La concòrdia segons els hereus morals del franquisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de maig de 2024.

Presos republicans al pati del Convent de la Mercè de Borriana convertit en un camp de concentració per Franco.

L’ONU acaba de dictaminar que la Llei de concòrdia contra la memòria democràtica aprovada per Mazón en connivència amb Vox vulnera tots els tractats internacionals subscrits per Espanya per a la protecció de totes les persones desaparegudes forçosament, atempta contra els drets humans i obstaculitza el dret a conèixer la veritat i fins i tot el dret a la llibertat d’associació.

La Llei de concòrdia és, clar i ras, un intent d’esborrar el passat, de fer caure la història en el pou del relativisme i de convertir una de les dictadures més sangonoses de la història recent d’Europa en un episodi llunyaníssim que cal desproveir de tota significació emotiva. Aquesta és la lògica dels hereus morals del franquisme per a qui la guerra civil va ser inevitable a fi de salvar Espanya dels seus enemics, com inevitable va ser una repressió que es va allargar 40 anys alhora que el règim glorificava les víctimes del seu bàndol. És ben bé, com si ara el govern d’un land alemany decretés silenciar el record de les víctimes del nazisme i a còpia d’el·lipsis acabés donant a entrendre que Hitler no en va tenir cap altra que actuar com ho va fer per a salvar la nació dels seus enemics.

Abans que aquest abominable engendre legislatiu comenci a rodar, el regidor de Borriana de Vox ja va iniciar per compte propi la croada contra els enemics d’Espanya fent retirar del Convent de la Mercè de la seua ciutat la placa en memòria dels homes i les dones que van ser empresonats en aquell mateix edifici per raons polítiques tot just acabada la guerra. Segons Jesús Albiol, la placa tenia errors històrics i dades falses, les quals encara no ha desvetllat. Tant se val.

A més, segons els historiadors valencians, la llei inclou una falsa equiparació entre dictadura i democràcia impossible d’equiparar des d’un punt de vista dels nostres valors democràtics.

Mazón ha legitimat el revisionisme feixista de VOX aprovant la Llei de Concòrdia.

Aquesta obsessió per ancorar el relat franquista no és nova en l’extrema dreta valenciana. Prou faena que va donar el PP durant la tramitació de la Llei de la Memòria Històrica impulsada per Zapatero, un pedaç per a salvar la cara de la democràcia després d’anys i panys de silenci. Només cal recordar Rita Barberà arrasant amb les foses comunes del cementeri de València, rescatant del calaix de la propaganda franquista el relat del martirologi catòlic durant la guerra i presentant, doncs, el colp d’Estat contra la II República i els assassinats del franquisme, com un mal menor. 

Per si encara no fora poc, el PP, com ara, es va resistir tant com va poder a admetre públicament que el franquisme havia estat una dictadura deixant ben al descobert els seus referents ideològics. Tot plegat, en aquella casa, uns encara ploren de genolls davant la mòmia del dictador mentre que a uns altres, com a Mazón, simplement els la bufa atès que estan ocupats en altres negociats.

Entenc que entre el bonegó de l’ONU i el sentit comú del Constitucional que caldria aplicar al cas, aquest circ quedarà en no res, que no vol dir que Vox amb la complicitat del PP no continue fent de les seues: enretirant plaques, rebatejant llocs o finançant conferències i actes a major glòria d’un revisionisme vomitiu.

Bé, continuaran, si se’ls deixa, és clar. Si els ix a compte. Si les forces democràtiques callen i atorguen.

Mos volen furtar les falles

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 15 de març de 2024.

Pàgina del calendari d’Òmnium 2024 amb una imatge de les falles. Foto/La Veu del País Valencià.

Català, Mazón i tota l’artilleria mediàtica de l’immortal búnker-barraqueta estan convençuts que els independentistes catalans ens volen furtar les Falles. Aquests insignes dirigents polítics així com la primera línia dels periodistes de la dreta, han arribat a tan dramàtica conclusió després que Òmnium Cultural haja inclòs la festa del foc i una foto de la mateixa en la pàgina de març del seu calendari per al 2024. 

