Via Margutta

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de febrer de 2022.

Em quedaria en Roma per sempre més malgrat aquesta calor que t’abrasa fins les entranyes i que ben mirat és la mateixa que fa a València en ple mes d’agost. Hi viuria malgrat aquest foc i encara que hagués d’oldre també cada estiu aquesta pudor de ciutat vella que sua per tots els seus albellons, pels milions d’esquerdes obertes en les façanes dels seus edificis, per les xemeneies dels seus restaurants. Viuria i moriria ací malgrat aquest desordre infernal que és tan odiós i tan familiar alhora. Per què de cas no ho és de pudenta, de xafogosa, d’atrotinada, de romana la meua bella ciutat?.

Roma m’ha posseït i això que només fa un dia i mig que vam arribar. Estem allotjats en un modestíssim hotel en via Vicenza que fa cantonada amb la de Marsala, just a tocar de l’estació de Termini. L’habitació és confortable, amb vistes a un pati desangelat al qual s’accedeix directament des del carrer per un passatge curt i fosc. L’hotel, en plena remodelació, no és res de l’altre món però quan s’és tan jove tot t’està bé. I si a més de jove s’és pobre encara et va millor. Si fa uns anys, quan encara estudiava en un institut de la comarca en el torn de nit i em guanyava la vida collint taronges, m’hagueren dit que un dia viatjaria a Roma i dormiria en un hotel no m’ho hauria cregut. Roma… quasi res diu el diari.

Ahir, només arribar, vam mamprendre la via Cavour i xino-xano, sota un sol inclement, vam fer cap fins a la via dei Fori Imperiale. De seguida, vam quedar corpresos amb la contemplació d’aquella gegantesca extensió de runes que tan categòricament diu la futilitat de l’existència humana, el poder absolut del temps que no és cap altra cosa que l’amant invisible, luxuriós de la mort que tot s’ho enduu al reialme ocult de l’oblit. Val més no pensar-hi. Caminàrem fins esgotar-nos entre columnes i arcs triomfals, entre vestigis de temples consagrats als déus i, a boqueta nit, en arribar a l’hotel, encara ens van quedar forces per a estimar-nos apressadament. Després eixirem a sopar. Vam gaudir d’una excel·lent pasta en la terrasseta de la trattoria Al Camoscio d’Abruzzo a la via de Castelfidardo conforme s’entra des de la Piazza dell’Indipendenza. Quina felicitat més gran. Anit ho vaig veure tot molt clar. Vaig saber que no em faltaria la faena. Que vindrien els fills. Que arribaria una plenitud llargament somiada des dels anys duríssims de la meua adolescència just quan el món solsia al meus peus i jo volia fugir, allunyar-me’n per sempre més de tot, de mi mateix. Un dia fins i tot vaig anar-me’n a València i em vaig plantar en els consolats de Països Baixos i Noruega per a demanar faena com si aquells despatxos foren els de les oficines de l’Inem. El cònsol noruec no va atendre’m i, potser per compensar el desaire, una amable oficinista em va obsequiar amb uns fullets de promoció turística del país escandinau. En canvi, la cònsol holandesa va eixir un moment del seu despatx per a parlar amb mi. Fou molt amable, molt comprensible amb la meua indissimulada desesperació. Vam fer un tracte. Primer jo acabaria el batxillerat i, aleshores, podria tornar de nou a veure que podia fer per mi. Era una dona major que de jove degué ser molt guapa.

Quines imbecil·litats que arriben a fer els nanos de dèsset anys. Des d’aleshores, per sort, moltes ombres s’han esvaït. Anit va ser una gran nit. Vaig pensar que la vida tal vegada era molt millor del que de vegades havem somiat, havem demanat, ens meresquem. És clar que sempre hi pot haver -de fet, sempre hi ha- un ‘però’ com ara el dels desenganys, el de l’avorriment, el de la malaltia i, el pitjor de tots, el ‘però’ de la mort.

Aquest matí hem pres cafè a un local de la via Carlo Alberto davant mateix de la Basílica de Santa Maria Maggiore on hi ha diversos papes soterrats i on el napolità Gian Lorenzo Bernini espera la resurrecció. Mentre ens el preníem hem rigut al recordar la rata enorme com un conill que va passar corrents per dessota les taules del Camoscio mentre sopàvem, les cares d’esglai dels refinadíssims turistes anglesos de la taula del costat, la baralla tan valenciana entre el propietari del restaurant, la seua dona i la seua cunyada perquè els plats no eixien a temps o perquè no eren els de la comanda que ell mateix havia fet. El propietari tenia l’aspecte d’un oficinista de la Barilla o d’un enginyer en l’atur o d’un figurant d’anuncis d’ulleres modernes abans que el d’un maître. Per fer-nos il conto es va asseure a taula amb nosaltres i ens en va fer cinc cèntims dels seus maldecaps domèstics.

