Eduardo Zaplana és un tipus amb molta sort i esmunyedís com una anguila. De fet, tan afortunat com un d’aquells malvats de les animacions infantils que sempre salva la pell en el darrer instant. El cas és que, si per una d’aquelles els dolents no poguessin fugir, la lluita entre el bé i el mal ja no prosseguiria i, llavors, el sentit de la nostra existència se’n ressentiria notablement.
Al cartagenero, l’han enxampat confessant-se per telèfon un corrupte vocacional; ha estat un reeixit comprador i venedor d’ànimes amb publicitat inclosa; s’ha fos la caixa de cabdals de tota una Generalitat amb capricis, favors, propaganda i obres dignes d’un Saddam; obsessionat pel luxe, no hi ha qui no vulgui saber d’on recoi treu els diners que paleja… Al final, però, tothom es queda sense saber-ne ni pruna i amb un pam de nas. Enfront de la pregunta reptadora o de la sospita obstinada, ell sempre tindrà un sangonós somrís de tauró i una mentida plena de triples sentits. Després d’anys i panys, Zaplana o el Campeón, com feliçment fou batejat per Julito Iglesias, aguanta tot el que li tirin. El seu joc s’ha convertit en un dels grans i inquietants enigmes de la democràcia.
Avui molt són els que l’odien, però la veritat és que en els seus inicis fou un dolent fins i tot un pèl simpàtic. Per aquell temps encara no tenia l’aspecte d’un gran depredador, fibrat i d’ullals esmolats. Ben al contrari, sempre repentinadet i amb aquella cara de pa de quilo servava l’aspecte d’un xiquet gormand i un poc trapella. Llavors li agradava vestir peces de tons cel i mar i no li sabia greu deixar-s’hi fotografiar amb un jersei tirat damunt els muscles i amb les mànigues de la camisa desbotonades mentre somreia seductorament a la manera d’un xicot Martini un punt tímid. Es deia d’ell que pertanyia a una nova dreta valenciana la qual s’intuïa desvergonyida i faldillera, dialogant, alegrement desmemoriada. Fóra cert o no, en aquell moment –i encara avui- la veritat és que resultava massa desimbolt per a uns correligionaris que petonejaven compulsivament l’anell de l’arquebisbe més reaccionari d’Espanya, provincians i hispanoanticatalanistes fins al moll dels ossos, tant grisencs com un qualsevol episodi del Nodo. Des de l’atalaia del cap i casal els prohoms de la dreta de tota la vida sempre recelaren d’aquell xicot que s’havia criat lluny de l’entorn de les velles famílies patrícies de la ciutat i que tenia, a més, una ambició tant desmesurada com perillosa. Fins i tot això li anà bé atès com tranquil·litzà l’atemorida esquerra del país. Res, però, no era el que semblava. Zaplana no era un inofensiu pervers d’historieta ni la seva arribada a València el resultat d’una conspiració ordida des de l’incòmode sud. Fet i fotut, molt abans de tocar el cel del PP, en el seu profundíssim armari polític ja no hi cabia ni un sol cadàver més. Altrament, la seva ascensió vertiginosa cal atribuir-la en bona part a María Consuelo Reyna, directora de Las Provincias i, sens dubte, un clàssic de la dreta extrema de la capital. Reyna, fastiguejada tant del blaverisme groller de Lizondo com de les incompetències del PP local, fou qui en realitat fabricà el personatge. Des d’aleshores ençà el cartagenero no ha deixat estaca en paret ni enemic amb gaires possibilitats de sobreviure’l.
El periodista Alfredo Grimaldos deia fa poc que alguna cosa fallava en el sistema si aquest proporcionava personatges com Zaplana. Val a dir que Grimaldos i el polític no tenen res a veure. Grimaldos és grassonet i bonhomiós, dels qui sempre paguen el compte de tothom. Estima la veritat, les tapes senzilles i el vi de la casa. No crec que canviï un bon llibre o una audició de Camaron per una sessió d’UVA o un partida d’esquaix. És una de les poques persones que conec que encara creuen que la política ha de servir per transformar a millor la societat. Zaplana, en canvi, mira l’hora en rellotges de 18.000 euros i, com els déus, sap el que és viatjar a bord d’avionetes de lloguer o calçar-se a mida en el millor establiment de Londres. La societat ja li està bé com roda. No en va, gràcies a una bona part d’aquesta societat ell ha pogut viure força bé com a presumpte servidor públic. Tot plegat, aquesta monumental impostura, és allò que més irrita Grimaldos. Per això potser -i també per fer-nos un favor- l’ha sotmès a una rigorosa biografia (Zaplana, el brazo incorrupto del PP, Ed. Foca). El llibre tindrà, de ben segur, mala vida com tot el qui gosi plantar cara al reietó de la terra mítica. Només sortir fou enretirat dels prestatges d’El Corte Inglés, el Círculo de Bellas Artes de Madrid no volgué acollir-ne la presentació i fins i tot la CNN + suspengué a última hora una entrevista amb l’autor.
Zaplana ja no és portaveu del PP al Congrés i pràcticament s’ha convertit en un espectre polític al País Valencià. Se’l veu tranquil, però. Potser ara, deslliurat d’haver de pensar la malifeta del dia, fins i tot viurà millor. El senyoret continuarà anhelant ansiosament paradisos i cotxes de moltes vàlvules, fingint ser… miré usté… un qualsevol ciutadà que es guanya la vida fent de diputat, tot mentre una espiral de silenci insistirà a engolir-se totes i cadascuna de les seves desfetes. Sort tenim de gent com Grimaldos, autèntics valents en el carreró infecte dels atemorits i dels còmplices en què alguns han convertit en part aquesta maltractada democràcia.
Francesc Viadel,
Publicat a El triangle, número 870, 11 d’abril de 2008
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 