Catalunya/País Valencià, relacions enverinades

A final de maig de 2007 Enric Juliana titllava en una de les seues brillants columnes a La Vanguardia a tot el valencianisme progressista de “catalanismo de adoración nocturna a Joan Fuster”.  El sarcasme no podia ser més immerescut i no cal nomenar una per una totes les raons. Com siga, amb la seua amarga boutade el celebre periodista estava expressant el cansament per part dels notables de la societat catalana del cas valencià entés aquest com la crònica de la llarga lluita d’una minoria per la revalencianització política i cultural del país així com per la seua modernització efectiva. Altrament, el seu desdeny per l’únic valencianisme real, amb molts matissos però sense els subterfugis del regionalismo bien entendido de tota la vida, no deixa de resultar sorprenent. Quasi resulta impossible creure’s que li puguen neguitejar escriptors, professors, periodistes o artistes de talla ara com ara sota el pes esclafidor de la dreta més cavernícola d’Europa i que, en canvi, caiga fascinat als peus de personatges com Esteban González Pons, qui no ha dubtat a dir que Catalunya apetia el País Valencià com l’Alemanya nazi els Sudets txecs o que mans negres catalanes conspiraven per enfonsar l’economia valenciana. No és cap raonament ingenu. A certa edat ú ja sap sobradament que enfront del poder, de les raons de l’economia i dels interessos més o menys inconfessables determinades propostes contra corrent poden sonar, certament, igual de fatigoses que una reunió de beats i més encara si aquests no són de la mateixa parròquia, si al capdavall ni et van ni et venen els seus afanys. Igualment davant d’aquestes mateixes raons és molt fàcil perdonar la més salvatge i irresponsable de les demagògies, fer passar les bombes de l’anticatalanisme blaver per anècdotes sense massa importància o la depredació del territori del veí com la joiosa manifestació d’un progrés sense mesura. Malauradament, la peculiar visió valenciana de Juliana no és la d’un franctirador embogit, ni el diari que l’alimenta una revisteta de distribució gratuïta en perruqueries i supermercats. Ja ho he dit abans. Expressa el sentiment d’una bona part de la bona societat catalana.

Fins ara els catalans havien anat assumint amb més o menys perplexitat i malestar, amb més o menys indiferència, la virulenta deriva anticatalanista dels valencians. Alhora, el catalanisme de militància s’havia dividit a grans trets entre els qui recelaven per raons òbvies de l’hipotètic resorgiment d’una indústria cultural valenciana i els qui eren plenament conscients que l’aniquilació de la cultura i de la democràcia al sud de l’Ebre per part del nacionalisme espanyol suposava també una destrucció per a Catalunya. Durant anys, i enmig d’aquest clima enrarit, les relacions institucionals entre tots dos països varen ser més aviat inexistents. Al president Albiñana no el deixaren respirar ni els seus ni els contraris i el poc que es va veure amb Tarradellas va ser gairebé d’amagatotis. Lerma i Pujol s’esquivaren com varen poder. I Zaplana només va trepitjar Catalunya per treure’n tallada, per presentar-se davant del seu cabdill vallisoletà com una mena d’ambaixador capaç de fer entrar en raons als tossuts nacionalistes per tal de pastar ben pastat el gran pastís. Aquesta fredor, prudència, temor a fer-se el petó en públic, precaució malaltissa, desinterès, mai no va impedir, però, què anticatalanistes de mena com Vicente González Lizondo proclamaren als quatre vents la promiscuitat valenciano-catalanista com a raó darrera de la seua existència pública i dels seus atacs d’ira alhora que s’enriquien, és clar, amb el Principat. A boqueta nit presidien les fogueres medievals a la plaça de la Verge de València on unes desenes d’esvalotadors histèrics llançaven a les flames uns quants exemplars del Tirant lo Blanc convençuts que així cremaven catalans. Al dematí creuaven la frontera diabòlica per a vendre les seues manufactures sense deixar d’exhibir el millor dels seus somriures i el més pobletà del seu rovellat valencià en un gest inequívoc de fer palesa una familiaritat després de tot impossible d’ocultar. Malgrat tot, la cultura, un sector important de la cultura s’hi deixava la pell cada dia per mantenir uns corredors oberts de nord a sud, per impedir entre d’altres coses la regionalització fins al límit d’una llengua, la condemna a la subsidiarietat en el sentit més ample d’un territori amb una coherència i unes connexions internes que venien de molt antic.

