Futur

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià l’1 de gener de 2015.

foto article futur

L’amic Ferran Sanz em convida a visitar l’institut Mediterrània de Castelldefels, al Baix Llobregat. El centre educatiu està com suspès d’un dels vessants del lluminós Parc del Garraf, a quatre passes del sinistre castell que a les acaballes de la guerra civil serví de terrible presó per als brigadistes internacionals dissidents i al voltant del qual, avui, només trobareu parelles de joves amants, jubilats o solitaris que passegen el seu gos.

Ferran vol que adrece als alumnes del darrer curs de l’ESO
unes paraules sobre la professió del periodisme i les seues opcions, potser que els hi done algunes pistes sobre un possible camí cap al sempre incert futur. Quasi res. El cas és que mai com ara el periodisme s’havia vist sota les potes dels cavalls d’una crisi tan punyent. El periodisme és hui mateix un ofici trinxat per la veloç mutació digital, amb unes estructures empresarials fràgils i captives dels grans i dels petits poders, atrapat enmig d’un gran embús on milions de veus demanen pas per a dir la seua a una societat atordida, globalment embogida. Resulta, doncs, complicat -o irònic- vendre un producte com aquest amb tan poques garanties, aparentment si més no. D’altra banda, als quinze anys, l’edat en què tothom té la convicció de ser immortal, què coi pot significar el futur sinó una paraula sense sentit invocada per vells melangiosos?.

La sala està plena de gom a gom. Primerament, sobre un modest entaulat, un petit  grup de desperts alumnes presenten el darrer exemplar de la digníssima revista escolar, Heura. Mentre ho fan, els seus companys, a estones atenen i a estones riuen sense dissimulacions les errades en els discursos i els embarbussaments ocasionals. Les alteracions puntuals de l’ordre certifiquen que encara no s’han tornat hipòcrites.

Després vaig jo. Els explique que abans de periodista i de professor d’universitat vaig treballar al camp. És només un dels molts oficis, la majoria efímers com el de cambrer, que vaig haver de fer no tan sols per a pagar-me els estudis universitaris a Barcelona sinó per a sobreviure.  Els dic també que els meus primers articles els vaig redactar en una atrotinada màquina d’escriure i que per veure’ls publicats, sense cobrar un cèntim, em calia agafar un bus i dur-los fins a la redacció que el diari Levante tenia a la Plaça Major d’Alzira. Tot seguit, sense passar per totes les etapes professionals que m’han tocat viure fins ara, vaig al gra i faig una defensa vehement del meu ofici. La faig malgrat tot. Malgrat la precarietat laboral, els sous de misèria i l’oligarquia professional endollada pels partits polítics i engreixada amb l’erari públic.  Defense, deia, els beneficis col·lectius d’un negoci o d’una vocació sense la qual estem condemnats a l’obscuritat i la dominació.

Defense, rabiosament la necessitat de llegir i afirme que llegint potser no es faran milionaris, però, que almenys aconseguiran ser més lliures, tenir, si més no, una certa consciència d’allò que en diem llibertat. Parle per a tots els membres presents de les moltíssimes famílies esclafades sota el pes d’aquesta maleïda crisi, per als qui tal vegada mai no deixaran de ser uns nouvinguts víctimes dels prejudicis atroços. Parle sobretot per als pocs que han nascut providencialment amb l’instint de salvar-se… Llegir, llegir, llegir… repetesc amb insistència.  Molts em miren des d’una distància insalvable. Alguns m’escolten atentament, crec que amb el cor en un puny. M’hi veig reflectit i, de colp, també jo tinc quinze anys i un present inhòspit, la desesperança i l’amargor del fill de l’assalariat en un país sense perspectives que despús-ahir devorava en carn crua els rebels i els dissidents, un país d’immigrants, analfabets i senyorets. I tinc el record també d’una llibreria al carrer Passeig i de Lluís, el llibreter, fumant tranquil·lament darrere d’un petit taulell, amb la mirada perduda més enllà del vidre de l’aparador farcit de grans volums il·lustrats amb fotos de cotxes antics, de belles models nues mig amagades darrere de fulards transparents i columnes gregues, de vaixells de vela i de burgeses cases d’estiueig… Aquella llibreria mateixa on vaig fullejar Carme Riera, Estellés, Espriu, Machado, Lorca, Fuster… I tinc la ràbia, i la força de nou del qui se sap immortal i del qui confia en un camí tot fet d’alfabets resplendents.

De colp sent també amb ells la mateixa perplexitat davant el mot futur. Futur… quin futur?. De cas tenim futur? Jo? ells?. A fora hi ha un milió de joves cadàvers que trafeguen somnolents a les hamburgueseries industrials, als escorxadors d’aviram.  Hi ha els sous de misèria i la submissió dels xais, una processó de vells que recullen ampolles buides als carrers gèlids d’Hamburg o Colònia, hi ha un exèrcit d’homes bruts i desorientats com coloms dins d’una tempesta que recullen bosses amb menjar en la Breitscheidplatz de Berlín, hi ha un moribund -o deu mil- embolcallat en cartrons en la foscor d’un caixer automàtic al Passeig de Sant Joan… hi ha un món hostil, el món, sempre el món… A fora hi ha també, però, el mar i un vent amarat pel perfum de les pinades, la joia d’un dia no massa fred de finals de desembre i hi ha, és clar, l’esperança com un murmuri.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s