El viatge

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de febrer de 2017 a La Veu del País Valencià.

il-transatlantico-conte-biancamano-negli-anni-30-dove-suonava-il-pianista-francesco-paolo-de-rosa

Avui el dia ha cremat lentament, s’ha arrossegat pesat com un enorme escarabat sobre el rostre gèlid d’un cadàver anònim. Les hores esmolades com fulles d’afaitar han temptat d’esquarterar l’ànima de Gilberto M. i d’omplir-li totes les ferides obertes amb la sal del record. Les absències se li han fet insuportables i els desitjos se li han tornat tots silencis amargs, espectres enravenats. Avui, l’oficinista gris i pobre, criat en el no-res com la pols, s’ha sentit més insignificant que mai sense saber perquè.

Ha estat una jornada sufocant. Aquell botorn romà, la ciutat perfumada amb l’olor infecta del clavegueram, una remor secreta de rates que corren d’ací cap allà, per tots els carrerons, per totes les places… I amb tot i això, per a Gilberto hauria estat un dia d’agost com qualsevol altre de no ser perquè s’ha adonat que la vida de colp li havia retirat la seua promesa d’una felicitat mínima, minúscula, de cabre en la butxaca d’uns pantalons. Potser no tenia res, però, de sobte, ha tingut la certesa que ho ha perdut tot. Són coses que passen. Ha estat a les cinc i tres minuts de la vesprada mentre apurava un cafè a la terrassa del Rosati de la Piazza del Popolo, just en el moment en què passava una ridícula fanfàrria feixista tocant desafinadament All’armi, mentre allà mateix a la seua vora una dona de cames llarguíssimes sentia un desig infinit que es podia ensumar en l’aire, mentre una mare tota vestida de dol resava devotament en el primer banc de Santa Maria dei Miracoli pel seu fill empresonat. Ha estat just aleshores, sí, quan ha tingut aquella sensació d’abandonament total, de solitud. La solitud d’un crani en el més profund d’una fossa o la d’un escorpí enmig del desert. Li ha faltat la respiració. Li tremolaven les mans, els genolls, suava com un porc. Llavors s’ha aixecat i ha travessat la plaça fins a la Villa Borghese. Al jardí ha cercat l’ombra d’uns pins i allà mateix ha llegit secretament uns versos de Montale, com si aquells versos pogueren salvar-lo de la seua catàstrofe… Preguntes si tot s’esvaneix així en aquesta minsa boira de memòries; si a l’hora que ensopeix o en el sospir del rompent s’acompleix tot destí. Voldria dir-te que no, que se t’acosta l’hora en què passaràs enllà del temps; potser sols qui vol s’infinita, i això ho podràs tu, qui sap!, jo no…  Desposseït de futur, certament, només li quedaven aquells versos.

5A boqueta nit ha tornat a casa arrossegant-se com un leprós pels carrers de la ciutat panteixant i fosca. Encara jugaven alguns xiquets a les places, vora les fonts. El veïnat, cofoi, seia a la fresca, enraonava fent un gran xivarri al voltant del vi, del pa, dels basquets plens de fruita, els melons d’Alger, les bresquilles, els albercocs… Només arribar al seu apartament del Vicolo del Cinque s’ha deixat caure com un pes mort sobre el llit i tot seguit ha notat com la tristor recorria el seu cos nu amb la voracitat d’una amant amb la que no s’ha estat en molts mesos, també com la tristor li anava fent petites incisions en el bell mig de la seua esperança… Penso que per a la majoria no hi ha salvació, tret d’algú que subverteixi tot projecte, s’obri call, i com volgué es retrobi. Voldria abans de cedir assenyalar-te aqueixa via de fuga làbil com escuma o ruga en els remoguts camps de la mar. Et dono també la meva avara esperança. Per als dies a venir, cansat, no sé criar-la: l’ofereixo en penyora al teu fat, que et salvi… Montale l’havia de salvar o no. La vida de vegades té això, sobtadament t’escull i t’expulsa més enllà dels seus límits on ja és del tot impossible retrobar l’alegria. Això i cap altra cosa és el que li ha passat a Gilberto aquella vesprada del dimarts 22 d’agost de 1933.

Des del carrer li arriba el so de la ràdio d’un veí, parla el Duce. Pot imaginar-lo posant aquella cara de simi. Un gos lladra desesperat. A l’altra banda de la paret sent la seua veïna gemegar sota les embranzides del seu espòs. Cada nit fan l’amor una bona estona i després pugen al terrat a fumar. Ella sempre riu mentre puja les escales.

La tristor no el deixa moure’s, gairebé ni respirar. Ara escoltaria Gloomy Sunday o mossegaria el mugró ert del pit d’una xicota o faria l’amor fins l’albada si no fos per aquella maleïda tristor. Pensa llavors en el mar, en la infinitud del mar i poc a poc nota com el llit es torna ingràvid, com es balanceja lentament. Sent la brisa del mar en la cara, els llavis se li omplen de sal. Poc a poc, lentament el corrent l’endinsa mar endins, les penombres se l’engolen. Enmig d’aquella immensitat, la lluna il·lumina el solc que deixa en l’aigua la seua nau hipnòtica, acompanya el seu viatge…

L’endemà, la mestressa es trobarà l’habitació buida. Del terra recollirà un exemplar d’Ossos de Sípia, uns fullets de propaganda turística, un passatge per al Conte Biancamano, una maleta buida.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s