La casa buida o reivindicació de Jaume Pérez Montaner

 

VIDA

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), poeta, assagista i escriptor. Professor universitari al Queens College, de la City University de Nova York, al Lewis Clark College de Portland, Oregon, i a la Universitat de València. Director de diverses revistes especialitzades i president entre el 1999 i el 2007 de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Autor de nombrosos estudis sobre temes literaris d’autors com March o Estellés, Montaner és també un dels poetes valencians més reeixits de les darreres dècades. Ha publicat els poemaris Adveniment de l’odi (1976), Museu de cendres (1980), L’heura del desig (1985), Prisma (1990), Màscares (1992), La mirada ingènua (1992), Fronteres (1994), L’oblit (1996), Solatge (2009), Geografies de l’oblit (2013) i La casa buida (2014) guardonada amb el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, 2013. A Montaner li devem també la introducció de la poesia d’Estellés en el món de parla anglesa. El passat mes de maig rebia el XIV Premi Jaume Fuster atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en reconeixement a la seua trajectòria literària i al ressò de la seua obra.

REIVINDICACIÓ DE JAUME PÉREZ MONTANER

 

De la muntanya o el cim dels ossos espicossats pel verd del romer, del llentiscle, de l’espígol… als telers, a les naus fabrils fosques i greixoses com estomacs de balena oberts en canal sota la llum de la lluna gran quan a les naus cantaven les selfactines com grills al·lucinants als joves obrers insomnes que guanyaven el salari de la fam.

Camí incert el del poeta d’un temps que, certament, no es mesurava en hores sinó en tones d’odi i rancúnia. Camí incert el que recorria des de la ciutat gris, amarga com la fel, als àmbits de la llibertat… De la muntanya a la ciutat gris i de la ciutat gris, tota guarnida de cadafalets i de penjats pengim-penjam, a Amèrica… Oh!, Amèrica blanca i extensa com les cuixes de Marylin, trista com tots els negres de Lorca passejant a lloms dels cocodrils ferotges la riba del Hudson, Amèrica inquietant com un deliri berlinès de Josep Renau… Amèrica o Janis Joplin o Jimi Hendrix o un quart d’àcid dins d’una coca-cola esbravada, o els resquills del crani de John F. Kennedy sobre la tauleta de nit al costat d’un pot de vitamines i d’un exemplar endarrerit de Rolling Stone, l’Amèrica també que va cantar Estellés quan William Stafford va confondre Hutchinson amb Burjassot… I’d like to write, even now, a nice poem a Grilled Flowers…

El camí del poeta, la barba llarga i els cabells, com un Walt Whithman de foc amb un record d’Alcoi tatuat a la pupil·la. De la joventut a la serena velledat, veient com el món s’esmicola, irremeiablement, malgrat els somnis o l’ardor. Serenor del savi que fa camí. Francesc Viadel

POEMA

ARA

A Isabel

Podríem dir Berlín o potser Portland,

un carrer qualsevol, racó de Sant Llorenç

o Taylors Ferry Road;

qui sap si en un país on mai no havem estat,

on el sol de l’autumne

deixa el seu or sobre la terra humida.

Ho sabíem de temps i no gosàvem dir-ho:

som pensaments o paraules que creixen

amb el ritme dels números i els llavis?

Ens menteixen les síl·labes i els ulls

aboquen l’espavent de la desfeta.

Només el tacte dura,

amb el desordre dels anys i  la neu,

amb un balanç de roses sense pètals

i preguntes que brollen d’un pou sec,

com jo sóc o no sóc

o qui sóc jo,

tot allò que podem pensar encara

o imaginar enllà del desesper,

lluny de les dents ferotges de l’infant,

suau com un ocell.

Somrius entre els pollancres amb ulls tristos;

ara són ulls perduts on tot s’oblida.

Un crit de llibertat que de tu naix

ens parla d’altres noms i d’altres poemes.

Sota la meua mà

la teua pell fremeix llisa i elèctrica.

Només aquest silenci vell tan nostre

i a la nostra mesura,

on crea un altre món la teua veu.

Jaume Pérez Montaner, del llibre La casa buida, (Bromera, 2014).