Luburic no es toca

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu l’11 d’abril de 2021.

El criminal de guerra croat Luburic, exiliat i executat a Carcaixent.

Portava anys empastifant les parets de Carcaixent amb els seus grafitis nazis i proclames xenòfobes on no podien faltar tampoc les amenaces o l’escarni del jove Guillem Agulló. La seua activitat ha arribat a ser tan constant en el temps i intensa que va provocar fins i tot la mobilització civil per tal d’esborrar fins a 700 pintades i, a l’última, en l’any 2018, l’inici de diligències judicials i la implicació directa de l’ajuntament en l’afer.

Com siga, finalment el responsable ha estat pillat in fraganti mentre emmerdava un mur. Li diuen Pelufo, és un veí de la localitat a qui la crisis ha deixat al marge. Ara, la fiscalia demanarà per a ell fins a quatre anys de presó per un delicte d’odi, bàsicament per les pintades en què feia escarni d’Agulló. Ja veurem però com queda tot l’assumpte. Ho explica fil per randa el periodista Sergi Moyano en un reportatge publicat en què recorda que en les darreres eleccions Vox va obtenir fins a un 24% dels sufragis en una comarca on la situació econòmica ha fet que la formació ultradretana pujara com la bromera.

No és la primera vegada que Carcaixent viu una situació similar. Al 93 un grup de feixistes va destruir per complet el cotxe del regidor d’Unitat del Poble Valencià, Joan Martínez. L’incident va commocionar l’entorn valencianista de la comarca acostumada, però, com totes les del País Valencià des dels anys de la Transició a l’activisme violent de l’anticatalanisme. La vandalització del cotxe de Martínez va coincidir en el temps amb l’assassinat d’Agulló i l’eurodiputat Enric Morera va dur fins i tot l’assumpte al Parlament europeu.

Carcaixent, a més, compta amb una singularitat ben amarga. És on va viure el seu exili daurat el nazi croata Maks Luburic amb el nom de Vicente Pérez; on va ser assassinat el 20 d’abril de 1969 per Ilija Stanic -probablement un agent del mariscal Tito segons les investigacions del periodista Francesc Bayarri-; i on reposen les seues restes mortals en una sumptuosa tomba que ha estat indret de peregrinació i culte del nazisme europeu. No és poca cosa.

El militar croata va ser un sàdic assassí responsable del camp d’extermini de Jasenovac. Les atrocitats comeses en aquell indret a la riba del Sava fins i tot van escandalitzar els mateixos nazis alemanys, tot i que sembla que Luburic n’hauria après l’art de matar a Auschwitz. En un informe, la Gestapo informava a Heinrich Himmler que els ustacha havien comès els seus actes de «forma bestial» contra homes, dones, vells i xiquets.

Als presoners serbis se’ls matava degollant-los amb un coltell especial, l’srbosjec, se’ls cremava vius, se’ls ofegava al riu o se’ls matava a cops de mall. El nombre de víctimes de Luburic i dels seus homes encara no s’ha pogut esclarir però les xifres dels historiadors oscil·len entre les 700 mil persones i el milió… serbis, jueus, gitanos, antifeixistes, homosexuals…

Els intents de desfer-se d’aquella tomba han estat fins ara inútils per tot un seguit d’entrebancs jurídics. El 2026 finalitza la titularitat de la tomba i l’ajuntament podria desmantellar-la si no és que els familiars del croata s’oposen i tot es torna a encallar. Paradoxalment, la llei empara els drets dels familiars del genocida. Uns drets que no pot discutir-los ni la Llei de Memòria Històrica que només contempla la retirada d’aquesta mena de símbols quan estan relacionats amb la Guerra Civil espanyola. Un altre criminal, el confrare ideològic de Luburic, el dictador croata Ante Pavelic, també descansa en un cementeri de l’estat espanyol.

L’Espanya de Franco va acollir i protegir nazis de tot Europa. La de la Transició va condecorar els torturadors de la dictadura franquista i va deixar que aquells exiliats amb les mans tacades de sang es feren vells i moriren en sòl espanyol sense que ningú no els molestara. L’Espanya d’avui, amnèsica, és a hores d’ara camp abonat per a una extrema dreta infiltrada en els cossos policials, l’exèrcit i la judicatura mentre un grapat de dirigents nefastos es vanten d’administrar una de les democràcies més avançades del món.

Luburic no se toca, va pintar un dia en un mur de Carcaixent, Pelufo. I això serà possiblement el que passarà, que el genocida continuarà reposant per molts anys en un paisatge de devastació moral, de raquitisme democràtic i de passivitat social.