Des de fa uns pocs anys cap ací els elements d’aquella relació imperfecta, estranya, han canviat ostensiblement. Els catalans d’ordre, entre els quals s’inclouen no pocs catalanistes de carnet, sembla que vulguen tancar d’una vegada per totes el cas valencià. Al capdavall, establir unes relacions institucionals normals que serveixen bàsicament tant com a una eina de pressió política al centre com per afavorir la bona marxa dels negocis dels respectius lobbys regionals. Naturalment, el preu a pagar per aquestes noces concertades entre poders la fixat, com sempre, la dreta que és la que en sap d’aquestes coses i pel que sembla consisteix a deixar-li les mans lliures per tal que continue asfixiant el català al país i hostilitzant el valencianisme progressista fins aconseguir la seua total extinció. A més, caldrà també fer la vista grossa al fet que el PP continue emprant l’anticatalanisme més ferotge i groller com a estratègia d’autolegitimació i alhora de neutralització de possibles adversaris provinents de l’esquerra. Vista així a Catalunya l’operació pot resultar ben antipàtica i fins i tot despertar antigues complicitats o, encara, temors sobre el propi destí. Per tant cal també crear un nou ambient, rellegir amb noves claus interpretatives la qüestió i de fet fa anys que s’han posat a la faena.

A les pàgines d’un diari tan influent i prestigiós com La Vanguardia Camps deixa de ser el reietó ultracatòlic, autoritari i gris de províncies que ha tallat les emissions de TV3 al País Valencià com un zelós líder iranià qualsevol per a convertir-se gairebé en un estadista bonhomiós i assenyat que, a més, ara resulta que vol persuadir als catalans de la necessitat d’anar junts de la mà contra el socialisme centralista i pervers. Naturalment que més enllà de les bones paraules no existeix la persecució política del valencianisme, l’anihilament social del valencià, els models de gestió corruptes, les velles ofenses, la violència brutal o l’ostracisme contra els qui s’han passat dècades defensant una llengua i una cultura que sabien comuna amb Catalunya i Balears. Tot plegat, els lectors catalans no tenen perquè saber que el Molt Honorable sent Conseller de Cultura exercí una inquisició contra qualsevol indici de catalanitat en els llibres de text; ni que arribà a autoritzar la investigació d’un centenar de pedres esgrafiades -suposadament d’època ibera- que haurien provat un origen fantàstic del valencià deslligat de la llengua de Jaume I; que al cap i a la fi l’actual president fou la titella política de la ferotge anticatalanista i directora de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna. Són episodis recents que cal oblidar o millor no saber. El 18 de maig de 2008 en una llarga entrevista concedida al rotatiu català assegurava que “catalanes i valencianos, si nos respetamos, podemos hacer mucho”. Segons ell, “lo ideal es que, en los temas culturales y de identidad, cada uno hable de sí mismo y se organice como quiera. Si lo conseguimos, avanzaremos varios años luz. Cada uno debe organizar su propia identidad, sin injerencias”. Desfer sense ingerències, imposar sense ingerències, silenciar sense ingerències. 

