Llei de senyes: una norma pensada per a ser derogada

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 7 de gener de 2015.

La regina dels Jocs Florals Amparo Cabrera entre el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, i la consellera Català. Foto: Levante-EMV.

El diari degà anuncia aquests dies en titulars grossos com el puny que el PP vol “realzar” la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i reconèixer les Normes del Puig així com els títols de valencià de Lo Rat Penat dins de la nova llei de senyes d’identitat que en aquests moments perpetren. És sobre aquests tres pilars corcats que s’assenta la ideologia lingüística del PP en relació al valencià, una llengua que només troben útil per a pedorrejar sobre l’escot de les regines jocfloralesques i per a excitar les baixes passions identitàries dels sectors més ignorants de la població amb la idea d’obtenir rèdits electorals que els permeten continuar xuclant del pot. Una llengua, en darrera instància, que consideren indigna de les aules. Una llengua que odien des que aquesta es va convertir en un potentíssim vehicle de la idea de revalencianització política i cultural del país en tant que projecte alternatiu a un regionalisme decimonònic i estèril. D’altra banda, el PP pretén també amb la nova llei, una vegada més, instaurar una mena d’ordre moral patriòtic que legitime encara més la persecució sistemàtica  a què ha sotmès durant els darrers anys qualsevol moviment o manifestació de valencianisme. Ja ho va dir l’altre dia l’inefable conseller Santamaria de manera molt diàfana. L’autèntica finalitat de la llei és evitar qualsevol temptativa de construcció dels Països Catalans. Per al PP valencianisme i destrucció de la seua màtria d’interessos, del seu valenciano, són termes dramàticament equivalents.

Val a dir que la RACV és un mausoleu habitat des de la Transició per bona part d’allò que fou la intelliguentsia franquista local, orientat a la refritanga obsessiva dels ja consabuts temes valencianos de peineta y mantilla. Les Normes del Puig són un horrible Frankenstein ortogràfic parit el 1978 pel ruc de Miquel Adlert, un compendi de regles filològicament demencials que ni el mateix secessionisme ha estat capaç d’assimilar en dècades. Pel que fa als títols de valencià que expedeix Lo Rat Penat cal saber que tenen la mateixa validesa acadèmica que l’infame paper higiènic l’Elefante amb què es van destrossar el cul bona part de les famílies espanyoles de finals dels anys setanta. Tant un club com l’altre el que requereixen urgentment més que un reconeixement és una auditoria com qualsevol de les entitats que han estat rebent diners del PP durant els darrers anys.

Les lleis per a reforçar l’amenaçada identitat del poble valencià solen arribar quan s’apropen les eleccions o després d’un escàndol polític. Es tracta de la vella maniobra de sempre. Assistim al retorn espectral de la consellera Desamparados Cabanes, la mateixa que el 1982 pretenia que una colla d’illetrats de Lo Rat Penat i dels escamots del GAV ensenyaren un valencià de xim pam pum en unes aules on l’aprenentatge de la llengua del país havia de ser restrictiu i voluntari. El retorn trist d’aquella consellera que, com el seu homòleg el sinòleg Font de Mora, no tenia problema a manifestar públicament la seua preferència per l’anglès enfront del valencià. Cap inconvenient a manipular l’opinió pública- amb l’ajut de Las Provincias- amb arguments maniqueus que en realitat el que volien era amagar un lingüicidi sistemàtic. En termes objectius, al PP, com a bona part del bloc social conservador, el valencià li importa menys que una merda i, ja em perdonaran vostès l’exaprubte.

Pintada anticatalanista feta durant la Transició.

Tot plegat, el mal que aquest partit ha fet al valencià des de les institucions durant tots aquests anys només és comparable al que han fet també a les estructures econòmiques i institucionals del país. I en la línia no tan sols del que apunten els millors sociolingüistes sinó també del que em diuen professionals de l’ensenyament des de les trinxeres del deteriorat ensenyament públic, sóc pessimista en relació a les possibilitats d’un redreçament de la situació.

Possiblement, aquesta llei de senyes d’identitat amb perfum teocràtic tindrà més èxit una vegada haja estat derogada per la coalició de partits democràtics que es suposa que guanyarà les properes eleccions autonòmiques. Més recorregut aleshores que no pas ara en aquests dies en què Carlos Fabra es podreix en la presó, en aquests dies en què paguem amb l’atur i la misèria la megalomania de tipus com Francisco Camps o Rita Barberà. Tindrà més èxit, dic, una vegada haja estat matxucada a les Corts perquè de les seues restes el PP en farà una autèntica crida a la guerra santa contra la presumpta catalanització del país, contra els rojos i els catalanistes traïdors, contra la catalanització de l’escola, de l’orxata de xufles, de l’agua del Xúquer i del braç incorrupte de Sant Vicent. El PP, és evident, ha pensat la llei de senyes no perquè siga aprovada sinó perquè siga derogada. Aquesta norma és una bomba de rellotgeria d’efecte retardat amb què es vol condicionar durant anys i anys la política valenciana. I és, també, naturalment, la inequívoca aposta de la dreta espanyola a casa nostra per evitar tant com puga qualsevol contagi dels aires de canvi que arriben des de Catalunya. Temps al temps.

Pintades amenaçadores en el domicili del professor Sanchis Guarner després de la visita un violent escamot anticatalanista a finals dels setanta.