“Castellet: ‘Nosaltres els valencians’ és un llibre d’una plena vigència”

*Entrevista de Francesc Viadel a Josep Maria Castellet, publicada el 26 d’abril de 2012  a l’edició valenciana del Quadern d’El País.

D’esquerra a dreta, Castellet, Espriu i Fuster.

La rebuda de Josep Maria Castellet (Barcelona, 1962) al seu despatx, en ple cor del Raval de Barcelona, no pot ser més profitosa. El crític literari, escriptor i president del Grup 62 rep afablement i tot seguit deixa anar sobre la taula uns quants sobres farcits de papers. Es tracta de l’original mecanografiat de Nosaltres els valencians, les proves d’impremta i les correccions del llibre per a una segona edició. A la taula hi ha també una còpia del contracte entre l’editorial i Joan Fuster. La lectura atenta del contracte confirma de nou la veracitat de la boutade fusteriana. En el desè punt, l’assagista, fa constar que es compromet “a regalar a l’editor un titot  (en dialecte: gall d’indi) per cada reedició que l’editorial faci de l’obra”. És evident que Fuster se’n reia per dessota el seu nas aquilí —i encara ara—, de qualsevol temptació localista, també de les possibilitats remotes de reeixir en un negoci com aquell, igual que quan va escenificar la seua entrada coma soci capitalista del setmanari El Temps aportant una trista pesseta.

En tota aquella paperassa un punt envellida, plena de gargots, de precisions, indicacions escrites a mà per l’autor mateix, hi ha l’origen de dues aventures d’una enorme transcendència. Una, el naixement de 62, per tal com Nosaltres els valencians és el llibre amb què es va estrenar l’editorial el Sant Jordi del 1962, punt de referència obligat de la història recent de la cultura catalana. L’altra, és molt més suggeridora i estranya. L’aventura del naixement del País Valencià, en definitiva, el de la idea d’una societat amb voluntat de deslliurar- se de sucursalismes de tota mena, amb vocació d’estricta modernitat.

El 1962 Josep Maria Castellet encara no treballava a l’editorial on arribaria dos anys més tard, però feia temps que coneixia l’escriptor, almenys des de la segona meitat dels cinquanta. “Aleshores”, repassa, “jo coneixia poc València, la seua gent… potser només la Maria Beneyto i, encara no, vull dir, personalment. Havia llegit un llibre seu en una petita col·lecció de poesia. Un dia vaig venir a fer una conferència convidat per una associació d’estudis americans. Llavors, Vicent Ventura em va dur a un bar a la plaça de l’Ajuntament on al vespre es reunia el grup i feien tertúlia. Fuster em va fer molt bona impressió. Era molt càustic, però, ens hi vam entendre: ell m’atacava i jo també”, somriu. “Després li vaig enviar elmeu primer llibre, Notas sobre literatura española contemporània (1955), i, partir d’aquí, iniciàrem una petita correspondència”. Castellet ha deixat constància dels començaments del que fou una dilatada relació amb el de Sueca en Seductors, il·lustrats i visionaris (Ed. 62). El rerefons de les mítiques primeres converses poètiques a l’Hotel Formentor, celebrades al maig del 1959, i dels actes dels premis literaris de Gandia en el V centenari de la mort d’Ausiàs March l’octubre del mateix any, li serveixen per a dibuixar els contorns interiors d’un Joan Fuster indagador i irònic. Uns quants anys després arribaria Nosaltres els valencians. Castellet recorda com va anar, tot i que per aquell temps encara no havia aterrat a l’editorial fundada sota l’advocació de Josep Benet pels joves Ramon Bastardes i Max Cahner, tots dos procedents de l’ambient de Montserrat.

“Fuster”, explica, “tenia una gran influència sobre ells, només comparable a la influència que exercia Josep Benet, que era el gran impulsor de totes les idees. És una relació sorprenent, la d’uns jovesmolt interessats pel País Valencià. Aquí era un tema que no havia interessat ningú d’aquells cercles de poetes que venien de la II República, no ho entenien… Curiosament, també, Fuster no fa el contacte amb aquests grups de noucentistes sinó amb el catalanisme de l’exili”. “I Nosaltres els valencians causà una gran sorpresa. El llibre representa l’ampliació de la visió de la cultura catalana des d’una òptica de Països Catalans, per cert, sempre tan entredita aquí a Catalunya”, afirma. “Joan Fuster serà”, assegura Castellet amb rotunditat, “l’intel·lectual amb més influència de 62, un dels fars d’il·luminació de l’editorial… Hi ha molts detalls d’aquest pes”.

El 12 de març de 1968 Castellet ja feia quatre anys que s’ocupava de la direcció editorial de 62. Aquell dia es produeix també un fet important. L’editor presideix la publicació del primer volum de les obres completes de Joan Fuster en un acte que serveix també com a excusa per a inaugurar la llibreria Tres i Quatre de València. L’Equip Realitat tatua el local amb uns retrats de l’assagista caracteritzat d’entremaliat i divertit diable pop art. La classització de l’assagista dóna idea d’aquesta influència al·ludida per Castellet. És un fet una mica sorprenent sobre el qual Fuster es referirà en el pròleg amb la seua característica acidesa. Convertir-se en clàssic és una de les pitjors coses que li podien passar, escriurà. L’epítet li resulta, “lleugerament mortuori”. Per a Castellet el fet té una explicació molt prosaica: “Només cal veure l’ambient fusterià que hi havia a la casa, tots érem, a més, molt amics”, resumeix.

Aquell bon ambient només es ressent quan Cahner ix de l’editorial a conseqüència del fracàs d’Enciclopèdia Catalana, una idea que portava al cap des que el règim el va fer fora per un temps i es va haver d’establir a Perpinyà. “En el moment en què es muntava ja s’havien acabat els diners. Ningú no sabia fer enciclopèdies i allò, a més, requeria una logística, venedors, etc. Va ser una catàstrofe des del punt de vista de la gestió. I l’1 de desembre de 1969 el projecte ja estava fora de 62. Arribà Jordi Pujol, que va cercar uns prohoms, Cendrós, Carulla… i se’n va endur Cahner i l’Enciclopèdia. És clar, allò va afectar les relacions de Fuster amb l’editorial. Al cap i a la fi, era molt amic de Cahner. Vaig anar amb Bastardes a veure’l a Sueca i la cosa es va reconduir…”, recorda.

Fuster continuà escrivint i, sobretot, influint inclús després del seu retraïment a les acaballes dels setanta en un clima d’agressions i retrets fins i tot llançats des del mateix món del valencianisme. Comsiga, Nosaltres els valencians serà, sens dubte, un dels seus assajos més transcendents. Mig segle després, Castellet, l’amic i l’editor, és categòric: “Nosaltres els valencians és un llibre d’una plena vigència”.