El 22 de juliol es reuniren a instàncies de les cambres de comerç de Barcelona i València, els consellers Gerardo Camps i Antoni Castells. El vell Arturo Virosque somreia d’orella a orella. De colp se n’havia oblidat dels insults verinosos llançats durant anys contra Catalunya per a proclamar ben cofoi que els empresaris de tots dos territoris tenien “los mismos proyectos e ilusiones”. El conseller Castells fou l’únic que s’atreví a nomenar els àmbits compartits de cultura, tradició i llengua i això no obstant ningú del galliner no s’esvalotà per tal com el que comptava ara era, segur, obrir-li un nou front al president Zapatero a compte del finançament autonòmic. Del que no hi ha dubte és que amb un govern del gavinot les coses haurien anat d’una altra manera. Tan se val. La música que cal escoltar ara és aquesta. La de l’oblit, la del país meravellós sense forats negres ni malsons, a la mida justament del discurs propagandístic del PP.

Pels mateixos dies de la cimera empresarial el professor i responsable de la normalització lingüística en la Universitat de València, Josep Vicent Boira, escrivia al diari de Godó que la intel·lectualitat valenciana tenia una visió desenfocada del país. Tot plegat, la societat valenciana no estava tant castellanitzada, però, dades molt recents indiquen que al cap i casal a penes parlen valencià un 10 % de ciutadans; ni que era anticatalanista i això malgrat els reiterats atemptats amb bomba casolana inclosa o les permanents manifestacions públiques de tipus com l’alcalde de Xàtiva, Rus, o l’alcaldessa Barberà; ni més desestructurada que altres societats del seu entorn amb infinitud de barris absolutament enfonsats en la misèria especialment a les comarques del sud. Després de moltes gestions fetes des d’ambaixades avui semiproscrites el 24 de juliol se li permetia a l’historiador Pau Viciano contestar en les pàgines del mateix diari a l’optimisme de Boira amb un article molt mesurat: Ilusión y realidad valenciana. “Mientras la derecha valenciana”, escrivia l’historiador, “no renuncie al arma del anticatalanismo, lo cual equivaldría a una verdadera refundación, cualquier cálculo sobre la mejora sustancial de las relaciones con Catalunya no serà, como decía Fuster citando a Pla, más que una ‘pura il·lusió de l’esperit”.  No cal entretenir-se massa. Està molt clar. Comptat i debatut, les intencions de Camps i dels estrategs resulten a ulls veients tan tèrboles i enganyifoses com el seu proclamat valencianisme jocfloralesc.

En qualsevol cas, no és aquesta la normalitat que molts valencians voldríem, vull dir la de la desmemòria, el canapé i les estratègies d’alta volada a costa de la pròpia democràcia i d’una singularitat com a poble qüestionada des de l’anticatalanisme més furibund. Malgrat el que diguen alguns, som molts els valencians que ens neguem a vitolejar l’alegre pluja del ciment sobre les nostres costes i valls, els que ens resistim a  tancar els ulls als 43 morts de la línia 1 del metro de València o els que voldríem una compensació si més no moral pel balafiament ingent de recursos públics en aventures com la de Terra Mítica, la Fòrmula 1 o la Ciudad de la Luz.

Ara com ara les relacions entre País Valencià i Catalunya no poden estar més enverinades, en un pitjor moment i això malgrat algunes aparences amb música celestial de fons per tal com interactuen els perillosos complexos d’inferioritat i superioritat, insòlits sentiments de culpa, antigues méfiances, interessos privats, un crònic desconeixement mutu de la realitat, càlculs estratègics de regateig curt, una sensació poc encoratjadora d’impotència política.   En qualsevol cas, compte. Ningú més que Camps i el seu partit voldrien veure una Catalunya del tot desdibuixada si de cas això contribuïa a fer més gran i buida l’Espanya de la qual s’enyoren, amb reflexos grisencs de NODO i so de trompetes imperials. O no sabem amb qui se la juguen o igual és que tant els hi fa. Comèdia, tot pura comèdia a punt de convertir-se, però, en un sainet amarg.

 

 

Francesc Viadel

Dins del llibre País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques (Quaderns d’Orientació Valencianista, Universitat de València, 2009)

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s