Josep Piera i els fantàstics setanta

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 14 de juny de 2020.

Potser jo devia haver començat a pensar aquest text després de fer un bon café amb Josep Piera en un dels vetlladors de la Piazza Bellini de Nàpols. Després, hauríem penetrat el carreró de Port’Alba, el carrer napolità de les llibreries de vell, on hauríem tafanejat bona cosa. Finalment, a la Piazza Dante, a peu dret, ves a saber perquè, hauríem sentenciat en vers, faceciosos, rigoroses prediccions sobre el futur immediat a risc de caure fulminats per un llamp dels déus. Encara m’hauria fet més il·lusió que en acabar de fer de bruixots, com dos xiquets trapatroles, ens haguérem perdut mòbil en mà a fotografiar els grafitis que tatuen cada centímetre de murada d’aquells carrers i carrerons i carreronets sense eixida, sovint angostos i bruts. Tot ben camp, com als setanta.

I dic que hauria d’haver estat així perquè aquella ciutat, si més no algunes de les imatges que n’he difós a bastament a les xarxes entre els amics, preses durant un inoblidable viatge amb l’amic Amadeu, m’han retornat Piera molts anys després d’haver-lo conegut. Vull dir, que m’han retornat la seua veu, un cert contacte tot i que des d’una distància que aquesta merda de pandèmia ha fet més penosa. A Piera -em diu- li agraden els murals dels artistes urbans que tinc per vici caçar, bé siga a Nàpols, bé a Barcelona o en qualsevulla ciutat on desembarque. I a mi, m’agrada llegir-lo, rellegir-lo, trucar-li de tard en tard per explicar-li una qualsevol banalitat mentre me l’imagine allà dalt de la vall envoltat de pins, llimeres i tarongers, buguenvíl·lies fluorescents.

Fet i fet, aquest retrobament inesperat ha provocat també que tornés a alguns dels seus llibres per a gaudir de manera més conscient, des de l’experiència de l’edat, diríem. Parle de llibres com El cingle verd (1982), Ací s’acaba tot (1993) o, per descomptat, Un bellíssim cadàver barroc (1987).  Per cert, que la Institució Alfons Magnànim de València acaba de publicar també la seua poesia completa escrita entre els anys 1971 i 2018.  

Vaig tenir la sort de conèixer ja fa un grapat d’anys a Gandia durant el curt període de temps en què, incautament, acceptí un encàrrec professional que només em va dur que amargs desenganys i immerescuts retrets. Tot plegat, una ruïna de faena de la qual no en vaig eixir indemne, un temps que encara recorde amb rancúnia si no és pels bons moments que em porta a la memòria Felip Pastor, un amic que sempre em va fer costat.

Josep Piera. Foto/AELC

Cal saber que Piera ja era aleshores un escriptor en català reconegudíssim que havia articulat al voltant de la seua persona i del lloc on viu, la Drova, a la Safor, tot un univers de ressonàncies gairebé mítiques. Sens dubte, pocs escriptors valencians havien aconseguit fer-se un lloc en el món editorial barceloní amb les derivades favorables que el fet en sí comportava.  

Ha passat molt de temps i moltes coses des d’aleshores però Piera continua sent Piera, el mateix tipus despert que manega les paraules com un perillós espadatxí, una persona especial que es mira el món amb una barreja de desig, tendresa i, alhora, de calculat escepticisme, de desenfadada ironia.  

Com siga, ara i ací em toca escriure d’ell i de les seues memòries, Els fantàstics setanta. 1969-1974 (Alfons el Magnànim, 2020) lluny de Nàpols i de la Drova, i del terme del meu poble. Escric sol a Barcelona, en el despatx d’un àtic interior amb vistes a Collserola que està a tocar, ves per on, del carrer Dant. Un àtic vell i menut en un barri obrer i d’immigrants, res a veure on he viscut durant més d’una dècada. Ho faig commogut i no pas per la situació personal que és la que és i, sobretot, passatgera atés que, finalment, tant si vols com si no, un sempre s’acaba per morir. Commogut, deia, perquè una vegada més el relat vivencial de Piera és d’una sinceritat corprenedora i en part, no deixa de ser, el relat de cadascun de nosaltres -escrivim o no- amb les seues boges il·lusions, guanys, pèrdues, desespers secrets, afanys.

Piera ens narra la peripècia dels seus inicis com a dramaturg que des del poble estant té el cap i els pardals en París. També els seus inicis com a poeta, en castellà primer, com gairebé tots els d’aquella generació que van viure i veure l’esclat cultural i polític del País Valencià a principis dels setanta amb Franco encara respirant. Fa el relat del seu món de joventut en una Gandia provinciana a l’ombra de la també provinciana València. Ens parla de les emocions i dels beneficis de l’amistat: Joan E. Pellicer, Ignasi Mora, Ximo Vidal, Marc Granell, Francisco Brines, Juan Gil-Albert, Jorge Guillén, Jaime Siles, Toni Mestre, Frederic Martí i tantíssims d’altres. Escriu sobre el descobriment del desig i del sexe sense inhibicions tot i que sovint, malgrat tot, maldestre o incòmodament vigilat o incomprés o malentés. Ens parla i molt de l’amor, del que mútuament es professen ell i Marifé Arroyo. La poetessa Maria Josep Escrivà quedarà fascinada -com jo mateix- per com Piera defineix la seua companya: “l’enamorada de la pluja”. Fascinada per com l’escriptor en descriu la seua llarga relació: “Ella ha dit en alguna ocasió que soc una milotxa volandera de la qual, ella, i només ella, té el fil que la manté volant. Quan van mal dades ella estira el fil i la milotxa abaixa fins que ella la recull a terra, o al braç. I així ha sigut, des d’aquella lluminosa vesprada d’estiu del 69 fins ara que compartim les mútues velledats: dues soledats que s’acompanyen”.  

Les memòries de Piera són, en primer lloc, les d’un escriptor excepcional però són també les d’un país i d’una ciutat, València, que va viure uns anys prodigiosos, una mena de revolta cultural que ha propiciat a la llarga, si més no, la promesa d’un ressorgiment enmig d’un context social i polític sempre complicat i sempre hostil. Les memòries de Piera són, sobretot, però, les d’una persona; no pas les d’un personatge engolat disposat a retre comptes amb ves a saber qui i per què, amb ànima de fiscal, les d’algú que vol engrandir les seues petiteses, com de fet són bona part de les memòries que s’escriuen. L’escriptor es nua. Evita la grandiloqüència, la mitificació innecessària. Es limita a explicar allò que ha vist i ha viscut.

Escriu Piera: “(…) Setanta anys, quasi res! O quasi tot. De jove era incapaç d’imaginar-me vell. Ara preferesc imaginar-me jove…, com solen fer els vells. Escric en present i en passat, tot deixant que l’atzar organitze els bocins descolorits del mosaic trossejat de la memòria: el que va ser i no és. Un puzle mental, un trencaclosques descolorit, si no fantàstic que es refà i es reinventa, Escric contra l’oblit? Escric d’allò que tinc, però he perdut: el temps viscut”. I encara: “L’oblit és un pou negre”. Convé, doncs, que no oblidem ni que siga per evitar la condemna de la foscor.

L’autor a la Drova, junt amb Marifé Arroyo i uns amics. Gener de 1976.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s