Sal·lus Herrero a propòsit de La gran depuració

*Article de Sal·lus Herrero publicat el 8 de juny a El Punt-Avui a propòsit del llibre de Francesc Viadel, “La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. desmuntant l’anticatalanisme espanyol”.

S’acaba de publicar el darrer assaig de Francesc Viadel, La gran depuració, seguint els passos —però anant més enllà— dels assajos que va escriure fa uns anys No mos fareu catalans. Hta inacabada del blaverisme, i després, el 2013, Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012). Ara, com un savi i hàbil psicoanalista i sociòleg, inspecciona el discurs del nacionalisme espanyol lligat a l’anticatalanisme i al supremacisme castellà, tant en la vessant regionalista com en la ‘nacional’, per suposat, de la nació espanyola construïda sobre els materials de l’estat monolingüe i mono-nacional.
Aquest assaig de Francesc Viadel duu un subtítol molt aclaridor, “catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors” que són els insultants estigmes que s’han llençat contra els catalans, bé com ‘a enemics interiors’ del País Valencià, la valenciana gent que més ha defensat la llengua i la cultura valencianes o catalanes, bé com ‘a enemics exteriors’ d’uns catalans de Catalunya que voldrien, ‘imperialment’, apoderar-se de la identitat valenciana que senten amenaçada els perfectament espanyolitzats que reserven la ‘valenciania’ com a folclor a extingir i fossilitzar com a material arqueològic a soterrar. I hi ha un tercer subtítol “Desmuntant l’anticatalanisme espanyol” que és més definidor, tot i que parteix en alguns capítols de l’anàlisi del cas valencià, però cal dir que no és un llibre de ‘temàtica valenciana’ . Perquè, sobretot, és un llibre on busseja el nacionalisme espanyol, en l’anticatalanisme, en un nacionalisme banal, que no es reconeix com a nacionalista, i per això és més perillós, perquè es fonamenta en allò d’Espanya “ni es trenca ni es divideix”, i no considera “els altres” més que com a enemics que poden desfer i trencar l’ancestral seguretat espanyola aconseguida a sang i foc i mitjançant mecanismes opressius sostinguts durant segles.

En realitat el tema de fons aborda el mecanisme de l’estrangerització simbòlica de l’adversari, tan insidiós, “l’altre” com a enemic a batre. Viadel analitza i recorda les anàlisis de Vicent Bello a La pesta blava sobre les connexions ideològiques entre el franquisme i el regionalisme blaver; basat en uns fonaments totalitaris on del que es tracta -a la manera de Carl Schmitt– és de criminalitzar i demonitzar l’altre com a enemic a aniquilar, posem per cas, tractant d’associar a tots els mestres —partidaris de la unitat de la llengua, del País Valencià o dels Països Catalans— a Terra Lliure… Conta el cas del professor de filosofia de la universitat de Girona, poeta, assagista i amic, Antoni Defez, abans, fa trenta-cinc anys mestre d’escola a Tavernes Blanques, Horta de València, que va ser sotmès a una creuada mediàtica, durant la transacció’, per banda de l’extrema dreta anticatalanista, acusat d’agredir a una xiqueta per forçar-la a fer-li dir ‘gegant, en comte de ‘chegant’, tot i que després es va poder demostrar que tot havia sigut un muntatge calumniós i infame per paralitzar la incorporació del valencià, el català del País Valencià a les escoles, contra un feixisme que ho considerava una agressió perquè trencava l’hegemonia absoluta de l’espanyol, que encara no s’hem tret de sobre.
Hi ha capítols d’aquest excel•lent assaig, que es llegeix de manera amena, que parla d’”El cas del País Valencià, com l’avantguarda de l’anticatalanisme espanyol”. De fet, el ‘cas valencià’, ha servit perquè l’expresident de les Illes, un tal Bauzá, seguirà els passos ‘valencians’ en un capítol que s’anomena “L’Anschluss balear i l’estratègia valenciana”, hi ha un altre on s’analitza el “racialisme i catalanisme. La persecució dels espanyols a Catalunya”, les fantasies, atacs, les mentides, enganyifes i insídies de catalans espanyolistes o espanyols, tant al “manifiesto por la llengua común” com al del “libres e iguales”, signats tant per l’extrema dreta catalana o espanyola com també ‘l’esquerra nacional-espanyola’, Vidal-Quadras, Jorge Trias Signier, Cayetana Álvarez de Toledo Peralta Ramos, Arcadi Espada, Félix de Azúa, Savater, Vargas Llosa, Boadella, Vox, Convivencia Cívica Catalana, El Circulo Balear, Nicolás Redondo, José Mª Fidalgo, Joaquín Leguina, aquests darrers nacionalistes declarats (de la variant sèrbia), connectats a les subvencions i als ideals de la FAES per tal d’extirpar el català de la vida pública i remetre’l a la més absoluta intimitat.