La indignada alcaldessa de València pensa fins i tot queixar-se davant del Ministeri de Cultura i de la UNESCO de tal afront mentre alguns diaris ja asseguren que el calendari de l’entitat cultural posa en perill la consideració de les Falles mateixes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. 

El cas és que la histriònica indignació de les forces vives de l’espanyolisme local es repeteix cíclicament com una mena de seqüela de sèrie Z de la pel·lícula del blaverisme. En 1978 fou l’article de Manuel Broseta publicat a Las Provincias amb el títol «La paella de “els Països Catalans”» en què el prohom denunciava l’apropiació de la paella com a plat catalunyés en la Setmana de la Cultura Catalana de Berlín. I darrere de la paella, tot: la llengua, la senyera i, també, els clàssics de la literatura del XV.

La proclama a favor dels Països Catalans feta per l’actor Joel Joan el 22 d’octubre del 2005 des de la gespa del Camp Nou en el context dels actes de celebració del Correllengua va merèixer la compareixença del portaveu del Gobierno, González Pons, per a comparar aquell fet amb l’annexió nazi de Txecoslovàquia i Polònia.

Molts anys després, Rita Barberà bramava contra l’alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu, perquè en el nomenclàtor de la ciutat es titllava València com una de les ciutats més importants dels Països Catalans. Els presidents Zaplana i Fabra, se’n van cansar per aquella mateixa època de denunciar les intencions putinesques dels catalans de menjar-se el País Valencià per un garró.

Fa quatre anys l’exposició Falles i fogueres. Focs festius als Països Catalans del Museu Etnològic i de Cultures del Món organitzada per l’Ajuntament de Barcelona sent alcaldessa Ada Colau, municionava una vegada més la dreta contra els catalans i els seus còmplices, socialistes i valencianistes de Compromís que aleshores governaven la Generalitat. No acabaríem mai.

Fa quatre dies, Mazón, que es va empassar resignat el sermó de germanor cultural i lingüística que li van dedicar amablement els empresaris de Barcelona, va aprofitar la seua intervenció al Senat sobre la Llei d’Amnistia per anunciar urbe et orbi que els Països Catalans ni existien ni existiran alhora que amenaçava en ressuscitar una Llei de Senyes d’Identitat de vocació clarament inquisitorial. Com no podia ser d’una altra manera, Las Provincias va publicar a quatre columnes l’anunci mentre amagava el judici a Zaplana per corrupció.

La paradoxa no pot ser més sorprenent. Per a la dreta valenciana, castellanòfila i valencianofòba, els catalans són els lladres d’una llengua que ells odien i d’una identitat que volen reduïda al reducte tribal. 

L’estratègia és més vella que l’anar a peu. Branden l’espantall de l’enemic exterior per amagar a la ciutadania la seua clara deserció com a valencians. Generalment, l’esquerra pica i s’embolica en envitricollades teories sobre el ser i el no ser en comptes de repetir fins a la nàusea la infinita llista d’atemptats contra la llengua del país, contra el seu territori, contra la seua integritat i la seua viabilitat institucional. 

Des del robatori de la paella de Broseta amb què va voler alertar-nos del perill de ser annexionats pels catalans, el discurs d’aquest personal i la seua estratègia no ha canviat gens. La diferència ara és que sembla que la voluntat assimilacionista ja no es limita a la retòrica. De les paraules als fets.    

Lluny de resignar-se a la política dels fets consumats, aquesta nova etapa de la història del País Valencià hauria de ser un incentiu per a la rearticulació d’un espai democràtic i valencianista. Si el franquisme no va poder aniquilar el país, tampoc no podran fer-ho els seus hereus.

‘Qui de casa se’n va’, de Toni Cucarella

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels Llibres el 30 de març de 2024.

L’escriptor Toni Cucarella amb la també xativina Neus Castellano durant la presentació de ‘Qui de casa se’n va’ aquesta primavera a la Biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona. Foto/Francesc Viadel.

