Rita Barberà, PP, tota una vida

*Article de Francesc Viadel publicat  a La Veu del País Valencià el 27 de maig de 2015. acuerdosociedadcivil El dia que Rita Barberà va prendre possessió de la vara d’alcaldessa gràcies al suport de l’anticatalanista Vicent González Lizondo, jo acabava primer de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era el 5 de juliol de 1991 i a l’ajuntament de València van entrar com un ramat de cabres afamegades una colla d’espavilats i àgrafs a restablir un ordre que consideraven que havia estat alterat pel catalanisme i el marxisme rampant. Ràpidament la ciutat va fer marxa endarrere en el que havia estat un tímid però decidit pas cap a la modernitat per a tornar a les tenebres del provincianisme franquista més sinistre. Quatre anys després, el 28 de maig de 1995, els vots de l’anticatalanisme tornaven a donar al PP el poder. Eduardo Zaplana i Lizondo, amb tota la maquinària empresarial al darrere, ordien per a l’ocasió el que el mateix líder blau va batejar indignament com el Pacte del Pollastre. A Barcelona, molts estudiants valencians que no havíem conegut cap altra Generalitat que no fos la presidida pel socialista Joan Lerma, dubtaven seriosament que Zaplana aguantara més d’un mandat. La dreta es couria en el seu suc anticatalanista i neofranquista i seria del tot incapaç de trobar persones capacitades per gestionar amb solvència  l’administració. El país era d’esquerres i aviat tot tornaria a la normalitat. Unes setmanes després jo em llicenciava i tenia la sort d’entrar a treballar com a periodista en la redacció de Barcelona del setmanari El Temps a les ordres de l’enyorat Xavier Vinader. TVV o Ràdio 9 mai no van ser per a mi ni tan sols una opció remota. Havia acabat massa tard d’estudiar, justament quan Zaplana ja havia decretat el castrament dels mitjans públics valencians i l’accés professional limitat només als amics del nou neorègim que havia implantat. En poc temps, Zaplana, amb l’ajut de Las Provincias, va devorar Unió Valenciana mentre les esquerres es fonien a tot el país com un terròs de sucre en el magma viscós del discurs triomfant d’un PP parcialment renovellat que va començar a saquejar el país amb la celeritat d’una horda d’huns. Alguns dels ‘nostres’ s’apuntaren també a la festa del guanyador i glosaren sense vergonya la gran capacitat del president i del seu partit a l’hora de retornar l’autoestima als valencians. En aquell temps el nacionalisme continuava –com deia Joan Fuster– sense alçar un gat del ‘rabo’, igual que els comunistes, mentre els socialistes es devoraven ferotgement entre ells, sense pietat, sense remei fins que no va quedar gaire cosa d’ells. I després de Rita Barberà vingué Rita Barberà i de Zaplana, Camps, un tipus megalòman que va accelerar la devastació iniciada pel seu antecessor. El PP no se n’anava mai i jo m’anava fent gran i cada dia més escèptic. El cas és que en tants anys havien de passar moltes coses. Va morir el meu pare, vaig tornar a València on va nàixer el meu fill Pol una nit d’agost mentre totes les màquines de l’especulació obrien la ciutat en canal, i vaig veure com desapareixen desenes d’amics amb la ràbia de veure aquella ciutat i aquell país nostre somiat en mans d’uns governants caníbals i canibalitzadors. Aquell país desmemoriat de la seua llengua, esclau dels diners, lacai de les rates al servei del poder del qual es lamentava el poeta Jaume Pérez Montaner. L’altra nit València, el país sencer, va dir prou, s’ha acabat. A la merda amb Rus, Barberà, Fabra, Cotino i tutti quanti i va votar en clau valencianista i de progrés. La victòria la van fer possible, també, milers de joves molts dels quals el 1991 encara no havien nascut. Ni el més entenimentat dels sociòlegs podia preveure un resultat com aquest, sobretot el canvi de l’hegemonia del PP per la de Compromís, especialment al cap i casal on l’anticatalanisme no sembla haver condicionat gens ni mica el vot, no sembla haver servit, si més no per una vegada, com ariet contra una proposta política de caire progressista i en clau autènticament valenciana. Els milers de vots al valencianisme assenyalen una clara voluntat de prevaldre com a poble, de foragitar ben lluny del poder la vella classe dominant que ens havia condemnat fins ara al sucursalisme polític i la depredació organitzada. Tot no seran però dies de festa. Tot arribarà, potser que amb resultats incerts i vacil·lants, sense la contundència d’altres èpoques. Vull dir, que arribarà l’anticatalanisme i els xantatges de la poderosa dreta i, també, és clar, les dificultats per a cohesionar un país i dotar-lo de la capacitat de reescriure de nou el seu propi relat. Amb tot i això, mentre les dificultats no arriben  podem respirar alleugits, pensar que el malson ja ha acabat, un malson que ha durat 24 anys, tota una vida.

CFznJ0rWIAE2wjj.jpg large

Fabra i Barberà, la imatge de la derrota. Foto, Biel Aliño.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s