Un vestit per a tota la mort

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 d’abril de 2017 a diari La Veu.

Foto per obrir article

El pare de vegades s’obsessionava amb com el vestirien quan morís. Semblava que li aterrís no poder finalment prendre cap decisió al respecte i acabar dins la caixa amb uns pantalons i una jaqueta qualsevulla d’aquelles que mai no es posaria ni per a anar a la televisió a recollir un premi de la loteria. Hi ha qui es preocupa molt del fet que li acaben posant un rosari entre les mans o els que es neguitegen just pel contrari. A ell, però, el que li atabalava era com se n’aniria vestit a l’altra banda.

Des que vaig tenir ús de raó vaig sentir-li dir que, arribat el moment, calia que el mudaren amb el mateix vestit jaqueta negra amb un estampat de ratlles blanques finíssimes que penjava dins d’una funda de plàstic a l’armari gran de l’habitació de matrimoni. Era el mateix que duia quan es va casar, un juny de 1967, en una església obrera del poble, just unes quantes hores abans que el pianista Glenn Gloud enregistrés a Nova York la Sonata número 7 per a piano (op. 83) de Prokófiev i uns dies després que esclatés la Guerra dels Sis Dies. Del cert que ignorava aquells dos esdeveniments i que durant tot aquell dia del seu casament en la única cosa en què podia pensar era en el futur. Un futur que feia olor de jornals i prosperitat, de pis nou, de molts fills. La mort, aleshores, no era encara ni tan sols una ombra. D’aquell casament en un dia a les portes de la fira en donen testimoni un grapat de fotos que després de tants anys sembla que s’hagen salvat de miracle. Se’l pot veure somrient al costat de la meua mare, ben elegant amb el seu vestit, la seua camisa blanca, la seua corbata gris i els seus guants grisos de seda. Sembla Cary Grant. Un Cary Grant de la Ribera del Xúquer, és clar, sense cap sofisticació pròpia de la vida urbana, amb la pell cremada pel sol del camp. En algunes altres fotos es pot veure també el seu pare. El meu avi fa la cara llarga, es nota que té unes ganes terribles de fugir i deixar els nuvis, la dona, els consogres i tots els convidats amb un pam de nas. Està prim com un secall i la seua pell és blanquinosa com la panxa d’un llangardaix. Aquell juny el càncer de pulmó ja havia començat a fer estralls en el seu cos menut i fràgil d’escrivent. Es veu que va passar un dia molt amarg. Uns pocs mesos després va morir. El van ficar dins la caixa amb aquell mateix vestit negre, amb les mateixes sabates negres de xarol que duia posades el dia de les noces del seu fill.

A l’última, el meu pare no va poder complir el seu desig. Als 55 anys, quan sobtadament la mort se’l va endur, aquell vestit que durant anys havia conservat, ja no li cabia. Li’n posaren un altre. El mateix, vés per on, que duia quan jo em vaig casar. Recorde que el funerari, amb la traça d’un sastre, va tallar el vestit per darrere i com qui posa una camisa de força a un boig, en un tres i no res, el va tenir enllestit. És cosa de pràctica.

foto dinsMai no he pensat amb quina indumentària m’agradaria fer el meu darrer bis. Una vegada vaig somiar amb el meu enterro. Uns tipus alts portaven a llom el meu fèretre per un dels carrers principals del poble, entremig del trànsit. Potser era primavera. La pastisseria de la meua infància estava plena de gom a gom i als quatre cantons hi havia la colla habitual de flâneurs que xerraven distretament sobre futbol, totalment indiferents al meu espectacle. Jo em mirava l’escena des de la vorera, amb una mica de vergonya i curiositat morbosa. Com que a l’hora que mirava també anava ben tancat dins del taüt, la veritat és que no puc dir com coi m’havien vestit, ni si anava nu.

Ben mirat, potser no és cap nimietat pensar aquest detall del vestit per a tota una mort. Al capdavall, tothom ens estarà mirant i no podrem moure’ns, ni estirar-nos la jaqueta cap avall, ni ajustar-nos el nus de la corbata, ni arromangar-nos una mica els camals. El vestir, ja ho sabem, és una cosa molt important.

En el meu cas, per a quan toque, no hi puc comptar amb un vestit jaqueta tot i que en tinc tres. Amb un em vaig maridar l’any 96, en la seu de l’ajuntament del districte de l’Eixample de Barcelona. Em deu d’anar més que ajustat. Un altre va ser una compra per error. Crec que me l’he posat només un parell de vegades. La seua textura m’esmussa i el seu color terrós em fan venir arcades. El tercer era igual que un que duia George Clooney en un anunci televisiu per a uns grans magatzems. Vaig comprar-lo per si se m’enganxava alguna cosa d’aquell tipus que aleshores encara no tenia un pèl blanc al cap. No hi va haver sort, però. Totes tres peces crien pols al fons de l’armari junt a mitja dotzena de corbates que farien un bon paper en qualsevol museu dedicat a la història de la moda. No em veig dins del taüt vestit de vint-i-un botons. No se’m creuria ningú dels que em coneixen.

Arribat al cas, si és possible, m’agradaria que em soterraren amb aquella granota texana que tan a gust vaig portar fins que, de tant d’usar-la, els camals es van quedar sense vores. Aquella granota i els dies de llum en què la vaig lluir, el record d’aquells dies vull dir, l’anima d’aquells dies… l’escalfor del vodka a les galtes un migdia de setembre, el sabor salat del sexe tastat en la foscor d’un replà d’escala, les nits insomnes d’estiu vora un camp de garrofers i aigua de lluna, el record d’una badia d’abril enlairant-se cap al cel de l’etern com un globus perdut, la nostàlgia dins l’incendi d’una vesprada d’agost solitària d’infinita tristesa, una música de StivellElle te conduit aux confins des mondes, Près d’une rive aux plages fécondes, Où les rivières de vos rêves en vos yeux, Ont rajeuni l’Océan trop vieux… i la flaire de l’haixix libanès acabat d’encendre ritualment, la suavitat d’unes cuixes i la immediata excitació, libació, extenuació, la sal dolça de nou, el cos nu de dues adolescents alemanyes vora la mar, l’espígol creixent a la vora d’un camp d’oliveres als peus d’una muntanya, una camisa blanca… tota l’emoció intacta encara per l’aventura de l’esdevenidor. Veieu-me, doncs, ara, dins del taüt, tes com un pal, amb un mig somriure d’imbècil, vestit amb aquella granota texana… veieu tots aquells dies també a la meua vora i un sol menut entre les mans. No ho sé. Em tem que res de tot açò no serà possible. Poseu-me, doncs, allò que vulgueu, però, si més no, tanqueu la tapa i, per favor, sobretot, no sigueu tan malparits de mirar.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s