Josep Escribano, un gegant al sud

*Entrevista a Josep Escribano, president de l’entitat cívica, El Tempir publicada a La Veu del País Valencià el 19 de febrer de 2017.

Josep Escribano, president d'El Tempir d'Elx en una imatge recent.

Josep Escribano, president d’El Tempir d’Elx en una imatge recent.

 

Sense el treball de l’entitat cívica El Tempir totes les qüestions relatives a l’existència pública del valencià a Elx i les comarques del sud del país, simplement no existirien. El mot tempir en la parla d’Elx –també en la de Girona- vol dir saó, defineix aquella qualitat de la terra humida i preparada perquè puguen germinar les llavors. No està malament. Un mot que defineix la voluntat de futur en un context d’invisibilitat, el pitjor i més letal dels enemics de la supervivència social de la llengua. Només cal recordar que en l’habitació d’un hotel d’Alacant pots veure canals de televisió d’arreu del món però cap ni un en la llengua del país. Això també passa a València, cert. Altrament, els carrers de moltes de les nostres ciutats, no només de les del sud, respiren en castellà mentre el valencià queda restringit a usos domèstics tan discrets com vergonyants. Creada el 1994, Josep Escribano presideix El Tempir des de 2007.

Durant les dues darreres dècades no hem tingut cap estudi seriós sobre quina és la situació real del valencià al país. La veritat és que més enllà dels miratges dels ben intencionats i els entusiastes, un cert sentit comú podria fer-nos pensar que no hi pot haver massa marge per a l’optimisme. Sense diaris, sense una televisió pública, amb una posició feble del valencià dins del sistema escolar, quina pot ser la perspectiva sobretot en un sud on la substitució lingüística duu ja molt anys d’avantatge.

Així les coses, es pot dir que El Tempir és com una mena de David animós enfront del Goliat de la implacable substitució lingüística, en lluita des de fa vàries dècades, ben sovint sense més suports que els dels seus propis socis. Un David, val a dir, incòmode davant d’una administració i d’una classe política que percep la reivindicació dels drets lingüístics dels valencianoparlants com un autèntic maldecap.

Actualment, i des de 2007, Josep Escribano, llicenciat en Dret i professor d’ensenyament mitjà, presideix l’entitat elxana. Abans, amb l’escriptor Joan Carles Martí com a president, n’havia estat secretari i vicepresident. Escribano és una persona d’aquelles que transmet seguretat i rigor, completament convençut d’allò que defensa, enamorat del sud i del seu país. Molt ferm, també, a l’hora d’adoptar una qualsevol decisió però amb un sentit extraordinari de la diplomàcia. Del cert que podria ser un bon polític, però aleshores, la societat civil el perdria com a activista capdavanter.

Escribano durant l'acte d'entrega a El Tempir del premi Tio Canya.

Escribano durant l’acte d’entrega a El Tempir del premi Tio Canya.

“Els meus pares eren de Conca”, relata Escribano, “i jo parlava castellà. A Elx la situació sociolingüística sempre ha estat peculiar. La ciutat va passar de tenir 73.720 habitants a la dècada dels seixanta a 164.779 durant els 80. Com a la resta de les grans ciutats del País Valencià, l’arribada dels immigrants va representar lingüísticament un terratrèmol. El valencià va ser desplaçat al carrer pel castellà. Vaig viure durant un temps al barri d’Altabix, un barri de llauradors que rebia immigració. Després, al centre. Els meus veïns parlaven en valencià i jo parava l’orella, aprenia. Vaig començar a prendre consciència en l’institut.” A la Universitat d’Alacant, estudiant de Dret, Escribano reafirmarà aquella consciència en un ambient on no falten els estudiants partidaris de l’Alicantón o, encara, els de la idea del Sureste, és a dir, de la disgregació de les comarques del sud dins d’una macroregió murciana. En el segon curs de carrera, a aquella incipient consciència lingüística s’hi afegirà també la política en intregrar-s’hi al Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA). El sindicat era un punt de convergència d’estudiants procedents de Benidorm, Alcoi, Sant Vicent…, un àmbit on es feia present l’existència d’un país que a les aules, Escribano a penes havia pogut intuir: “A l’escola recorde una mestra que un dia ens va dir que nosaltres teníem tres províncies i una llengua pròpia. Molts ens vam quedar sorpresos. En el meu cas jo no havia sentit cap altra llengua que el castellà del barri d’Altabix.”

