París, llibres i muixerangues

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de juny de 2015 a La Veu del País Valencià.

Librairie-Hune

A penes fa uns dies que va baixar la persiana per sempre més la mítica llibreria parisenca, La Hune. Miguel Dupont, durant els darrers vint-i-cinc anys al front de l’establiment, va esperar els seus darrers clients amb una ampolla de xampany, uns quants brics de sucs de fruita i llàgrimes als ulls. La Hune havia nascut el 1949 de la mà del col·leccionista Bernard Gheerbrant al barri de Saint-Germain i s’havia convertit en el refugi de personalitats com Picasso, Marx Ernst, Giacometi, Artaud, André Breton o Marguerite Duras. L’establiment duia ja molts anys patint una lenta agonia. I, finalment, ni les protestes del món de la cultura ni els moviments d’alguns polítics locals van poder evitar el seu tancament. Pel que sembla, els llibres no tenen ministres que els ploren. A París, doncs, com a tot arreu del món, les marques de luxe, els McDonalds o els Zara, el supermercat 24 hores, devoren els locals destinats als llibres igual que si foren enormes i avaricioses termites. D’altra banda, la gent a penes llegeix mentre molts prefereixen fer-ho en les pantalles de les seues flamants joguines electròniques.

A Barcelona, durant els darrers anys hem vist tancar una mà de llibreries: Platón, Ona, Catalonia, Roquer, Canuda…però també com se n’obrien d’altres en un gest del tot heroic: Calders, La impossible… Una ciutat sense llibres, em confessava un dia Paco Camarasa propietari de Negra y Criminal, al carrer de la Sal de la Barceloneta, és com una urbanització. Es veu que encara hi ha gent que no vol que les ciutats es converteixen en una teranyina de carrers sense ànima ni la lectura en un negoci impossible.

M’hauria agradat tenir una llibreria. Els meus amics Enric Trias i Marga Ramis, antics llibreters, sovint m’han advertit amb un punt de melangia i resignació que es tracta d’un negoci tan bonic i emocionant com alhora ruïnós. No són els únics que m’ho han dit. Tant se val. M’hauria agradat, insistesc, ser llibreter com quan a dèsset anys, els dissabtes al matí, ajudava ocasionalment Lluís Andrés, a La Muixeranga, al carrer Passeig d’Algemesí. El cas és que al poble mai no havíem tingut allò que se’n diu pròpiament una llibreria. La gent comprava els quatre llibres que feien falta per a l’escola i els que es solien regalar quan venia el temps de les comunions, a les impremtes, a la del carrer Victòria, la del carrer Molí, Albalat… Entre prestatges fins el sostre folrats amb capses de bolígrafs, de gomes d’esborrar, estoigs de retoladors, quaderns de cal·ligrafia, a penes es podien trobar bíblies, les edicions especials dels tebeos de moda juntament amb col·leccions senceres de les adaptacions juvenils de Verne o Salgari. El lector aviciat calia que s’anés a València o a Alzira, on el plorat Vicent Silvestre, el de la Xúquer, a més de tota l’alegria del viure, tenia totes les novetats editorials que arribaven a la comarca.

El llibreter Lluís Andrés conversant amb el poeta Jesús Huguet durant la darrer edició dels premis Ciutat d'Alzira.

El llibreter Lluís Andrés conversant amb el poeta Jesús Huguet durant la darrer edició dels premis Ciutat d’Alzira.

El meu primer llibre en català el vaig comprar a La Muixeranga: Jo pos per testimoni les gavines de Carme Riera. El llenguatge elegant i sensual de l’escriptora mallorquina em va atrapar. Lluís també venia discos i enregistrava cassetes per encàrrec. Molts vàrem gaudir allà mateix de la millor música mentre fullejàvem luxosos volums il·lustrats amb fotografies de velers, cotxes antics o cossos nus, mentre gaudíem de les làmines del Tirant lo Blanch de Boix, mentre repassàvem els poemes d’Estellés o descobríem Ferrater, Gimferrer, Jàfer o Navarro, mentre discutíem al voltant d’un País Valencià que somiàvem, volíem rabiosament il·lustrat, ric i democràtic com una república de conte de fades.

