El misteri Xavier Vinader, encara

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el passat 8 d’abril amb motiu de l’aniversari de la mort del periodista Xavier Vinader.

El periodista Xavier Vinader al despatx de sa casa. Foto, Victor Serri, Directa

El periodista Xavier Vinader al despatx de sa casa. Foto, Victor Serri, Directa

Vaig conèixer Xavier Vinader al despatx de casa seva, a la Plaça Tetuan de Barcelona. Un despatx o una talaia amb finestres màgiques des d’on es podien divisar els budells convulsos de l’Estat, els paisatges impossibles de països molt llunyans o els espectres de tots els cafès d’un París inquietant, perillós. D’això ja fa més de vint anys.

Vinader seia atrinxerat darrere d’una taula atapeïda de papers, envoltat de prestatgeries farcides de llibres, guarnides amb amulets insòlits com ara una bomba de mà, un punyal, una placa de policia o una ploma d’indi. Jo, aleshores, només era un xicot de poble que havia acabat la carrera entre temporada i temporada d’anar a collir taronges i que tenia el seu primer contracte com a reporter al setmanari El Temps. Ell ja era un periodista veterà, un mite, algú que havia estat capaç amb les seves peces periodístiques de girar com un pop a tot un Estat espanyol. Peces sobre el terrorisme d’Estat, sobre l’IRA, sobre l’extrema dreta, sobre espies com Garbo, sobre criminals nazis com l’ucraïnès Demjanjuk més conegut per Ivà el Terrible, sobre atracadors, pispes i lladregots… Em va semblar increïble que aquell tipus petit, amb un cos castigat per la pòlio, que movia els braços i les mans com una aranya i que reia com un bruixot entremaliat, haguera estat capaç de fer tantes coses mogut per una força de voluntat i per una curiositat insadollable. Vinader treballava i furgava per tot com un talp fins i tot quan dormia, també quan els altres ens disposàvem a dormir. De no haver-me ensopegat amb ell potser m’haguera cregut per sempre més que els dolents i els bons només estaven en nòmina de Marvel Comics. Potser mai no haguera estat capaç de distingir entre una anciana veïna i una enverinadora en potència, entre un honest guàrdia municipal i un perillós torturador. Durant els anys que vaig treballar a les seves ordres vaig descobrir moltes coses, la majoria no estaven amagades enlloc, sinó que estaven ben a la vista, ben a prop.

Jo era aleshores, deia, un pobre xicot de poble –i em moriré sent-ho- que volia escriure poemes i ell una llegenda, un home dret i fet que s’havia passat mitja vida fugint, amagant-se i sortint per a contraatacar sempre amb una esfereïdora contundència. Vinader era, però, també un misteri… Podia treure’t tots teus secrets més ocults mentre es prenia una tassa de te amb tu, entre ganyota i riallota, però, en canvi, tu a penes arribaries a saber quasi res d’ell. Qui sap si alguna de les seves rutines en les quals potser t’havia implicat, potser alguna anècdota, desdibuixada, remota… En realitat, mai ningú no el va arribar a conèixer de veritat. Tot plegat, el secret era la seva cuirassa, la millor protecció per a algú que en el fons, malgrat haver plantat cara a tipus d’aquells que et fan tremolar els genolls amb una sola mirada, mai no havia deixat de ser un nen fràgil, espantadís, molt necessitat dels altres, entranyable…

Per a mi Vinader va ser algú molt important. No dic tan sols a nivell professional. També ho va ser a nivell personal. Em va ajudar a formar-me un idea del món molt més ajustada a la realitat, més enllà dels meus límits mentals condicionats per un origen i per unes possibilitats, per uns coneixements. Parlo d’un món meravellós que segons la mirada de Vinader ballava al so del jazz i de la bossa nova, que feia gust de Calvados i whisky dels bons, que s’explicava com un conte d’indis i cowboys però que també estava ple de monstres terribles amb un aspecte del tot vulgar. Un món amenaçat per l’avarícia, la crueltat, la irresistible temptació de la dominació dels uns pels altres…   Al capdavall, amb ell vaig aprendre a convertir-me en un ciutadà conscient de la importància de l’ofici de periodista, del caràcter absolut de la llibertat.

Avui encara quan parlo d’ell als meus alumnes, em commoc. Se’m fa estrany que ja no sigui aquí. Fins i tot, sovint, en passar per sota del balcó de casa seva, penso que tot ha estat un maleït muntatge, que Vinader deu estar enfonsat darrere de la seva taula, penjat a l’aparell, escoltant atentament la confessió d’un exconvicte, d’un espia penedit, d’un polític espantat, d’un mosso d’esquadra fastiguejat mentre dibuixa gargots en un paper rebregat o dissenya un mapa secret de la condició humana… Per què collons tothom li ho explicàvem tot? Penso, definitivament, que la seva mort com la seva vida ha estat un misteri, encara.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El misteri Xavier Vinader, encara

  1. Nat ha dit:

    Tan de bo fos un muntatge la mort del Xavi. Malauradament ja no podem anar a buscar el seu consell, la seva companyía o la seva complicitat.
    T’enyoro Xavi allà on estiguis, ves rient veiemt els paper de Panamà q segur coneixies desde feia anys, o les corrupteles varies q van sorgint…. I de tant en tant, gira la mirada cap a casa i mira el teu fillol com et parla mirant els estels…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s