Una oportunitat (més) per a mÓnica, per Víctor Labrado

*Per al·lusions directes reproduesc l’article de l’escriptor Víctor Labrado publicat a La Veu del País Valencià el passat 10 d’abril.

 

Perquè ella se’n mereix tantes, d’oportunitats, com qualsevol de nosaltres. Vull dir també una ocasió d’entendre-la millor. Amb més atenció, i més matís. Més del que suggereixen les seues maneres tan –només en aparença– elementals. Si em permeteu començar pel final, jo diria que, tot ben mirat i garbellat, és un personatge que s’explica pel seu fabulós sentit de l’humor. D’humor amagat, certament. I no ho dic per les panxaes de riure que es deu fer del Bloc, en la més estricta intimitat. Intimitat que en aquest article ni tan sols vorejarem, en cap aspecte o vessant. Som-hi.

Deixada de banda la samarreta combativa, renunciada en el fragor de la victòria electoral, la vicepresidenta –i consellera d’Igualtat– a què ens referim, ha trobat en la paraeta combativa una nova, i sorprenent, estratègia de comunicació. La foto s’ha fet popular: davant la paraeta exhibia ella un cartell amb la llegenda “mÓnica” i declarava: “Sóc Mónica Oltra, amb ‘o’ tancada, i agrairia que es posara el meu nom correctament. Em diuen Mónica Oltra, ací i en la Xina Popular. M’agrada així.”

Cal dir que això es feia amb un gran sentit de l’oportunitat i, també, de l’humor. Exactament quan es comentava amb una mica d’insistència –i algú intentava debatre– si el nom de València s’escriu amb ‘è’ o amb ‘é’. La gran ciutat i la gran vicepresidenta es repartien així l’actualitat accentual.

L’eficàcia del comunicat va ser prodigiosa: moltíssimes persones que no sabíem que algú havia tingut l’atreviment –ingenuïtat?– d’escriure ‘Mònica’, ens vam assabentar que no s’ha d’escriure ‘Mònica’, i que s’ha d’escriure mÓnica. I no van tardar a produir-se algunes respostes. Potser la més ressonant va ser la del senyor Francesc Viadel (La Veu del País Valencià, el 4 d’abril proppassat). En un article titulat “Mónica Oltra, jo em dic Francesc” , sense passar la ratlla d’un moderat malhumor, li retreia el seu gest.

La vicepresidenta li va respondre ràpidament, no en un article, sinó en tres twitters, un dels quals és una autèntica joia de l’humor seu, tan particular, que fa: “precisament pq porte tota la vida lluitant x a q et pugues dir Francesc i no Francisco, crec q m he guanyat el mateix dret.” No sé imaginar-me la cara de tots els francescos del món davant aquesta afirmació. Perquè la vicepresidenta Oltra no cal que escriga articles per a fer literatura; suggereix molt més del que diu: els nacionalistes, els francescos, tots ells uns fanàtics, no saben respectar el seu dret més ínfim, li assalten la intimitat. Una intimitat ben públicament i oficialment proclamada, val a dir, per ella mateixa. Però bé.

El cas és que Francesc Viadel, en el seu article, li havia fet una observació que la vicepresidenta esquivava: “Em sap greu, però, que sent com eres una de les màximes representants dels valencians, dónes a entendre amb el teu gest en quin grau et preocupa això del valencià. Pel que intuesc, pam amunt pam avall, el mateix que els preocupava a la majoria de dirigents del PP i del PSOE que vam haver de patir”.

I aquesta observació és exactíssima, llevat que no cal intuir res. Els fets són els fets, i parlen prou clarament. Per exemple: quan en novembre de l’any passat la senyora Oltra s’acabava d’estrenar com a consellera d’Igualtat, es va celebrar el judici per la detenció i agressió –no cal dir que presumpta– de dos policies a Miquel Gironés, d’Obrint Pas, per haver-los parlat en valencià. El tribunal que ho jutjava no va trobar, però, cap motiu per a dubtar de la correcció amb què havien actuat els agents. Al judici hi van assistir, per fer costat a Miquel Gironés, entre altres personalitats polítiques, Joan Baldoví, Josep Nadal o Giuseppe Grezzi. Ningú recorda que la titular de la Conselleria d’Igualtat fera cap observació al respecte.

Un segon exemple: fa unes setmanes (Levante 23 de febrer) es denunciava públicament que a l’Hospital 9 d’Octubre de València un metge es va negar a atendre un pacient perquè li parlava en valencià. No hi ha cap notícia sobre una possible reacció de la consellera d’Igualtat davant el cas.

Aquest parell de mostres només són indicis o símptomes d’una situació general profundament greu. Més de trenta anys després de declarar el valencià llengua cooficial, els funcionaris no tenen cap obligació de saber-la. Quina classe d’oficialitat té una llengua que els funcionaris poden lliurement desconéixer?  I pel que fa a la presència de la mateixa llengua als mitjans de comunicació, el govern del PP va aconseguir fer-la fora de qualsevol ràdio o televisió que no fóra d’abast local. El govern en què tant de pes té la consellera d’Igualtat –i vicepresidenta– ha demostrat ben poca pressa per solucionar-ho.

Si fem un esforç i volem creure que la consellera d’Igualtat creu que aquestes igualtats dependrien de la Direcció General de Política Lingüística, que ja seria ingenuïtat per part d’ella i per part nostra, aleshores… Caldrà dir que el govern del PP la va dur a un extrem de depauperació que és el mateix en què actualment es troba. El govern Ximo Puig-Mònica Oltra ni tan sols hi ha cobert les places vacants per jubilació, que el PP ja no cobria. De fet, sembla que ni tan sols es poden aprofitar importants subvencions europees per a la promoció del valencià perquè no hi ha personal que les puga gestionar.

Davant de tot això, la vicepresidenta, consellera d’Igualtat i portaveu del govern només té, oficialment i públicament, un sol comentari a fer: a mi em diuen Mónica. I res més.

No em negareu que, per a algú que porta “tota la vida lluitant” perquè es puguen dir Francesc tots els que no es vulguen dir Francisco, no està gens malament. I per tant, el senyor Viadel no cal que es moleste a intuir res: pot assegurar ben tranquil·lament que la senyora Oltra, Mónica, té una sensibilitat pel valencià comparable a “la majoria de dirigents del PP i del PSOE que vam haver de patir”. La consellera d’Igualtat es reserva per a altres igualtats electoralment més rendibles. La igualtat de drets dels valencianoparlants és només objecte del seu sinistre, oportunista, humor.