El pou

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 de juny de 2016 a La Veu del País Valencià.

tdkr_39

Un matí de novembre van venir a llogar el seu pare per a obrir un pou en una finca de la muntanya. El pare collia taronges i ja feia molts dies que no guanyava per culpa de l’endimoniat oratge. El cas és que un diumenge a mitjan vesprada es va posar a ploure com si s’anara a acabar el món, com ningú no recordava en segles, i des d’aleshores que no hi havia hagut ni un moment de treva. Just abans del trenc de l’alba apareixien en el cel uns núvols negres, pesants, que es desplaçaven molt lentament en la penombra com animals moribunds fins que de colp i volta s’aturaven i es trencaven deixant anar una mar sobre la terra. I al cap d’unes hores arribava un vent fred que amb el que quedava d’ells empastifava el cel com taques de pintura en una paleta i, llavors, la pluja es tornava suau i quasi invisible com una pols de farina. I després, al migdia, de nou arribaven aquells núvols negres o aquelles bèsties que acabaven per rebentar soltant la seua aigua poderosa que durant hores repicava eixordadorament sobre les teulades, que penetrava la terra fins podrir les arrels dels arbres. Els homes, pobres com a rates, impotents, només podien quedar-se tancats a casa a la vora del foc o matar el temps als bars del poble cremant tabac, bevent. Neguitosos, emprenyats, no podien treure els seus ulls del cel i de vegades sospiraven o blasmaven la seua puta sort.

Aquell matí de novembre, tocades les huit, uns homes van arribar en un cotxe, van picar a la porta de casa i el pare d’un bot es va aixecar i va eixir decididament al carrer per anar-se’n amb ells a obrir aquell pou. El fill major es va quedar al mig de la casa veient com se n’anava, sense dir res. Després, ocult en la foscor de la seua habitació, no va poder deixar de pensar ni un segon en el seu pare. En el seu pare picant la terra sota una pluja glacial, perforant-la pam a pam, removent-la, engolint-se-la, sotmetent-la… les mans en sang, cada centímetre del seu cos entumit, el seu pare fuetejat pel vent… En caure la nit, arriba a casa calladament. Desfet. Matxucat. A les butxaques duia deu mil pessetes i la promesa d’un altre dia o potser de dos dies més de jornal. Fins que el pou estigués acabat, li van dir. Fins que aquell forat obert en direcció cap a l’infern comences a brollar l’aigua  que havia de calmar la set del senyoret de la finca, la de les seues bresquilleres i pruneres, la dels esbarzers dels marges, potser la d’un plançó de cirerer que en el temps alegraria la vida dels seus amos… Havia de sentir-se molt afortunat, es veu que li van dir també.

El pare mai no va voler parlar d’aquells dies. Aparentment van ser definitivament oblidats, convertits en un munt de cendra. Anys després va morir, de sobte, mentre dormia, i amb ell es va dur l’amargor d’aquella terra o aquella sang arravatada a la terra que segurament va mastegar en silenci, sense que ningú no ho sabés, mentre va viure.

Gairebé trenta anys després el seu fill major no es pot treure del cap aquells dies de pluja, aquell pou infinit obert en la foscor aterridora de les entranyes de la terra  i el seu pare encara jove i fort, gratant pacientment com una panderola, les cames i els braços glaçats, la seua mirada de bou trist o de llop atrapat… Hi pensa cada dia quan en el metro creua la seua mirada amb la de tots aquells altres morts que, com ara ell, es fan companyia en el seu viatge cap al no-res, cap al seu pou particular, carregats amb un petit farcell on va l’entrepà, unes claus de casa, un pessic d’amargor i un d’esperança, unes monedes, una nostàlgia del temps feliç que potser mai no serà.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s