Que Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) ha estat –i és– un dels autors importants de la literatura catalana contemporània ho certifica la repercussió que va tenir la seua renúncia l’any 2006 a continuar escrivint, cansat de les contingències d’un mercat literari provincialitzat i, alhora, de la situació política del País Valencià. L’escriptor palesava d’aquesta manera la seua contrarietat per la manca de visibilitat amb què la seua novel·la Quina lenta agonia la dels ametllers perduts (3i4, 2003) havia tingut, especialment a Catalunya i, d’altra banda, pel que al seu parer representava d’abandonament d’uns plantejaments unitaris, la consolidació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Tot plegat, sense un circuit de difusió solvent en termes d’una literatura nacional i sense un context social i polític favorable a casa, l’ofici d’escriure en unes condicions equiparables a les d’una cultura normal semblava una missió tant esgotadora i frustrant com impossible.

Amb tot i això, estava cantat que tornaria a la batalla literària amb renovellades forces. Deixar d’escriure quan les motivacions van molt més enllà de les de l’escriptor de diumenges a la vesprada pot ser infinitament més difícil que renunciar a l’esforç titànic d’expressar un món en uns centenars de fulls en blanc. L’escriptura, doncs, com una incontinència de l’esperit o en el cas de Cucarella, combatent tossut de causes gairebé impossibles, com un darrer gest, també, de rebel·lia.

Fet i fet, Cucarella torna amb una novel·la extraordinària, Qui de casa se’n va. Extraordinària per molts motius. D’una banda, pel fascinant domini que té de la llengua. Pocs escriptors en català són posseïdors d’un cabal lingüístic com el d’aquest autor. Per al xativí l’idioma amb tots els seus girs possibles és un ens viu, un material mal·leable amb què és capaç de fer el prodigi d’arrossegar el lector fins als confins d’un univers propi, singular, a través del qual transmet el seu agredolç sentit de la vida. Un món on fa justícia als de la seua classe, on els intocables deixen de ser-ho d’una manera brutal.

Parada de ‘Qui de casa se’n va’ muntada per a la presentació a Barcelona. Foto/Francesc Viadel.

Un món també amb rivets màgics que enfonsa les seues arrels en la terra fèrtil de la cultura popular de què s’ha nodrit. Lluny de cap costumisme, Xàtiva, convertida, una vegada més, en un paisatge literari que la transcendeix.

La seua perícia com a escriptor és tal que Cucarella és capaç d’adaptar el registre lingüístic a les necessitats de l’estructura del relat amb una naturalitat desconcertant per al lector experimentat i imperceptible per al lector inadvertit.

En les primeres pàgines, Cucarella relata la història de l’orfe de tretze anys, Miquel, criat per un extravagant oncle, de nom Cep, aparegut de sobte i que resulta ser un frare fugit en estranyes circumstàncies d’un convent durant la Guerra Civil. Frare, per cert, a la força i per expiar els pecats d’altres. En aquest punt, l’autor ens endinsa en la Xàtiva sinistra, irreal, de la primera postguerra, dominada pels rendistes en harmoniosa aliança amb el feixisme, en una història de terribles secrets familiars i de perills que han d’acabar forçant la fugida del jove Miquel a Barcelona i més tard a París.

Personatges perfectament contats en la seua complexitat psicològica, paisatges i escenaris evocadors, històries sorprenents, hilarants o terribles dins de la història principal.

Una novel·la que va de la identitat, del pes dels orígens en la conformació de la vida personal i social, de l’amenaça dels monstres del passat sempre ocults en el reialme penombrós de la desmemòria.

Deslliurat de l’esclavitud de les modes literàries, dels patrons lingüístics estandarditzats, empobrits de la literatura amb vocació comercial, deslliurat sobretot de les convencions i prevencions ideològiques imperants, Cucarella, s’ha abandonat –una vegada més– a l’ofici de fer literatura i prou, literatura en majúscules. Qui de casa se’n va és un llibre important, una fita en un panorama literari massa sovint delimitat per obres de consum ràpid, frívoles, escrites sota el dictat de les plantilles de les escoles d’escriptura.