Francesc Viadel, a les escales de la biblioteca Arús de Barcelona. Foto, Enric Català.

A Espanya la violència verbal anticatalanista de Jiménez Losantos, de Merlos, o els exabruptes de Rodríguez Ibarra, que en qualsevol país democràtic tindrien una minsa audiència i serien rebutjats —socialment— perquè no compleixen els mínims democràtics de respecte a l’altre, sembla que a Espanya i inclús a bona part dels Països Catalans s’assumeix com a ‘normal’, com a cosa pròpia del joc polític, segurament a causa d’uns dèficits democràtics antics que cada dia resulten més insuportables per a la convivència. Davant de tants atacs, finals d’octubre de 2014 naixia Drets-Associació Llibertat, Justícia i Democràcia per combatre legalment, als jutjats, les amenaces o els insults contra els drets i les institucions dels catalans, d’entre els quals l’advocat Sergi Blàzquez que tracta que la justícia perseguisca amb més energia i ‘vigor’ els delictes d’incitació a l’odi i al racisme contra els catalans, acusats, sovint, des de “La Marca España” o des de les cúpules polítiques, mediàtiques o militars espanyoles, de ser excrements i de no tenir dret a res. No estaria malament que el nou govern de la Generalitat Valenciana posara en marxa un observatori jurídic en defensa dels drets lingüístics de la valenciana gent, davant els possibles amenaces i agressions dels que veuen amenaçats els seus privilegis supremacistes.
En d’altres capítols s’aclareix els mecanismes d’estrangerització dels que es consideren ‘enemics interns’, “catalanistes, nazis, jueus i traïdors”. El capítol final és sobre “el factor de la violència”, que termina amb un article “Bomba va i bomba ve”, Diario de Valencia, 4 d’octubre de 1981, de Joan Fuster, reflexionant després que li esclataren dues bombes a la seua casa de Sueca, per matar-lo per escriure en català i defensar els Països Catalans; Fuster després d’esmentar a Erasme quan deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”, deia “Ací potser no hi ha manera de discernir on comença el començament: llibres o homes. Però la voluntat violenta s’hi dibuixa amb tota la seua sordidesa de pluralitat. I els responsables autèntics sempre tenen la coartada de l’ambigüitat. La pregunta de “qui posa les bombes?” ha d’anar acompanyada per la de “qui ho fa moralment possible?”.

Al pròleg, Adolf Beltran assenyala que l’anticatalanisme que ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, ens ha dut a la roïna i al desastre civil, ”té efectes també desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d’un encaixament respectuós, que reconega el plurilingüísme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l’estat espanyol.
Explica com l’assaig de Viadel és un intent d’analitzar l’estrangerització del que és considerat ‘enemic’, del procés de l’odi als valencians, “catalanistes” i als catalans de tots els Països Catalans pel fet de ser catalans i no espanyols (o, si voleu, espanyols a la manera castellana). Els espanyols monolingües i mononacionals tendeixen a mirar-se els problemes de convivència lingüística i els conflictes nacionalitaris com si es tractara d’ocurrències capritxoses de certes col•lectivitats ‘perifèriques, de problemes tan molestos com artificials, tot just acabats d’inventar. Mai des de l’estat espanyol ni els partits polítics espanyols s’han molestat per incorporar a les escoles, instituts i universitats monolingües castellanes, el català, com si fos una llengua perfectament prescindible i exterminable, mentre tracten d’imposar el castellà a tots els territoris de parla catalana. I, cal reconèixer-ho, que, molt sovint, ho aconsegueixen perquè conten amb unes estructures d’estat que, en la pràctica, no ens reconeixen cap dret i si els proclamen retòricament i cínicament, és per vulnerar-los amb absoluta impunitat, com això de la ‘cooficialitat’ i l’”especial protecció” de les altres llengües, realment amb molts pocs drets efectius, sempre en la incertesa d’un tribunals de justícia espanyols que arrosseguen les vetustes mentalitats unitaristes de l’hegemonisme supremacista espanyol.
Un assaig imprescindible per a tractar d’entendre un nacionalisme espanyol profundament i rabiosament anticatalanista i els seus mecanismes de depuració, com a una “acció encaminada a mantenir i a garantir l’homogeneïtat politico-ideològica d’un règim mitjançant l’eliminació dels membres considerats perillosos o desafectes (Diccionari General de la Llengua Catalana). Per tal de garantir la puritat espanyola s’estructura l’estat espanyol des de l’exclusió de catalans, valencians, balears, bascos i gallecs, se’ls invisibilitza i se’ls nega el dret a decidir perquè no tinguen dret a tenir un estat propi, com tenen tots els espanyols monolingües o els assimilats i espanyolitzats dels Països Catalans.

Manifestants nazis en la manifestació del 9 d’octubre de 2014 a la ciutat de València.