Els d’El Tempir no van ser, però, els primers activistes del valencià a Elx. La ciutat havia tingut els seus precedents il·lustres. El 1969 Antoni Bru i Gómez i Josep Maraldés havien organitzat els primers cursos de valencià per a tot el sud. La vocació valencianista anava de la mà també d’un antifranquisme clar. Bru era escriptor, fill d’un militar elxà, valencianista des dels anys 30 en l’àmbit universitari de València. Explica Joan Carles Martí que no hi havia intel·lectual que alguna vegada no parés a la seua casa de Porta d’Oriola, començant per Joan Fuster. El 1980, un any abans de morir després d’haver acudit a l’Aplec de Xàtiva del 26 d’abril, el regidor socialista Antoni Amorós, de Callosa de Segura, va crear els Premis Ciutat d’Elx de Poesia i Antoni Bru de Novel·la. El 2012 el secessionisme lingüístic local, amb el beneplàcit del PP, mataria el certamen per instaurar un Premio Café Marfil en llengua castellana. Com siga, El Tempir recuperava l’any passat de nou el premi Antoni Bru a través d’un Verkami.

20170214_174856

Escribano: “Bru i Maraldés són els dos grans promotors del valencianisme al sud”

“Certament, El Tempir tenia uns precedents. Bru i Maraldés són els grans motors del valencianisme. Bru és la nostra única connexió amb el valencianisme dels anys 30, quan es fan cursos de cultura. El primer curs de valencià es fa a la Coral Il·licitana arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra. Des d’allí es passa al Club d’Amics de la UNESCO i, finalment, a l’Institut de Ciències de l’Educació. Hi ha un moviment de recuperació de cançons populars i tradicionals, d’havaneres… Als 80 ix el llibre Cançonetes de Fil i Cotó. “Hi ha professors preparats que ixen cap a Guardamar del Segura i Algorfa i cap a l’entorn d’Elx…”. recorda Escribano.

Com siga, el president d’El Tempir considera que els socialistes, vencedors indiscutibles de les primeres eleccions democràtiques a la ciutat, van ser poc agosarats: “Molts problemes com el del nom de la ciutat s’haurien pogut solucionar. Es va reivindicar des de sempre que el nom fos únicament en valencià, i al final es va optar per la solució bilingüe. Va ser molt frustrant veure com es feien passes endarrere en l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, veure la TVV que va eixir…, veure de manera molt palpable com es produïa el canvi lingüístic”. Amb tot, amb un elxà compromès com Josep Barceló al front de la conselleria, serà a la capital del Vinalopó on es donaran els primers programes d’immersió lingüística i es convertirà la ciutat en un referent al sud de valencianitat. Barceló seria precisament la persona cridada a presidir El Tempir, fundat el novembre de 1994 (1993). La seua desaparició farà que ocupe el lloc un altre dels més assenyalats activistes del sud, Joan Carles Martí, que fa de president fins al 2007.

Durant tots aquest anys, l’entitat ha desenvolupat una activitat frenètica que va des de les iniciatives encarades fins a la promoció de l’ús a la creació d’un espai comunicatiu en català. S’han adoptat també nombrosíssimes accions legals contra la inculcació de drets lingüístics o a favor del compliment per part de l’administració de les normes que l’obliguen a l’equiparació del valencià al castellà. Tot això, en un context sociolingüístic difícil, més d’indiferència que d’hostilitat. El 2016 es va celebrar la IV edició dels premis que s’entreguen a persones que han destacat per la seua defensa del valencià i del país, especialment al sud. L’acte va comptar amb el conseller Vicent Soler com a mantenidor i van ser guardonats el doctor en Història per la Universitat de València, Joaquim Serrano per la recuperació de la memòria històrica d’Elx; el Casal Popular Tio Cuc, per la seua tasca a favor de la dignificació del valencià a la ciutat d’Alacant i a la revista Saó en el seu 40è aniversari com a referent d’uns mitjans en comunicació en valencià. El 2015 va ser també l’any de recuperació del Premi de Novel·la Antoni Bru editat per Bromera i que va recaure en l’escriptor Joanjo García per la novel·la, Tota terra és de vidre.

“Elx té 25 quilòmetres quadrats i 33 partides rurals, una població de 230.000 habitants. El camp d’Elx es manté majoritàriament valencianoparlant, tot i les excepcions de les partides pròximes a Alacant com l’Altet, Torrellano… El cas és que no hi ha conflicte i això és un avantatge. Les enquestes de fa temps deien que un 40% de la gent sap parlar valencià, una xifra que ara mateix podria estar a l’entorn del 50 o el 60%, ara, tenir la capacitat de parlar-lo no sempre vol dir que al final se’n faça un ús. No hi ha conflicte, vull insistir encara que els problemes vénen plantejats des d’una dreta que aquí és desacomplexadament espanyola”.