Rione Sanità o l’imperatiu moral d’estimar la vida

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’abril de 2024 a La Veu del País Valencià.

Façana d’un edifici de Rioné Sanità amb la imatge dels mítics Pepino i Totó. Foto/Francesc Viadel.

La pel·lícula de Mario Martone Nostalgia (2022) ha tornat a posar en el mapa Rione Sanità, en el barri napolità de l’Stella. Martone ha explicat la història d’un món condemnat a la violència i, alhora, la necessitat moral, imperativa, també, d’abandonar-la per abraçar la tendresa, per rendir-se a la bellesa de la vida, per estimar la vida. El missatge no pot ser més clar, més engrescador malgrat la fatalitat del relat del conegut director de cinema.

Enguany, poc després de veure Nostalgia, m’he animat a endinsar-me fins al cor de la Sanità, un indret que fins ara jo mateix m’havia prohibit. Fet i fet, fins fa no massa feia llegir als meus alumnes de periodisme un reportatge sobre l’activitat violenta de les bandes dels Baby Killers d’aquest indret, els fills dels boss de la camorra, disposats a recuperar el poder i l’autoritat dels seus progenitors empresonats. El 2017, Roberto Saviano, condemnat a mort per la camorra, va plasmar aquesta realitat amarga en la seua novel·la La banda de los niños amb la intenció potser de desproveir d’èpica i fantasia l’infern de la violència mafiosa. 

El centre d’aquest rione bulliciós de carrers costeruts, d’edificis tronats i imponents palaus decrèpits és la Basílica de Santa Maria de la Sanità coneguda com de San Vicenzo per venerar-se en aquesta des de fa segles, Sant Vicent Ferrer, a qui popularment tothom coneix com el Monacone. A la plaça on s’aixeca l’impressionant temple barroc, diferents elements recorden justament Genny Cesarano, un noi de només 17 anys assassinat la nit entre el 5 i el 6 de setembre del 2015 per les bales dels sinistres Baby.

Tot plegat, Genny ha esdevingut un símbol de la lluita contra la xacra de la delinqüència i pel dret de la societat a tenir un futur millor. De qualsevol manera, es fa difícil pensar en una vida pacífica, articulada, enmig d’un clima com aquest, en una ciutat desmesurada que, com molt bé diu Martone, és ferotge, estranya i que pot obrir-se i tancar-se de cop. D’una ciutat, reivindica el director, que malgrat tot et retorna la vida.

Sota la mateixa església de Sant Vicent s’hi pot fer una visita guiada a les catacumbes de Sant Gaudiós. Un jove inicia el recorregut passant primer per Il Presepe Favoloso (El Pessebre Fabulós), obra dels germans Scoutto en col·laboració amb el restaurador i escenògraf Biagio Roscigno. 

Després, i abans de baixar a les catacumbes, toca una explicació succinta sobre els secrets i les meravelles artístiques de l’església, sobre els seus orígens i els del barri. Finalment, les catacumbes. Unes catacumbes peculiars, iniciades en època paleocristina i, posteriorment, reaprofitades i parcialment transformades pels dominics que al XVI van aixecar San Vicenzo.   

El més interessant de tot el que comenta el guia, nascut en aquell barri i batejat en aquella església mateixa, arriba al final. Les catacumbes van començar a ser recuperades el 2006 com una iniciativa de la cooperativa social La Paranza, que agrupa un grapat d’entitats del tercer sector. Inicialment, van participar sis joves. Avui el projecte, que contempla entre d’altres la gestió de l’alberg la Casa del Monacone, ja n’ocupa 56.

Al llarg d’aquest anys, La Paranza, no tan sols ha obert el rione al turisme a través de la gestió del patrimoni històric, sinó que ha creat serveis socials i recreatius com una casa d’acollida, l’alberg, un estudi de gravació, un taller de teatre i una orquestra, un centre de manualitats i fins i tot un centre de gravació. L’objectiu: apartar dels carrers el jovent, evitar que caiguen en les urpes de la delinqüència organitzada. Com assegura el jove guia, «a la màfia no se la pot combatre plorant».

