Resetejant RTVV

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 20 de març de 2015.

LLIBREFa uns mesos em vaig adonar en la solitud de l’habitació d’un hotel del centre de València, que el més semblant que quedava d’una televisió valenciana era la telebotiga d’una emissora privada suposadament de capital local. És com si el sistema comunicatiu públic valencià hagués passat de ser de colp i volta d’una realitat molt deficitària a un vulgar espot publicitari d’aspiradores domèstiques o de sofàs contra l’estrès.

La mateix sensació d’abandonament i perplexitat vaig tenir fa unes setmanes en una altra habitació d’hotel, ara en Alacant, en comprovar que podia veure programes de televisions algerianes, russes, alemanyes o italianes però en cap cas d’una televisió valenciana, ni tan sols d’una que fos dolenta. Ja ho veuen vostès que els hotels poden ser uns observatoris de la realitat comunicacional esplèndids perquè ens informen de quina gent passa per les ciutats, però, també de quin tipus de gent les habita.

El cas és que si l’obertura de RTVV va acabar per esdevenir la celebració d’un socialisme acovardit i provincià, el seu tancament només pot interpretar-s’hi com un dels símbols més preclars de la deriva destructora del PP. La sucursal de Rajoy en València no tan sols ha destruït el país en termes econòmics o institucionals, sinó que també ha acabat en molts sentits amb la possibilitat de ser substituint-la pel placebo de la ja coneguda xerrameca rechional barrejada amb unes gotes d’un teatral histerisme anticatalà. Certament, sense una televisió pública valenciana les opcions de ser en termes de col·lectivitat es veuen minvades d’una manera dramàtica. Avui Alacant, en certa manera, està més a prop que mai de Sebastopol o d’Orà que d’Alcoi. I la cosa, és clar, no només afecta allò que en diríem identitat sinó també a la qualitat democràtica d’una societat que du més de 20 anys prorrogant l’univers sentimental del franquisme.

Així les coses, sembla que renunciar a un espai comunicatiu propi de qualitat, a tornar a tenir una televisió i una ràdio pròpies, seria una estupidesa només comparable a reobrir uns mitjans amb el perfil desinformador i barroer dels que ja teníem.

Si fa no fa, és per ací per on van els trets de la proposta del Col·lectiu Ricard Blasco que formen Josep-Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó, exposada en el llibre, Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat (Onada).  Per aquests comunicòlegs de solvència contrastada  és urgent i necessari comptar de nou amb una ràdio televisió pública capaç d’aconseguir múltiples beneficis socials així com d’enfortir l’estat del benestar, la televisió entesa com l’instrument més democràtic de les societats democràtiques. No cal dir que resetejar els mitjans públics valencians remourien tot d’una, com passa a Europa, la malmesa indústria audiovisual valenciana i amb ella el sector de la tecnologia o els de les arts escèniques. Un reset, altrament, que hauria, a més, de comptar amb totes les garanties de transparència per a evitar la repetició fastigosa dels pessebres a què ens té acostumats la dreta històrica i que encara que no ho semble tenen també rèpliques a escala en el bàndol dels bons. Com siga, enmig d’un panorama de devastació com l’actual, reinventar-s’hi sembla l’única via possible per a evitar l’extinció per inanició o per idiotesa. Reinventar-se econòmicament, comunicativament, culturalment, reinventar-se com a societat, com a país.

Val a dir que la insistència amb què el Col·lectiu Ricard Blasco promou la seua proposta amb presentacions i xerrades, ací i allà, contrasta poderosament amb la discreció sumptuària dels partits adversaris del PP en relació amb el mateix tema i, encara, amb d’altres assumptes igual de centrals com ara el de l’educació o la sanitat. Tant de suposat tacticisme comença a fer una pudor que tira de tos i a inquietar les clienteles cada dia més escarotades per les notícies que arriben d’enfrontaments interns així com  de manca de capacitat per afrontar el que es preveu com una situació d’una complicació política extrema.

Dit això, no estaria de més saber quina és la televisió valenciana que somien Mònica Oltra, Ximo Puigtutti quanti, quin és el full de ruta del nostre particular procés de redreçament.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s