La realitat és que l’arribada al poder municipal del PP el 2011 va significar un canvi radical després de 32 anys de governs socialistes. El nomenclàtor de la ciutat va canviar, es retiraren tots els rètols en valencià i fins i tot centenars de contenidors de brossa que portaven inscripcions en valencià. Hi va haver també una recastellanització oficial de tota la documentació municipal.

“La dreta va poder fer perquè amb anterioritat les esquerres no havien tingut tampoc una acció decidida de promoció d’ús social del valencià. És veritat que el segon alcalde democràtic, Manuel Rodríguez, s’envolta d’un grup de gent molt vàlida i valencianista. com Gaspar Jaen, Biel Sansano, etc. Es fan coses fins al 1998. Després arriba Diego Macià, una persona formada a Madrid, que dóna continuïtat a la política de Rodríguez. Amb l’alcalde Alejandro Soler les coses canvien: campanyes turístiques en castellà, retolació bilingüe dels carrers, etc.”, repassa Escribano.

Per al president d’El Tempir, la situació del valencià al sud és complicada, com a tot el país, però no insalvable: “Cal aspirar a uns mínims de drets. A un ensenyament públic de qualitat, comptar amb uns mitjans de comunicació per a tot el país, garantir els drets lingüístics de les persones que parlen valencià… Cal entrar en un procés de dinamització”.
cartell-de-presentacio-ser-a-la-frontera-sud

Escribano està convençut que Elx té potencialitats per a esdevenir la capital cultural del sud del país: “Moltes coses a Elx s’han fet en castellà pensant en el Baix Segura, tot i que avui a Oriola comencen a haver els primers actes de dignificació del valencià. És el resultat de la tasca immensa que han fet els professors de valencià. Deia, que Elx podria fer aquest paper de capital atesa que poques ciutats del sud tenen una identitat i una autoestima no xovinista. Cal trencar el mite d’una ciutat d’Elx encastada en un sud totalment castellà… Nosaltres no som menys valencians que la resta. La realitat del sud ve distorsionada per Alacant en la seua condició de nucli castellanòfon i d’Elx en menor mesura, però hi contribueix, amb poblacions castellanoparlants com Elda, Asp, Villena i el Baix Segura. I com siga, caldria crear un nucli Alacant-Elx capaç de parlar de tu a tu a València amb l’objectiu de crear un nou equilibri de país.”

La idea, però, reconeix Escribano, topa amb l’existència d’uns sectors de la població en els quals ha calat el provincianisme en un país desvertebrat territorialment. A València, es queixa l’activista elxà, tampoc no veuen que a les comarques del sud hi ha ciutats amb un 85% de valencianoparlants, que la visió que es té des del centre de la realitat lingüística és molt distorsionada.

“El sud és doble perifèria”, explica, “respecte de València i de Barcelona. Els valencians tenim, a més, un problema de campanilisme, cada poble fa la guerra pel seu compte”. Escribano, a més, creu que, “el sud sols es farà des del sud, d’entre la gent del sud per posar punt final a la discriminació doblement perifèrica que patim”.

A hores d’ara, El Tempir es troba molt implicat en la defensa dels drets lingüístics. Per a Escribano la igualtat lingüística ha de ser una autèntica exigència democràtica. L’activista elxà no és cap ingenu i sap que dels polítics dependrà en bona part que aquests drets siguen reconeguts i defensats. D’uns polítics que en el cas valencià han d’enfrontar-se a les inèrcies d’una dreta oportunista sense escrúpols alhora d’instrumentalitzar la qüestió lingüística com a ariet i d’una població de nord a sud indiferent, quan no hostil, a la plena recuperació del valencià. Escribano sap això i més i no se n’està de res. En un article publicat recentment a La Veu del País Valencià, advertia als nous dirigents que caldrà encaixar aquesta exigència provinent d’una part de la ciutadania, com caldria encaixar les crítiques i la discrepància quan els tempos de la política i els de la ciutadania no són els mateixos. Sens dubte, el darrer front que obrirà El Tempir, pensant en el sud, però també en la resta del país, serà aquest dels drets lingüístics.

imatge-pancarta-2

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s