Els nacionalistes valencians sí tenen qui els escriga, article de F. Bayarri sobre Valencianisme, l’aportació positiva

*Article del periodista Francesc Bayarri publicat al número 59 de la revista Caràcters sobre el llibre Valencianisme, l’aportació positiva. Valencianisme i cultura (1962-2012) de Francesc Viadel.

Acte de presentació de Valencianisme, l’aportació positiva el passat mes de juny al Centre Octubre de València. Jesús Prats.

Un dia els valencians i les valencianes deixaran de votar com els habitants de Castella i Lleó. O com els d’Extremadura. De fet, des de maig de 2011, just un any abans de la primavera valenciana-trending tòpic mundial, les coses van canviant. Ho saben bé les persones que maqueten els diaris, i que ara, en les nits electorals, han de tindre previstos els logos de més partits per a confeccionar els gràfics de formatge amb els resultats i els escons. I en aquell dia del futur, quan el País Valencià votarà diferentment de les benvolgudes i entranyables províncies castellanes, alguns analistes periodístics es preguntaran per què les valencianes i els valencians han abandonat la senda de l’ortodòxia. De l’ortodòxia castellana, s’entén. O extremenya. Arribat el moment, caldrà tindre preparada una succinta bibliografia. Un grapat de títols on s’explique que el sentiment col·lectiu valencià és feble, inestable i intermitent des del començament, però que no s’ha acabat d’extingir mai, per alguna raó inexplicable. Encara que ha travessat períodes de latència ensordidora, això sí. I que, si s’ha mantingut, ha estat gràcies a l’esforç d’una minoria, també feble, inestable i intermitent, que mai no ha abaixat la persiana. En els àmbits de la política, la literatura, la música, l’agitació cívica, l’ensenyament, el periodisme, l’art, la ciència o el pensament.

Tot açò hom sap bé Francesc Viadel, un periodista i escriptor que forma part activa d’aquesta intel·ligentsia valenciana refractària a la bola de billar, sense cap imperfecció, en què molts somien a convertir les entranyables terres espanyoles. Ho sap perquè ha publicat centenars d’articles, notícies, reportatges i entrevistes sobre el tema. També perquè ha viscut les peripècies d’un poeta, novel·lista i assagista valencià i en valencià. D’aquesta experiència, sumada a un treball de recerca assagística notable, ha nascut el llibre ‘Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)’, que acaba d’editar Publicacions de la Universitat de València.

Viadel ha fet una reivindicació dels actors i les actrius dels valencianisme polític i cultural dels darrers cinquanta anys. Perquè sense deixar el rigor exigible a un treball d’aquestes característiques, en cada paràgraf es respira el reconeixement a l’esforç de tots els ressenyats, en un moment (o unes dècades ja) on tots els mals del País són atribuïts als nacionalistes per uns altres nacionalistes, que no saben que ho són. Escric ressenyats perquè l’obra consta de dues part ben diferenciades. D’una banda, es dóna un repàs al moviment valencianista des del tret inicial que va significar la publicació de ‘Nosaltres els valencians’, de Joan Fuster. D’altra, es publica la biografia succinta de 154 personatges de diferents àmbits, i una Guia literària i musical.

El moviment valencianista dels darrers 50 anys no ha estat exempt de desavinences. No ens trobem davant d’una alegre tropa d’amics i amigues on la germanor impregna cada decisió. Aquesta mala mar de fons no és obviada en l’assaig de Viadel. ‘Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)’ reprèn alguns dels episodis ja coneguts pel lector interessat en el tema, en especial tota la peripècia del valencianisme dels anys seixanta, a partir de la publicació, el 1962, de ‘Nosaltres els valencians’. Episodis coneguts gràcies a autors, com el mateix Viadel, qui va signar un excel·lent ‘No mos fareu catalans’.

Respecte a la tria de ressenyats, com tot en la vida, resulta discutible. De fet, escriure en valencià, per exemple, no és un passaport de valencianisme. Cal aconseguir també el visat. Hi ha qui ha escrit en valencià, i millor que ho haguera fet en serbo-croat. Millor per a la causa del valencianisme, no per a alguna reivindicació balcànica, és clar. Malgrat aquestes incidències menors, Francesc Viadel presenta un assaig sòlid, en la línia de les seues aportacions en el camp del pensament, com també de la narrativa i de la poesia.