Els joves de La Paranza són ara com ara el tresor més preuat de Sanità, un antídot poderós contra la desesperança i la misèria, un exemple a seguir en aquests temps convulsos en què la desigualtat i els discursos de l’odi es retroalimenten perillosament en totes les nostres ciutats amb tots els seus rione Sanità. 

Joves i infeliços

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de març de 2024.

Imatge promocional de la sèrie de televisió de la BBC emesa a finals dels 90, The Young Ones.

No sé què donaria per a espolsar-me de damunt trenta, vint anys, quinze… No vaig tenir la joventut més lluminosa, ni la més exultant afeixugat com vaig estar pels problemes familiars i, sobretot, per les dificultats d’obrir-me camí des del no-res. En qualsevol cas era jove i tenia la certesa que el temps, sortosament, jugava a favor. Era aquell moment en què la malaltia i la mort a penes eren ombres percebudes des de l’atalaia d’una falsa eternitat. I així les coses, vaig fer meu l’aforisme de Fuster: «La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades».

Tots els joves són o haurien de ser feliços o això és el que creguem conforme anem envellint. Però aquesta és, o seria, només una suposició de vells o de quasi vells. 

Fet i fet, un dels metges més importants dels Estats Units, Vivek Hallegere Murthy, ha assegurat en unes declaracions a The Guardian que els joves estatunidencs són menys feliços que els seus majors i que aquest canvi que titlla d’històric prompte arribarà a Europa occidental. 

Murthy no parla per parlar. L’Informe Mundial sobre la Felicitat, un baròmetre anual que mesura el benestar en 140 països del món coordinat pel Centre d’Investigació sobre el Benestar de la Universitat d’Oxford, Gallup i la Xarxa de Solucions per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU, mostra caigudes «desconcertants» en la felicitat dels joves, especialment en Estats Units i els països d’Europa occidental. 

Segons el director de l’informe citat pel digital britànic, Jean-Emmanuel De Neve, en algunes parts del món els xiquets ja estan experimentant l’equivalent a una crisi de la mitjana edat i n’exigeix una actuació política immediata. 

Tot i que l’informe no desvetlla les causes, The Guardian recorda que aquestes es produeixen enmig d’una preocupació per l’ús de les xarxes socials, les desigualtats en els ingressos, la crisi de l’habitatge i les amenaces que representa la guerra i el canvi climàtic.

El metge nord-americà apunta a les xarxes socials com un dels motius principals i n’exigeix, doncs, una limitació del seu ús, fins i tot l’eliminació de funcions com el «m’agrada» i l’scroll infinit just en ple debat al seu país sobre la prohibició de Tik Tok. 

Les dades són preocupants atès que el futur de les nostres societats està en mans d’aquesta joventut entristida, fastiguejada, atrapada en el parany de la virtualitat i de la immediatesa. 

Potser, és en aquesta infelicitat precoç, inusitada, on cal trobar l’explicació també a una dada esfereïdora com és que la primera causa de mort entre els joves de 16 i 29 anys a Espanya siga el suïcidi mentre que el 75% dels trastorns mentals comença abans dels 25, segons Celso Arango, cap del Servei de Psiquiatria Infantil i d’Adolescents de l’Hospital Gregorio Marañón. Uns percentatges terribles aplicables a molts dels països europeus.

La perspectiva no pot ser més descoratjadora en l’actual context de crisi moral i política del món. Pugem xiquets sobreprotegits que es creuen en el dret de dir sempre l’última, vulnerables a l’esforç, incapaços d’assumir els fracassos o les pròpies limitacions com un fet inherent a la persona que, en qualsevol cas, ha de servir d’aprenentatge per a reorientar el futur. Prou que sé que no es pot generalitzar però la realitat, les realitats, la de les aules, la del món del treball, la de les famílies… parlen per si mateixes. 

Si són joves i infeliços als 16, als 20, com seran als 35, als 40? No ho sabem, però el que és evident és que les causes profundes, objectives que provoquen aquest desassossec generacional no sembla que canviaran d’ací a una dècada, ni dues. 

