*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels Llibres el 30 de març de 2024.
Que Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) ha estat –i és– un dels autors importants de la literatura catalana contemporània ho certifica la repercussió que va tenir la seua renúncia l’any 2006 a continuar escrivint, cansat de les contingències d’un mercat literari provincialitzat i, alhora, de la situació política del País Valencià. L’escriptor palesava d’aquesta manera la seua contrarietat per la manca de visibilitat amb què la seua novel·la Quina lenta agonia la dels ametllers perduts (3i4, 2003) havia tingut, especialment a Catalunya i, d’altra banda, pel que al seu parer representava d’abandonament d’uns plantejaments unitaris, la consolidació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Tot plegat, sense un circuit de difusió solvent en termes d’una literatura nacional i sense un context social i polític favorable a casa, l’ofici d’escriure en unes condicions equiparables a les d’una cultura normal semblava una missió tant esgotadora i frustrant com impossible.
Amb tot i això, estava cantat que tornaria a la batalla literària amb renovellades forces. Deixar d’escriure quan les motivacions van molt més enllà de les de l’escriptor de diumenges a la vesprada pot ser infinitament més difícil que renunciar a l’esforç titànic d’expressar un món en uns centenars de fulls en blanc. L’escriptura, doncs, com una incontinència de l’esperit o en el cas de Cucarella, combatent tossut de causes gairebé impossibles, com un darrer gest, també, de rebel·lia.
Fet i fet, Cucarella torna amb una novel·la extraordinària, Qui de casa se’n va. Extraordinària per molts motius. D’una banda, pel fascinant domini que té de la llengua. Pocs escriptors en català són posseïdors d’un cabal lingüístic com el d’aquest autor. Per al xativí l’idioma amb tots els seus girs possibles és un ens viu, un material mal·leable amb què és capaç de fer el prodigi d’arrossegar el lector fins als confins d’un univers propi, singular, a través del qual transmet el seu agredolç sentit de la vida. Un món on fa justícia als de la seua classe, on els intocables deixen de ser-ho d’una manera brutal.
Un món també amb rivets màgics que enfonsa les seues arrels en la terra fèrtil de la cultura popular de què s’ha nodrit. Lluny de cap costumisme, Xàtiva, convertida, una vegada més, en un paisatge literari que la transcendeix.
La seua perícia com a escriptor és tal que Cucarella és capaç d’adaptar el registre lingüístic a les necessitats de l’estructura del relat amb una naturalitat desconcertant per al lector experimentat i imperceptible per al lector inadvertit.
En les primeres pàgines, Cucarella relata la història de l’orfe de tretze anys, Miquel, criat per un extravagant oncle, de nom Cep, aparegut de sobte i que resulta ser un frare fugit en estranyes circumstàncies d’un convent durant la Guerra Civil. Frare, per cert, a la força i per expiar els pecats d’altres. En aquest punt, l’autor ens endinsa en la Xàtiva sinistra, irreal, de la primera postguerra, dominada pels rendistes en harmoniosa aliança amb el feixisme, en una història de terribles secrets familiars i de perills que han d’acabar forçant la fugida del jove Miquel a Barcelona i més tard a París.
Personatges perfectament contats en la seua complexitat psicològica, paisatges i escenaris evocadors, històries sorprenents, hilarants o terribles dins de la història principal.
Una novel·la que va de la identitat, del pes dels orígens en la conformació de la vida personal i social, de l’amenaça dels monstres del passat sempre ocults en el reialme penombrós de la desmemòria.
Deslliurat de l’esclavitud de les modes literàries, dels patrons lingüístics estandarditzats, empobrits de la literatura amb vocació comercial, deslliurat sobretot de les convencions i prevencions ideològiques imperants, Cucarella, s’ha abandonat –una vegada més– a l’ofici de fer literatura i prou, literatura en majúscules. Qui de casa se’n va és un llibre important, una fita en un panorama literari massa sovint delimitat per obres de consum ràpid, frívoles, escrites sota el dictat de les plantilles de les escoles d’escriptura.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 