Fort Pienc: sobrevivint a l’Any de la Serp

*Reportatge de Francesc Viadel publicat amb motiu del número 1.500 del setmanari El Temps, corresponent al 12 de març de 2013.

 

Grup de dansaires al Fort Pienc actuant amb motiu de la celebració de l'Any de la Serp. EFE/El Temps

Grup de dansaires al Fort Pienc actuant amb motiu de la celebració de l’Any de la Serp. EFE/El Temps

 

El sol del migdia incendia l’escola Pere Vila de Barcelona. Avui els xinesos celebren l’entrada a l’Any de la Serp i arreu de l’edifici s’han penjat banderoles vermelles on es poden llegir en mandarí expressions de bon auguri. Tot siga per desdir, poèticament, aquells astròlegs malcarats que han vaticinat un any verinós, econòmicament nefast, ple de catàstrofes i conflictes internacionals alguns d’ells localitzats a Àsia.

Passades les dotze, dues adolescents, s’atansen amb pas ferm fins a l’entrada principal d’un dels tres blocs de maons rojos que té l’escola. Sembla que arriben amb una mica de retard a classe. Vesteixen amb pantalons amples, jaquetes tipus ‘dels ianquis’, vambes skate i carreguen amb unes llampants motxilles que podrien ser Quicksilver, una de les marques preferides pel jovent.

Esto es como China, pero, en antiguo…– rebufa en un castellà de polígon un dels xicots, el més baixet, el que va pentinat a la moda punk. El seu company assenteix capcinejant. No va gaire desencaminat, el jove. L’edifici de Josep Goday, inaugurat el 29 de març de 1931, ben bé podria formar part d’aquell vell Xangai bigarrat, cosmopolita i colonial amb els seus diplomàtics britànics recorrent el moll de la vora del Huangpu a bord de luxosos Rolls Royce,  les orquestres de jazz als hotels mig esbucats, amb els seus inquietants contrabandistes o els seus estranys nouvinguts procedents de la Xina dels dracs alats i els dimonis de muntanya. Res a veure, doncs, amb l’actual Xangai de districtes farcits de gratacels futuristes o, encara, amb la moderna Wenzhou una de les ciutats que ha proveït Barcelona de més residents orientals.  Res a veure, amb la Xina real, la del segle XXI, de la qual ens separa la cultura, però també els prejudicis, un grapat d’absurdes llegendes urbanes.

Ling Ling, 32 anys, llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Xangai i doctorada a l’Estat espanyol, n’és la directora. “La majoria vénen a aprendre mandarí, però també a relacionar-se amb altres nens, els agrada perquè ací no es senten diferents i tot i que a les seues escoles catalanes no tinguen cap problema”, assegura. Ling creu que les relacions entre xinesos i catalans són normals però això no treu que reconega que l’idioma represente una barrera ben sovint insalvable fins al punt que molts xinesos eviten tant com poden fer coses aparentment senzilles com acudir a la consulta del metge. “Per als grans”, diu, “l’aprenentatge del castellà és impossible”. En aquest cas, com en tantíssims altres, el paper de mediadors, resultaria fonamental, segons Ling. Ja es veurà amb el temps, però, quines seran les necessitats reals en funció de l’incerta evolució d’una comunitat que durant els darrers anys ha crescut significativament.  Segons les dades oficials, a hores d’ara, a Catalunya viuen més de 50.000 xinesos, la majoria procedents de la zona rural de Quintiang. D’aquests, 16.374 estan instal·lats a la demarcació de Barcelona, 3.000 en la capital dels quals un terç viuen al barri del Fort Pienc, al districte de l’Eixample. Un altíssim percentatge arriben de Quingtian, una regió especialitzada en immigració des dels anys vint. Allà estan establerts els grans importadors de productes de primera necessitat que acaben sent col·locats ací, als basars o les botigues.

Serp a la rua de carnaval del Fort Pienc. Foto: Kedin.

Serp a la rua de carnaval del Fort Pienc. Foto: Kedin.

A Barcelona començaren a establir-se al carrer Trafalgar a partir de 1992, l’any de les Olimpíades, i substituïren als majoristes autòctons del tèxtil. A partir de 2002 s’incrementà la seua presència i començaren a obrir també negocis a l’altra banda del Passeig de Sant Joan, en direcció a Sant Martí.

El professor titular d’Història i Cultura de la Xina de la Universitat Pompeu Fabra, Manel Ollé, inclou la immigració xinesa en allò que es coneix com a diàspora mercantil, “similar”, explica, “a la dels jueus o la dels armenis per posar dos exemples ben coneguts. A través de la família o de les associacions troben suport. Poden treballar a crèdit o intercanviar informació, prestar-se diners entre ells, és una qüestió de confiança entre parents o fins i tot relacionada amb el paisanatge, s’estableix una xarxa de relacions on cobra una vital importància aquest concepte de confiança, que en el cas dels xinesos es defineix amb el mot guanxi. D’altra banda, les famílies sovint són de caràcter transnacional i això permet un intercanvi dels productes, mercaderies, entre països. El sistema permet en alguns casos que es puguen reunir grans quantitats de diners en un període relativament curt a fi de poder engegar un negoci.”. “El model d’immigració xinesa”, continua, “és majoritàriament el d’immigració en xarxa: tothom ajuda tothom. Això no vol dir, però, que siga fàcil aterrar. Sovint la primer fase de l’immigrat passa per una època de treball molt dur, d’estalvi, de viure de manera molt frugal a fi d’acumular uns diners”.