Ben al contrari, veiem com cada dia tot empitjora ràpidament, perillosament. Acabats d’eixir d’una pandèmia de la qual encara ens en sentim, els dirigents occidentals parlen de l’amenaça real d’una guerra mundial. Quasi res. Les desigualtats socials creixen i el personal, especialment el jove, justament el més castigat per aquesta bretxa econòmica, en comptes d’apostar per l’enfortiment de la democràcia mira de trobar una solució als seus problemes en les receptes del populisme i de l’extrema dreta. El món se’n va a la merda, certament. I malgrat tot, personalment, m’agradaria que l’apocalipsi si ha d’arribar m’agafés amb vint anys, amb l’ou al cul. I com jo, la majoria de vostès. 

Zaplana, sol, solet

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 25 de març de 2024.

Zaplana, per fi, assegut davant la justícia, envellit, el rostre lluent com el d’un maniquí de cera. Zaplana rinoplàstic, dinosàuric, sàuric. Zaplana amb el nas retallat, arromangat, nas de reveixí, nas eixerit. Zaplana sense la papada cardenalícia que va lluir en els temps en què encara no havia fet la primera pela, quan encara semblava un xicot de poble acabat d’eixir mig mamat del bingo d’una ciutat de províncies. Zaplana pell color oliva com la d’un gitanet lorquià o com un paleta torrat al sol inclement d’Almeria.

Zaplana o la mirada de l’implacable caçador furtiu de porcs senglars i llops ferotges. Zaplana disfressat d’ovella, de carn de canó, de santa Eulàlia pobreta, de sant Sebastià assagetat, de gos de sant Roc nafrat, de borrego ofegat. Zaplana sac dels colps, cul de frare, boc expiatori de tots els pecats d’un temps.  

Zaplana cames llargues, braços llargs, mans llargues. Zaplana afonacases, hereu escampa i despecegador. Zaplana com una aranya escopint per tot arreu fils de plata des d’on estirar. 

Zaplana alt com un paller, prim com un secall, elegantment amortallat amb el seu vestit gris d’operari de funerària, vestit lleuger, de bon dur, tallat a mida. Vestit per viure la vida o per empolainar la mort. La mort puta, proletària, cosa eminentment de pobres.  

Zaplana temut i odiat. Zaplana paradigma del poderós nascut sense febleses, enverinat per l’ambició. Zaplana fins i tot invicte en la derrota. 

Zaplana envoltat de vells coneguts, d’antics companys de correries que ara mateix, inevitablement, l’hauran de trair, sacrificar en l’altar de la veritat. Acampe qui puga! Qui ens ho havia de dir…  

Recordem els primers senyals de la seua arribada triomfal a València mentre Las Provincias de Consuelo Reyna feia sonar les trompetes de la victòria d’una dreta renovada que feia tota la fila dels gàngsters cubans instal·lats a Miami. 

Llavors, el murcià va entrar a Palau i en una de les seues torres va obrir un gimnàs. I, després va contractar un majordom amb notables habilitats culinàries d’acord a la llei nostra nostrada. Adeu, doncs, per sempre més als menús de la cafeteria Escòcia del carrer de Cavallers aptes només per a la cohort d’esgarramantes i fontaners ingrats del socialista Lerma. Adeu a la gasiveria dels rojos i Vive la grandeur! Adeu a les caixes d’estalvi i benvingudes les piràmides i els grans mausoleus… Adeu, adeu, socialisme gris i mal manat. Adeu també dreta d’espelma i processó.

Zaplana president de la Cheneralità. Zaplana el sirià. Zaplana culpable. Zaplana innocent. Zaplana i els seus hereus. Zaplana i nosaltres valencians, pobrets. Zaplana sol, solet.

Figues

*Poema del llibre de Francesc Viadel, Infants d’hivern (Neopàtria, 2022), Premi Vila de Nules, 2021.