Després del cafè a Carlo Alberto ens hem endinsat de nou en la immensitat de la ciutat. Places, carrers, monuments… M’agradaria escriure un dia una novel·la sobre Roma, que passara a Roma, que diguera Roma amb una rotunditat absoluta.

Quan no hem pogut més ens hem assegut a dinar. Ho hem fet, amenaçats per les vespes, en la terrassa de La Carbonara, en Campo di Fiori, a pocs metres d’on van cremar viu el dominic Giordano Bruno per dir que el sol era només una estrela i que a l’univers hi podien haver moltíssims planetes habitats per animals i per éssers intel·ligents que retrien culte al seu propi déu. Aquest ha estat un altre moment de felicitat. Aquest dinar en una terrassa amb vistes a les parades del mercadet de la plaça. Parades de samarretes barates, de fruites i verdures, d’embotits i de formatges, d’espècies, de licors italians destinats a l’estúpid fetitxisme del foraster. Parades iguals com les dels nostres pobles. Una pausa en què he pogut avaluar serenament, com anit, els anys viscuts, allò que ara mateix visc. Enrere ha quedat definitivament -crec- tot el que fa a penes un parell d’anys hauria volgut. Ho vaig abandonar sense calibrar bé les conseqüències. Viure és escollir, diuen. He deixat moltes coses per covardia. A quantes me n’aferraré per la mateixa raó?.

En acabant de menjar hem anat a passejar per Via Margutta. Pense que és el carrer més bonic que mai no havia vist fins ara. Bé, potser exagere. Sempre exagere.

A via Margutta hi ha una figuera borda que trepa fins al cel com una serp per una façana de color ocre que podia ser tota d’or. I hi ha també una selva d’heures que il·lumina el sol. I una font dedicada als artistes. I un grapat de galeries d’art. I uns quants tallers d’orfebreria i uns quants de sabaters artesans que tot el dia prenen mides de peus de mil formes distintes per calçar les estàtues dels emperadors que s’aixequen per tota Roma. I, sobretot, en el número 110 de via Margutta hi ha la que va ser la casa de Federico Fellini i Giuletta Masina durant els darrers anys de la seua vida. Tots dos van passar moltes tristors en l’entremig de moments d’una enorme felicitat. Els fills perduts. Els fills que mai no van arribar. La riquesa i l’èxit. L’amor i la gelosia. Les promeses i les traïcions. La vida com un malson o com un acudit o, encara, com una cabriola feta en l’aire a tocar del sostre de l’univers.

Ell creia en els bruixots, en les profecies. Estimava el misteri de les dones. Dones de cossos voluptuosos. Ella era una petita i delicada deessa, una guardiana de secrets, el secret mateix. Si ell pensava que ella anava a morir, llavors, li escrivia sentides cartes d’amor amb paraules senzilles que acabava signant amb el dibuix de traça infantil de dos cors que semblava que vibraven com rellotges despertadors de llanda en sonar la seua campaneta. La casa era tota plena de llibres i de cambres misterioses. Pel forat del pany d’una d’aquelles habitacions, Federico, escodrinyava el cos nu de Sandra Milo o Milo acaronant-se entre les cuixes. En un altra cambra s’estirava a les fosques sobre un llit de marbre només per somiar els mugrons d’Anita Ekberg. Jo voldria ser Federico. O Masina. No ho sé encara. Voldria però el seu amor? No era el seu amor com un coixinet de cosir crivellat per milers d’agulles d’argent? Ben mirat, jo hauria pogut tenir un amor com el d’ells. L’hauria sobresviscut, però?.

Un dia tots dos es van morir i ara la casa està completament buida. Quins fantasmes la deuen habitar. Ens hem detingut uns minuts davant del portal i després hem girat cap a la via del Babuino i hem eixit fins a la Piazza del Popolo. Abans de continuar ens hem assegut a les escales de Santa Maria in Montesanto. Jo, he pensat, hauria pogut tenir un amor com el de Federico i Giuletta. Un amor que m’hauria convertit potser en un etern aspirant a la felicitat. A una felicitat petita que és a l’única cosa a què puc aspirar.

A boqueta nit hem tornat a l’hotel. Just abans d’arribar, a la gran esplanada de Termini, baixaven de desenes d’atrotinats cotxes de línia milers d’éssers profundament infeliços. Molt a prop els venedors libis de talls de meló d’Alger somreien com xiquets. A les voreres de la via d’Enrico Nicola els venedors libis de talls de meló d’Alger treballaven a destall. Podria morir ací com podria viure.