De policies que no veuen res

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 d’abril de 2021 a La República.cat.

Concentració feixista a València. Foto/ACN.

El desembre passat la formació ultra España 2000 va organitzar una concentració a la cèntrica plaça dels Pinazo de València contra l’islam. Els esquadristes del veterà José Luís Roberto afirmen públicament que l’islam és una religió totalment incompatible amb la nostra societat, cultura i valors. Òbviament, no fan matisacions de cap mena perquè potser això els hauria de dur a proclamar el mateix dels sectors del catolicisme més reaccionari amb què combreguen. Un catolicisme representat per no pocs prínceps de l’església que dia sí i dia també es situen en el costat fosc de la història amb les seues opinions. Com siga, només els idiotes saben que el nazifeixisme viu de la propaganda i la mentida i es pràctica a través de l’enorme ventall de les violències.

A València, els ultres d’España 2000 van fer-ne una humiliant i estúpida paròdia dels musulmans copiada de les mateixes que perpetrava Josep Anglada a Vic per a eixamplar les bases de Plataforma de Catalunya a compte d’atiar l’odi més abjecte contra els seguidors d’aquesta religió i, per extensió, contra immigrants i enemics d’Espanya en general. Mentre anava la paròdia en marxa, Roberto, micròfon en mà i sense mascareta, sermonejava al vianants. En trenta anys, va assegurar el líder ultra, la societat espanyola seria una societat jove islamitzada i a la contra de la identitat i els principis espanyols en un context d’immigració descontrolada, induïda i promoguda pel mateix govern de Madrid. Calia, doncs, va advertir l’incombustible Roberto, lluitar contra la invasió. Una invasió d’immigrant il·legals, que segons el líder ultra, en el cas de València, han arribat a ser allotjats en hotels i agraciats amb sous pagats per la Generalitat Valenciana.

L’ONG València Acull va denunciar l’acte però el jutge fa res ha tancat les diligències obertes atès que segons l’informe dels agents de la Policia Nacional la concentració no “contenía simbología de carácter xenófobo, violento o racista”. Els policies no van veure -o no van saber, o no van voler- cap indici relacionat amb el delicte d’odi. I amb tot i això, no es van estar de denunciar en aplicació de l’encara vigent Ley Mordaza una dona que va protestar contra aquell sinistre sainet “por su actitud beligerante y despectiva” contra els agents.

La Fiscalía de Delitos de Odio de València ha recorregut el sobreseïment perquè la qüestió a dilucidar és tan clara que la veuria el més imbècil de la darrera promoció de policies nacionals. Se n’ha interessat, però, la delegada del Gobierno de com es va fer aquell informe policial?.

Només unes setmanes abans, la Guardia Civil, detenia en Pego vuit joves antifeixistes per haver-se manifestat contra la desfilada d’un grup de nazis de Gandia per la població de La Marina que aprofitaren un partit de futbol per atemorir la població i llançar les seues consignes. Res no n’hem sabut fins ara dels nazis.

Els policies que el passat 13 de febrer van custodiar la manifestació en honor de la División Azul en Madrid on es van proclamar consignes antisemites, tampoc no van apreciar cap incitació al delicte d’odi segons hem pogut saber per la resposta del Ministerio de Interior  a una pregunta del diputat de Bildu, Jon Iñarritu.

També en aquest cas, la Fiscalía Provincial de Madrid va demanar que s’obrís una investigació pel que va passar en aquella concentració en què es va fer famosa Isabel Peralta, una choni en guerra contra els jueus.

L’actitud de la Policia Nacional que durant anys i panys de violència anticatalanista al País Valencià, de bombes i amenaces, mai no va veure res, ni detenir ningú, continua sent la mateixa dècades després. Una actitud que contrasta amb la duresa amb què aquesta mateixa policia, els cossos de seguretat de l’Estat en general, han tractat els independentistes catalans durant els darrers temps en base a un relat de terror que sembla escrit per un dictador de tercera.  

El problema de fons no és que hi haja, diríem, un Vox policial, l’evidència de l’existència de sectors dins de la policia espanyola obertament escorats a l’extrema dreta. El problema és que tots els cossos de seguretat semblen contaminats pels principis ideològics d’un nacionalisme espanyol que reacciona selectivament davant de determinats fets de caràcter polític convertint la seua funció de protecció de la ciutadania en la mateixa que tindria un perillós tribunal de la inquisició.

N’hi ha cap dirigent polític en les espanyes disposat a obrir la caixa dels trons? Disposat ha investigar de veritat què és el que està passant en acadèmies, comissaries i casernes?. Del cert que no a excepció, és clar, d’aquells dirigents de partits que es compten entre els enemics ideològics del sistema polític que vam heretar de la dictadura.

De moment, davant d’aquests casos només hem pogut escoltar de boca dels dirigents polítics justificacions vergonyants, explicacions escapoles o la ja consabuda afirmació  que estem davant de sectors minoritaris i de casos aïllats.

Espanya no és un cas únic, certament. La mateixa problemàtica d’uns policies i militars radicalitzats la tenen els països del nostre entorn en un context molt preocupant de crisis socioeconòmica i manca de lideratges forts en democràcies molt afeblides. Però Espanya té una singularitat ben amarga. Va passar de la nit al dia de ser el darrer bastió del feixisme en Europa a una aparent, amnèsica i plàcida monarquia parlamentària. La tradició de l’extrema dreta dins dels cossos policials a Espanya, sense cap depuració mort Franco, és llarga i sòlida. Cap ministre ni encara menys cap diputat ras remourà res. Caldrà recordar ara i ací l’escandalosa negativa de Marlaska a reobrir la investigació per l’assassinat de Mikel Zabalza a mans d’agents de la caserna d’Intxaurrondo?.  

Així les coses, davant la dissidència pacífica de qualsevol ciutadà a qualsevol dogma del sistema només podem esperar, ara com ara, la repressió. Una repressió que sempre trobarà el seu encarrilament burocràtic, la seua justificació legal, la seua confirmació jurídica. Espanya, Estat de dret… i de costat.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s