Des de darrere del petit taulell amb el seu diminut cendrer i el seu cistellet de mim on guardar els clips, un tub de goma i les etiquetes per als llibres, Lluís, observava cada dia, pacientment i encuriosit, amb aquells seus ulls clars d’aigua, el món minúscul que passava. Un món de mestresses de casa, cambrers, jubilats, venedors d’iguales, municipals desenfeinats, regidors, empleats de banca i funcionaris locals… I en arribar setembre, per uns dies, Lluís omplia l’aparador de magranes i codonys, garbes d’arròs, ceràmiques, esveltes muixerangues de fang, mocadors de seda brodats d’or, murtra, poesies del goig i de la celebració. Sobre un mant de vellut vermell s’articulaven totes les metàfores del poble i de la terra, el desig d’un futur de llum, l’alfabet de la civilització… I, després, tornaven els dies monòtons i aquell món minúscul que sempre passava i sempre confluïa desordenadament als quatre cantons, com una tropa de formigues, ploguera o fera sol, fred o calor. I Lluís continuava observant, i somrient, i pensant entre xumada i xumada de cigarreta la Piazza de la Signoria o el gòtic de Barcelona, o els tarongers frondosos de la comarca estimbant-se contra el mar i la muntanya.

Del cert que vam ser feliços i lliures amb Lluís en aquella Muixeranga de paper i prestatges. Mai no va venir -com a La Hune- l’atlètic Picasso amb la seua samarreta a ratlles i el seu cap d’ou, ni la Duras amb la seua mirada trista, ni Tzara, ni Picabia, ni el malcarat de Sartre, ni Camus, tampoc mai no ens va cantar la Juliette Gréco un Sous le ciel de Paris mentre s’insinuaven sota el jersei els mugrons dels seus pits menuts, ni va guardar mai entre les seues parets el somni dels fantasmes d’un transatlàntic de luxe… París, però, mai no va tenir tampoc ni La Muixeranga, ni Lluís, ni a nosaltres.

La Muixeranga fa molts anys que va tancar. En el seu lloc algú va obrir una fruiteria sense ni una traça saborosa de Josep Carner, sense basquets plens de versos solts entreverats, ni síndries de cartolina retallades per Joan Brossa, ni erts cogombres estellesians… Simplement, una fruiteria on comprar plàtans, pomes, taronges i figues… de tant en tant, la papaia d’un corsari.

M’hauria agradat que no haguera tancat mai, que haguera prevalgut al coma d’occident, al fanatisme i la intolerància institucional, a la foscor. M’hauria agradat ocupar el taulell de Lluís i atrapar com ell la porció de món que des d’allà va observar any rere any sense perdre, però, l’immens horitzó del somni.

Què haurien fet sense aquell paradís?. On hauríem dipositat les nostres pors?. On esgrafiat les nostres il·lusions juvenils de revolucionaris de cafè?. On hauríem pogut encabir el desig immens de saber, aquell desfici per conèixer que ens torbava tant o més que el desig dels cossos?. M’hauria agradat salvar-la, retenir-la com un vell amor d’adolescent, però, no vaig poder fer res i des d’aleshores un sentiment de culpa m’acompanya, un sentiment per a tota una vida, per a tota una memòria, secret com un pètal entre pàgines.

D'esquerra a dreta, Juli Camarasa, Joan Navarro, Vicent Silvestre, Josep Manel Esteve, Xavier Saà, Vicent Nàcher, Francesc Viadel i Octavi Monsonís, durant la presentació del segon número de L'Horabaixa a la llibreria Xúquer d'Alzira.

D’esquerra a dreta, Juli Camarasa, Joan Navarro, Vicent Silvestre, Josep Manel Esteve, Xavier Saà, Vicent Nàcher, Francesc Viadel i Octavi Monsonís, durant la presentació del segon número de L’Horabaixa a la llibreria Xúquer d’Alzira.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a París, llibres i muixerangues

  1. Pacou ha dit:

    Una bona clienta de La Hune va ser Mercè Rodoreda, que durant molts anys va viure a poca distància (al 21 de la rue du Cherche-Midi).
    Aquí una referència:
    http://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/118583/151768

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s