Arc del Triomf a Barcelona, autèntica porta al Xinatown. Foto: F Viadel.

Arc del Triomf a Barcelona, autèntica porta al Xinatown. Foto: F Viadel.

 

Avui, l’Arc del Triomf, fa d’autèntica porta al Xinatown de Barcelona, atapeït de restaurants, alguns de renom entre la comunitat com el Ying Bin Jin especialitzat en fondues o el Chen Ji a tocar de l’Estació del Nord, supermercats extraordinàriament abastits de productes asiàtics –alguns de molt exòtics- com el de Yang Kuang, perruqueries, autoescoles, gestories, botigues de fotografia, de roba, bars, forns, cibercafès sempre de gom a gom… els xiquets xinesos van a les escoles del barri i als més grans sovint se’ls pot veure ajudant en els negocis de la parentela o bé fent-se càrrec dels més menuts. Molts dels més majors volen tornar a casa i titllen de “plàtans” a uns joves grocs per fora i blancs per dins que se senten d’aquí i que per res del món no viurien a Xina.  La crisi pot, però, canviar les coses, forçar totes les situacions de manera imprevista.  Com molt altres conciutadans seus, Ling té dubtes sobre el futur de la comunitat: “Molts vingueren amb la idea de fer diners i tornar. Després s’arrelaren. Tenien la sensació de seguretat. Ara les coses han tornat a canviar. Molts tornen o, si més no, contemplen la possibilitat de fer-ho ateses les actuals circumstàncies, davant el temor a perdre-ho tot”. Siga com siga, els negocis continuen funcionant, s’adapten, es renoven, lluiten amb tenacitat contra la crisi. Una voluntat de sobreviure que ha estat capaç d’atreure també a les finances. I això és tan cert, que el Commercial Bank of China (ICBC), el més important del gegant asiàtic, acaba d’obrir una sucursal a la cantonada de Casp amb el Passeig de Sant Joan. L’oficina, la segona d’aquest banc a l’Estat espanyol, s’ha convertit ràpidament en l’obscur objecte del desig de comerciants de la zona i d’autoritats locals en un moment en què la banca local no solta el puny. Potser sí que n’hi haurà prou per a tots. Per als autòctons, i també, és clar, per als xinesos de casa, dels quals, aproximadament, un 40% són autònoms que somien establir-se com a propietaris d’un negoci. Tot plegat, els diners mouen diners i això en principi beneficia tothom.

Cartell d'activitats relacionades amb la comunitat xinesa del Fort Pienc.

Cartell d’activitats relacionades amb la comunitat xinesa del Fort Pienc.

La integració dels xinesos al barri ha estat tranquil·la. Així ho defensa el secretari de l’Associació de Comerciants de Fort Pienc, i membre també assenyalat de l’associació de veïns, Joaquín Mallen Ros. Per a aquest veterà dirigent veïnal, propietari d’una impremta papereria, la multiculturalitat és una oportunitat i no pas un problema: “Sabem que tenim la dificultat de l’idioma, però cal fer un esforç”, assegura. Per això que des de l’associació s’està intentant acostar els uns i els altres. Fa a penes unes setmanes organitzaren en col·laboració amb el districte i sota el lema Xinesos a casa nostra, tot un seguit d’activitats pensades justament per a enderrocar prejudicis.

Alguns propietaris de negocis xinesos ja s’han incorporat a l’associació. La tònica general és, doncs, la normalitat. Fet i fet, a penes hi hagut alguna qüestió menor d’adaptació relacionada amb algunes pràctiques comercials, horaris… Tant que els intents durant el 2007 per part d’alguns veïns que ni tan sols eren del Fort Pienc d’encendre les alarmes xenòfobes va quedar en no res. Ningú no va seguir-los i la mateixa associació del barri els va eixir al davant. Les diferències són menors: “Volem viure amb normalitat. Potser si que hi ha alguns comerciants que es queixen de vegades que els xinesos treballen més barat… bé, això és un lliure mercat, què s’hi pot fer?”, afirma Mallen com convençut que aquesta no és una qüestió rellevant. Creu també que amb el temps, amb l’arrelament de les noves generacions de xinesos, els lligams seran cada vegada més estrets.

Dana Chen té 19 anys i treballa com a dependenta en una botiga de roba. És nascuda a Catalunya i es sent d’ací. Es diverteix com qualsevol xicot de la seua edat que visca a Barcelona. Avui ha arribat una mica tard a la feina perquè fa classes a l’autoescola. Quan entre a la botiga trafega amb uns penjadors atapeïts de vestits que potser acaben d’entrar al magatzem. Xerrem una estona sobre els problemes amb els seus majors, en general. Reconeix afablement que són dos mons. Finalment, li pregunte si li agrada la Xina. “Sí, m’agrada molt Xina, però, només per anar de vacances… només per a anar-hi de vacances…”, rebla amb un somrís.

serp 2

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Fort Pienc: sobrevivint a l’Any de la Serp

  1. pau esteve ha dit:

    tocar els xinesos tan delicadament es tocar l altra banda del mon…una diaspora que causa feredat producte d una globalitzacio salvatge on cada pas s encomana a una mort prematura si mes no d un orige d una identitat…esperem almenys que es facin i siguin benvinguts com a nous i vers catalans i trobin la llibertat que anhelen lluny del seu pais on encara tallen colls per ser o pensar diferent-bon viadel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s