Una periodista en l’abisme moral de Marta Ferrusola

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 18 de març 2015.

aixo-dona-retrat-no-autoritzat-marta-ferrussola-cristina-palomar-angle-editorialNo hi ha país que no sigui també un abisme, una perifèria ignota, la profunditat insondable habitada per tota mena de ciutadans anònims o serps marines o peixos cecs… Podríem dir que no hi ha país que no en tingui un més enllà del que ha estat estadísticament  mesurat, beneït com una tortuga o un gat borni el dia de Sant Antoni. Fa molt anys ja em van advertir que Catalunya no era exactament com un eco de TV3 capturat en una llàntia meravellosa i que si volia apamar realment la magnitud de la tragèdia calia que mirés contra la direcció del vent de les consignes amb unes bones ulleres de sol i un mocador tapant-me el nas.

Durant decennis la immensa majoria de catalunyesos no van saber -o no van voler saber- d’aquesta dimensió odiosa, conformats com estaven amb una autoimatge col·lectiva de país petit i feliç que ballava en l’espessor d’un oasi de mentidetes, al so del flabiol, la partitura d’un regionalisme verdaguerià, classista i perfumat amb essència de naftalina. Els passava el mateix que ara els passa encara als valencians quan senten a “la caloreta del veran” dir als seus principals dirigents -o botxins- que viuen en el millor dels mons. Tot plegat, es tracta de varietats d’un xovinisme ibèric administrat  des de 1939 –i encara abans- per allò que ara en diuen amb un toc d’elegància acadèmica, la casta.

L’altre dia, en un cafè del centre de Barcelona amb vistes al monument del doctor Bartomeu Robert que Franco va voler fer miquetes junt amb la resta dels catalans, la periodista Cristina Palomar s’admirava de la desfilada Prêt-à-Porter dels Pujol en la comissió del Parlament davant del dirigent de la CUP, David Fernández, un tipus sencer i coherent, impossible d’imaginar plorant amb la lectura d’aquell poema que diu: Dolça Catalunya, pàtria del meu cor… L’espectacle ha estat sensacional. Palomar s’explicava el relat de la famiglia amb un humor un punt agre, amb la destresa del narrador punyent fins que es posava una mica de mala llet i fent una cabriola discursiva introduïa una variació sobre el mateix tema. El cas és que com tantíssims catalans, Palomar, es sent fastiguejada amb el resultat final de tota una era política que sembla no acabar-se mai, amb aquest país de desigualtats, políticament ciclotímic, que amb això de les essències se l’agafa amb paper de fumar encara que després ni Déu llegeixi un llibre en català o que valgui més una invocació retòrica a la pàtria que el destí d’uns centenars de milers d’aturats sense cap esperança. Irritada, també, amb la impossibilitat d’independitzar Catalunya de la mentalitat hegemònica espanyola i de les seves produccions socials, econòmiques i polítiques més odioses.  Ella i jo som fills de ningú, d’una generació que va estudiar i treballar amb la confiança d’un futur relativament confortable i que avui, a meitat de la vida, continua picant pedra però ja sense massa esperança, mentre de tant en tant s’ha d’empassar un d’aquells discursos neoliberals vomitius, pronunciats per un llest qualsevol des de la trona del que marxa bé a costa de tots. És lògic que estigui, que estiguem emprenyats.

Palomar és, sense dubtar-ho, una de les millors periodistes del país. Durant divuit anys va treballar a l’Avui fins que l’Avui va saltar pels aires. Companys seus, com la Maria Favà, una potentíssima referència en la professió, recorda que a la redacció la van batejar carinyosament com el ‘barrufet rondinaire’. S’ocupava de les notícies de política i, més tard, de la informació municipal de Barcelona. És incisiva, persistent, suspicaç, sensible, valenta i una ferotge batalladora. Acaba de publicar Això és una dona! (Angle), un retrat no autoritzat de Marta Ferrusola, de la mamma, el pal de paller al voltant del qual s’ha anat articulant una família capaç de traduir en un esplèndid modus vivendi una certa idea de Catalunya com d’altres han traduït en una enorme carmanyola la lluita pels drets dels obrers o els drets “humans” dels dofins.

Palomar s’ha endinsat en l’abisme moral de Ferrusola i, sobretot, del seu entorn en un sentit total, i, per fer-ho, s’ha servit més del bisturí que no pas del matxet de tallar canya. Subtil, sense estridències, amb molta elegància, amb un humor refinat, ha explicat amb una contundència brutal qui és la “dama de ferro catalana”, la del monyo i la del collaret de perles, la que odia els arreplegats dels socialistes o qualsevol arreplegat, la que renega dels emigrants, la independentista ma non troppo… la matrona d’una certa Catalunya que com Rita Barberà –oh!, sí! em sap molt greu, ho sento!- ho és també d’una certa València en la seva versió, però, virginal, grollera i legionària.

No ha estat fàcil escriure sobre qui ha manegat en l’ombra tant de poder, tenir testimonis de primera mà. L’autora  m’explicava l’altre dia que l’ombra de Ferrusola, de la nissaga, és encara molt allargada, que hi ha molt por a “dir”. És una por que com la por a pensar o a trencar o a construir de nou, no es passa amb una comissió d’investigació, ni amb un “procés”, ni entonant el Virolai…. Això és por de molts anys, por que es du en la massa de la sang, por pesant d’antic règim, por a la pròpia tribu que sempre és més despietada que l’enemic mateix. I, bé, per por –o per ràbia o per obediència deguda- algú, alguns, tindran la temptació de matar aquest retrat fi i veraç de la Ferrusola que en el fons és també el retrat de Catalunya escrit per una periodista molt valenta. Seria una llàstima que això passés, la confirmació terrible en darrer terme que aquest també és un país de por.

La periodista Cristina Palomar autora del llibre Això és una dona!

La periodista Cristina Palomar autora del llibre Això és una dona!

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s