El temps, un misteri dolorós

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 d’abril de 2017.

poble

El món canvia. És inútil oposar-s’hi. Prou que ho sabem o que ho aprenem a la força si cal. En la seva implacable rotació ens desdibuixa lentament junt amb els nostres paisatges estimats, la nostra gent, fins al punt que acaba per esborrar-nos, per convertir-nos, si de cas, amb molta sort, en pura arqueologia fotogràfica, en espectres tatuats en un paper, en records efímers, dispersos, volàtils com dents de lleó enmig d’un remolí de vent.

Fa unes setmanes vaig tornar al poble d’on sóc. No m’agrada anar massa perquè em disgusta comprovar que no en queda gaire cosa d’allò que vaig conèixer. O podria dir ben bé d’allò que vaig ésser? L’orgia constructora desencadenada fa uns anys va desbordar fa molt de temps els seus límits durant decennis ocupats pels productius camps de taronja. El lucratiu negoci de la rajola va convertir l’agricultura en una pèrdua inútil de temps i de diners.

De cop i volta, una nova ciutat de cases entotsolades, aïllades per murs va emergir del no res. I, aleshores, el centre històric es va anar despoblant. Els vells anaven morint-se i els seus fills preferien ocupar aquell nou espai urbà més ajustat als paràmetres d’una vida moderna marcada per la privacitat i la falta de temps per relacionar-s’hi.

Així les coses, de mica en mica, el cor de la vila el van anar habitant nouvinguts, la majoria estrangers amb pocs recursos. Més tard, quan la crisi va esclatar, van arribar també molts ciutadans de la perifèria de València a la cerca d’una vida suposadament més fàcil.

Aquell centre on em vaig criar de casalots decimonònics, amb un aire vagament medieval, és avui ja només un record, per a mi, un decorat aparentment inanimat i tristoi. Fa quaranta anys els xiquets ocupaven bona part del dia aquells carrers estrets que s’agombolen al voltant de l’església de Sant Jaume i de la Capella de la Troballa amb les nostres batalles i jocs. El veïnat es coneixia, es reconeixia. La vida social s’organitzava al voltant d’un calendari en bona part vinculat als cicles d’una economia predominantment agrària. Una relativa precarietat en un ambient econòmic d’una certa prosperitat determinava el nivell general de la població. Amb tot, a l’hora de la veritat, només els que gaudien d’una bona posició podien permetre’s el luxe de tenir un cotxe o d’anar al dentista o de fer vacances a l’estiu amb tots els ets i els uts. Altrament, hi havia poc que comprar i, en canvi, molt en què somiar. Per exemple, en un lloc de treball a una fàbrica alemanya o suïssa. Tot plegat, en comparació als que havien viscut a l’estranger, aquella era una vida molt elemental, a blanc i negre per causa de les necessitats o del pes d’un règim polític i moral asfixiant. I, això no obstant, una vida amable, sense gaires complicacions.

El mal anomenat progrés econòmic i, posteriorment, la tempesta de la crisi, s’ho ha endut tot. I el temps, és clar. Passejo aquells carrers de la meva infància amb un deix de ràbia, d’impotència. No hi queda ja ningú d’aquell veïnat pobletà que no coneixia més món que el del terme. Fa anys també que van tallar el ficus gegant del parc al que tantes vegades m’havia enfilat fugint de “Sandalio”, el guarda, i el vell cinema Patronato, on vam gaudir com a bojos de Tarzan i del Zorro, cau a pedaços. Penso en el pare que em falta ja fa tants anys i en els avis, i en el dia de Reis i els de Pasqua vora una font, i en els dies de l’institut: els vells professors feixistes, i el goig dels cossos, i aquella febre que donava les ganes de canviar el món… el primer mestre de català en un país assetjat per la ignorància.

De vegades, em retrobo amb vells amics de la infància, companys de l’escola. Em diuen que surten poc de casa. Les obligacions familiars, la feina, les poques ganes, totes aquelles coses. Ens hem fet fotudament grans i ens mirem de fit a fit, incrèdulament. Som realment nosaltres? Som aquells xiquets que fa quatre dies ens acaçàvem a datilades pels carrers i les places? Els mateixos que perseguíem les xiquetes de les monges per darrere dels barracons bruts de la fira infame?. Estem somiant?

De bell nou a Barcelona no puc desempallegar-me de l’enyor, del record d’aquella existència. Una tarda d’abril, encauat a un pis del centre, a punt de partir a França, rellegeixo L’Ullal de Martí Domínguez (Algemesí, 1908-València, 1984). L’escriptor evoca el meu mateix paisatge i ho fa, ara, trasbalsat per la visió èpica de les pedres de Paestum, vora la mar Tirrena. “¿Què és el temps?”, s’interroga, “és veritat que el temps emboira rostres i coses que mogueren el nostre cor. Resten però les pedres de fa milers d’anys…” I, encara: “El temps és un misteri dolorós, però també de goig”.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s