Crisi, cris, cric, cri…

*Article de Francesc Viadel publicat en 2013 als blocs de l’ARA.

grill 1 copia

Crisi, crisi, cris, cris, cri, cri, cric, cri… feia mesos que aquell mot se li havia escolat per les oïdes i li ressonava dins del cervell.  Era un mot que semblava un grill i que tenia les potes esmolades com fulles de ganivets japonesos… Un mot que, de vegades, descendia des del lòbul frontal i guaitava pel finestral dels seus ulls. Crisi, cris, cric, cri… Pere X estava al límit. Aquell migdia primaveral s’havia mig convençut que el cap li explotaria com una síndria madura d’uns quants quilos tota embotida de dinamita. S’havia empassat un parell de tonopans amb un cafè molt carregat i ara, igual que si fos un vampir sorprès per la llum de l’alba en plena cacera, frissava per trobar un cau fosc on arraulir-se.  Mal dia per a fer anys. Quaranta quatre. Una edat absurda. Els companys de feina  li havien regalat un bonus per una sessió als banys àrabs de la ciutat, un lot de càpsules de Nespresso de tots els colorets i el llibre A sang freda de Capote, ben mirat una lectura molt adequada per a superar estats d’abaltiment crònic amb aquells assassins rodamons una mica trapelles i aquella família de víctimes tan odiosament correcta, unida i feliç.

Pere X es va penjar de la barana del vagó del metro, en aquell moment estranyament mig buit, com en un dia d’ira sindical regulat pels serveis mínims i les consignes.  L’atmosfera olia a una barreja repugnant de colònies i perfums cars i suor d’aixelles i peus. Era el tuf que té el món. Una parella de joves entortolligaven frenèticament les seves llengües de gats mentre eren observats doctament per una senyora de cent anys carregada de borses del mercat. Tres turistes italianes de mitjana edat cercaven en un plànol rebregat, alterades, el punt exacte on s’aixeca la Sagrada Família.  Pere X va comprovar que amb ell, en aquell mateix vagó, hi havia també quatre pakis de la regió de Sind amb els dits tintats de curri, una traductora del rus al francès amb una melena negra i llarga fins el cul, un matrimoni de Sueca de visita a ca una filla que estudiava òptica a Terrassa, una cinquantina de moral distreta empleada en un bordell del Clot, una mestra d’escola fadrina a punt de jubilar-se, mitja dotzena de morts en vida amb la mirada freda d’una pantalla líquida… Crisi, cris, cric, cri… Només arribar a casa va anar a la nevera a buscar un iogurt de pinya d’aquella marca tan barata que no encerta els sabors ni per casualitat. Estirat al sofà començà a menjar-se’l amb la lentitud d’un gran rèptil. Crisi, cris, cri, cri… cric… cric….. Al matí, la Sara, la seva companya de taula a la redacció, li havia dit que el d’ells era ja un ofici acabat, que amb l’edat que tenien ja no tindrien temps d’adaptar-s’hi als canvis i, igual que els dinosaures, un dia s’extingirien enmig d’un món sense pensions, sense ajuts socials, dominat pels depredadors, els avariciosos i els enemics del savi monopoli de Déu sobre la justícia. Crisi, cris, cri… cric…  cinc mesos enrere havien fotut al carrer a un parell d’administratius de l’empresa. Tenien els cinquanta acabadets de complir. No els hi van donar  gaires explicacions. Ara deien per la feina que un d’ells s’havia convertit a la fe musulmana i que l’altre  havia tornat amb l’exdona perquè el mantingués. Cap notícia no donava marge a l’esperança. Encara era impossible curar el càncer i la SIDA. La gent continuava morint de fam per tot arreu. Els més fill de putes de tots manant ajuntaments, diputacions i partits polítics, plantes de grans magatzems i oficines bancàries. A Madrid governava la dreta més casposa i impresentable d’Europa amb el suport de milions de vots.

Aquella setmana, un breu publicat al principal diari de la ciutat, al costat d’un reportatge sobre la reforma del Passeig de Gràcia i d’una recepta de faves a la catalana gran xef, parlava dels desnonats com una plaga.  Cric… cric… cric… Pere X pensà ara que, sense idiomes, tan peix com anava amb això de les noves tecnologies, sense gota d’instint assassí, amb una edat tan avançada com la seva,  no hi tenia moltes possibilitats de sortir-se’n. Tampoc sabia ni d’un sol lloc on fugir algú com ell si de cop el fotien al carrer.

A la tercera cullerada d’aquell iogurt de pinya que sabia a coco, va posar el Turba Mirum de Mozart i va continuar engolint, atent a les notes, absort amb aquella meravella… crisi, cris, cric, cric, cric, crack, crack, crack… turba mirum spargens per sepulcram regionum, coget omnes anthe tronum… Per un moment li va passar pel cap tallar-se les venes amb la tapa del iogurt… mort et superbis et natura cum resurget creatura… quina bestiesa!, pensà. La xicota de fer feines l’hauria matat si li deixa el menjador inundat en sang… cric, cric, cric, cric…. mica en mica Mozart va anar endormiscant-lo, fins que va caure… el grill també.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s