El suïcidi de Jean Germain i la xarlotada de Benavent

*Article de Francesc Viadel publicat el 31 de maig de 2015 a La Veu del País Valencià.

Jean Germain en una de les celebracions de noces xinesesque es celebraven a l'ajuntament de Tours. Foto, La Nouvelle Repúblique.

Jean Germain en una de les celebracions de noces xinesesque es celebraven a l’ajuntament de Tours. Foto, La Nouvelle Repúblique.

El passat 7 d’abril el senador socialista francès i exalcalde de Tours, Jean Germain, es treia la vida d’un tret d’escopeta de caça al garatge de sa casa. Tenia 67 anys i havia estat un universitari i jurista de prestigi  amb una important carrera política al darrere. La notícia va consternar França i Françoise Hollande mateix, amic personal seu, va lamentar públicament la tragèdia com ho va fer també el ministre Manuel Valls i una bona part de la classe política francesa.

Aquell matí Germain havia de comparèixer davant el jutge en relació a l’afer dels “matrimonis xinesos”, una iniciativa turística impulsada per l’ajuntament de Tours entre 2008 i 2011 per atreure ciutadans de l’emergent país asiàtic. A fi d’estimular el turisme en la ciutat dels castells del Loira, la municipalitat s’encarregava d’organitzar la celebració d’unes noces fictícies, conegudes com a “Noces romantiques en Touraine”, per a parelles xineses amb possibles. L’alcalde, amb la seua elegant banda tricolor i el seu somrís bonhomiós, era una de les atraccions de la xarlotada. La idea havia estat cosa d’una tal Lise Han a qui l’alcalde havia conegut el 2007 i tot seguit col·locat al seu gabinet com a encarregada de relacions amb Xina.

El cas és que la publicació satírica Canard Enchainé i el diari La Nouvelle Republique van denunciar que darrere d’aquells simulacres de noces s’ensumava una bona ensarronada. Germain va acabar sent acusat de diversos delictes, entre ells el d’estafa. Com siga, el polític sempre va negar cap implicació i en la carta que va deixar escrita abans de llevar-se del mig va prometre que mai no s’havia quedat un gallet i que era víctima de les mentides de Han i del cap de l’oficina de turisme local, Jean-Françoise Lemarchand. Germain confessava que aquella situació se li havia fet insuportable alhora que lamentava també la caça sistemàtica de la qual eren objecte els polítics. Matant-se restablia el seu honor. Tothom a França va pensar inevitablement amb la mort tràgica d’un altre polític, amb el suïcidi l’1 de maig de 1993 de l’exprimer ministre Pierre Bérégovoy a Nevers. Considerat un heroi de la lluita contra la corrupció, Bérégovoy, va acabar sent esguitat per diversos afers principalment com a beneficiari d’un préstec d’1 milió de francs sense interessos de part de Roger-Patrice Pelat, un amic del president François Mitterrand a qui va conèixer en un camp alemany de presoners durant la guerra.

I no són els únics casos coneguts a França. El 1991 l’alcalde de Saint-Sébastien-sur-Loire, Yves Laurent, es va matar en publicar-s’hi en la premsa la seua relació amb el finançament il·legal del partit socialista. El 1998 l’alcalde conservador de Théoule-sur-Mer, André Charles Blanc, es disparava al cementeri del poble. Un mes abans havia estat absolt pel tribunal de Grasse en relació a l’incompliment de les normes urbanístiques en la construcció d’un teatre al seu poble impulsat financerament pel dissenyador de moda Pierre Cardin que va ser condemnat a pagar una multa de 200.000 francs. El 2005 es va matar l’alcalde socialista de Luz-Saint-Sauveur condemnat un any abans a una multa de 30.000 euros per favoritisme i balafiament de fons públics quan era president d’una institució pública departamental.

El 2009 es matava a la seua cel·la de la presó de Perpinyà, el conservador Jacques Bouille, alcalde de Sant Cebrià de Rosselló. Estava tancat per un afer de corrupció relacionat amb la compra d’obres d’art a compte de l’ajuntament. Dos anys després trobaven penjat Yves Claudey, a la vora de l’estació de depuració del poble d’on era alcalde, Clairvaux-les-Lacs. Claudey havia reconegut poc temps abans que s’havia quedat amb diners públics.

A Espanya l’únic suïcidi que es coneix d’un polític és el de l’exregidora socialista de Barakaldo de 53 anys, Amaia Egaña. Amaia no era una corrupta. El novembre de 2012 es va tirar des d’un quart pis uns pocs moments després que una comissió judicial es disposara a desnonar-la. Els motius darrers de la seua mort mouen a una tristesa infinita i conviden a una reflexió severa sobre el pelatge moral d’una societat convulsa per la corrupció.

Els casos breument ressenyats, ni que siga per contrast, poden donar a entendre que a casa nostra robar no és prou vergonyant, ni indigne com per a llevar-se del mig. Amb acotar el cap i complir amb el que mane el jutge, el convicte sembla que compensa amb escreix el mal que ha fet. Quan passe un temps potser fins i tot tindrà l’oportunitat d’explicar-se, a canvi d’una modesta suma de diners, en una de les qualssevol cadenes de televisió. Candidats ni en falten ni en faltaran.

Marcos Benavent,  recaptador de les comissions il·legals del PP en la Diputació de València en la seua reaparició, Foto, diario.es

Marcos Benavent, recaptador de les comissions il·legals del PP en la Diputació de València en la seua reaparició, Foto, diario.es

El desvergonyiment dels personatges de vegades arribà a quotes indicibles. Alfonso Rus, amb tota la merda que el volta, va tenir encara collons de gallejar, d’afirmar que si tornava a guanyar l’alcaldia de Xàtiva el seu hauria de ser un cas d’estudiar a les universitats. I en el fons no li faltava raó. Però qui de moment s’endu la palma de l’esperpent i la pocavergonya és el seu comissionista Marcos Benavent amb la seua aparició grotesca, disfressat de hippie, proclamant-se un ionqui dels diners. Tenen sort, molta sort encara de conviure, encara, enmig d’uns ciutadans pacíficament desinformats i conformats al destí econòmic a qui ells mateixos han condemnat. En segons quin país i quines circumstàncies Benavent no hauria arribat a vint metres de la porta del jutjat sense prendre mal o no hauria suportat la vergonya ni tan sols d’entregar-se. Només això explica que el cap de la seua banda es queixe que la corrupció els ha fet tant de mal com que els mitjans de comunicació en parlaren. Què en dirien els francesos?.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s