defensant la «cosa». Per als qui no ho saben, Esteve va guanyar-se molt bé la vida com a proveïdor de llibretes, bolígrafs i fulls holandesos de les institucions valencianes durant tots els anys que Unió Valenciana o el PP van governar-les. Sense més currículum que aquest -i el de faller- va ostentar càrrecs en l’administració valenciana amb sous de capità general. 

Cal recordar també que Esteve -en nom de Zaplana– va jugar a enganyar l’exfalangista García Sentandreu per tal d’accelerar la desarticulació de l’anticatalanisme que tanta nosa feia al PP. Un dia en una emissoreta de televisió va afirmar que tots els llibres publicats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) havien de ser cremats, atés que els membres d’aquesta institució havien comés lesa traïció en reconéixer que català i valencià eren la mateixa llengua.

Per la RACV, hi era José Luis Manglano, doctor en enginyeria industrial. Manglano sempre ha considerat l’AVL com un instrument polític al servei dels Països Catalans. Caldria dir que tan instrument polític com la institució que ell mateix presideix i que va ser reinventada el 1978 per l’encara president de la diputació el franquista Ignacio Carrau a fi de convertir-se en l’entitat capaç de legitimar les normes ortogràfiques inventades per Miquel Adlert.  No cal dir que la major part de l’activitat «acadèmica» de la RACV ha estat en castellà i científicament residual per dir-ho suaument. 

Un altre dels protagonistes del manifest és Manuel Sánchez-Luengo, president del Casino de la Agricultura, el club recreatiu on s’han congregat durant anys un bon nombre de la menuda aristocràcia local i de bufadors en caldo gelat com ho va ser Rita Barberà, a qui li hauria agradat més que res ser descendent directa d’Hug I Capet, fill d’Hug el Gran, comte de París. Sánchez-Luengo és un venedor d’assegurances jubilat que té a veure amb el conreu de les taronges el mateix que Esteve o Manglano amb la filologia o que l’emèrit amb la batalla per la castedat universal.

També hi era la presidenta de l’Ateneu, Carmen de Rosa, qui per a concórrer a les eleccions de l’entitat va haver de dimitir a correcuita de presidenta de la Falla del Mercat després que es sabera que havien proposat com a faller d’honor a la Fundación Francisco Franco. 

Va llegir el manifest l’exdegà del col·legi d’advocats de València Luis Miguel Romero Villafranca. Com tothom sap, Romero és també un gran defensor de l’ús del valencià urbi et orbi.

Ben mirat, res de nou. Els mateixos protagonistes, això sí, molt més grans, més fora de joc que mai perquè l’extrema dreta amb qui competeixen ja fa molt de temps que ha abandonat la defensa de «lo valenciano» com a cortina de fum per amagar l’autodi i avançar en la completa dissolució del país en una idea d’Espanya uniforme i rabiosament castellana. 

Ni tan sols seria novetat que el PP estiguera darrere d’una maniobra zombie com aquesta si no fora perquè el manifest contra els Països Catalans carrega molt durament contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que Zaplana mateix va impulsar i on hi ha acadèmics nomenats pel partit de Mazón que si tingueren vergonya ja haurien dimitit. 

La deslleialtat institucional, la impostura, és majúscula. Cap dels promotors d’aquesta xarlotada seria capaç d’escriure una redacció en un valencià ni que fora precari, ni té el valencià per llengua habitual, ni li importa un rave la llengua del país que diuen defensar. 

Es tracta una vegada més de desestabilitzar, d’atiar el foc l’anticatalanisme per a desgastar el govern de la Generalitat i treure’n un profit polític. I com siga, per més que corren, per més llibres que vulguen cremar, d’ací no res Vox serà qui els acabarà agafant la pancarta per la salvació de les ànimes valencianes del dimoni català.

L’assumpte, cansós i avorrit, té però també el seu vessant d’interés. Que uns quants representants de les classes dirigents de l’antic règim amb el suport d’una dreta obtusament nacionalista continue picant pedra contra els Països Catalans dona la raó a Joan Fuster quan en 1962 escrivia que la qüestió dels Països Catalans en el País Valencià continuava sent un embolic terrible on s’ajuntaven també «els clàssics i permanents antagonismes de classe, i altres antagonismes d’idioma, de cultura, d’opció nacional». 

En qualsevol cas, el veritable valencianisme civil i polític hauria de fer alguna cosa en comptes de fer veure que ha passat la Santa Compaña. Coses com, per exemple, exigir a través d’una veritable campanya que l’Estatut recollira que els aspirants a presidir la Generalitat parlaren valencià. 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s