Portada d’Infant d’hivern (Neopàtria, 2022)

El pare arribava al migdia amb un poal ran a gavadals de figues grosses com el puny, dolces com l’arrop, sucoses. Li les donava la seua immensa figuera que ben erta s’alçava a la vora d’un camí bonyegut de terra, envoltada de tarongers. Sota la seua ombra es refrescava l’esperança i es refredava la botija del jornaler. Sota les seues arrels s’ocultava una aigua de màgia, ancestral. A les seues branques niaven les caderneres i s’atipaven les merles lladregotes. 

(Als peus d’aquella figuera, xiquet cerimoniós com vares ser, soterrares una diminuta granota dins d’una capsa de llumins que després, a trenc del futur, quan estaves a punt de morir, esplendorosament ressuscitada, va convertir-se en el drac de la memòria que cada dia batent les seues immenses ales atzurs recorre els cels del teu terme de verd i fang).

El pare arribava del tros al migdia amb un poal de figues ran a gavadals, carnoses, plenes de llet. Arribava suat. Brut. Amerat de terra roja. Cerimoniós i cofoi deixava el poal sobre el banc de la cuina. I, llavors, en triava una, només una: la més abellidora, la més grossa, la més incitant i, en un tres i no res, solemnement, la partia en dues meitats amb l’ungla del dit gros i, tot seguit, amb els ulls tancats, se la fotia d’un sol mos. I, llavors, el que en quedava de la figa li regalimava entre la comissura dels seus finíssims llavis, per damunt del seu pitram nu i pelut de mascle assilvestrat, entre els seus dits nicotínics.

Impúdicament, molts anys després, tants anys després, sense cap dret a obtenir resposta, caminant a la vora del Magre prenyat d’exultants figueres, em demane per quantes figues es degué menjar aquell gegant abans que el trobàrem mort aquella tristíssima matinada d’un u de setembre.   

Salvador Puig Antich, Guillem Agulló: revisitació del dolor

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià l’11 de març de 2024.

La primera vegada que vaig entrar a la Model va ser, com avui, amb un grup d’estudiants de periodisme quan encara feia relativament poc que acabaven de traslladar a altres centres penitenciaris de Catalunya els darrers 24 presos que fins aleshores l’ocupaven.

La presó tenia l’aspecte d’una immensa nau fantasma on a penes trafegaven uns pocs funcionaris aqueferats en els darrers preparatius de la mudança. Per tot hi havia rastres de vida carcerària: peces de roba rebregada i bruta, algun objecte domèstic, grafitis encara frescos guixats a les parets escostronades de les claustrofòbiques cel·les… A la sala d’ingressos s’hi podien veure segells de goma i coixinets escampats pel terra, a les cuines alguns estris inútils. El centre de la infermeria l’ocupava una sinistra butaca odontològica. 

Per casualitat, un dels funcionaris va tenir l’amabilitat i la paciència d’ensenyar-nos tots i cadascun dels racons d’aquell edifici llòbrec: les antigues cel·les de càstig, els tallers, les pobres i tristes habitacions dels vis a vis, els locutoris dels jutges i dels advocats, a tocar del cel l’estranya residència dels reclusos més vells. 

Com avui, havíem anat a documentar l’escenari d’un dels crims d’estat més abominables comesos a Espanya: l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich a la sala de la paqueteria. Algú havia senyalitzat, suprimint una rajola del terra, el lloc exacte on va ser executat el jove anarquista. En silenci ens vam aplegar breument al voltant d’aquell punt, en aquell espai inhòspit, fosc, fred.

Des d’aleshores ençà a Salvador mai no li’n falten, de flors, de poemes, de missatges.

Avui, quan tot just hem arribat, els operaris d’una empresa d’atrezzo desmuntaven els elements amb què aquests dies s’ha ambientat la Model en l’època del franquisme per acollir tota una setmana d’actes en memòria de Puig Antich. A la paqueteria fins i tot s’ha instal·lat un garrot atentament vigilat per la mirada desafiant d’un retrat del dictador. La decoració resulta efectista i, segurament, aconsegueix apropar molta gent a aquell execrable crim ocorregut fa cinquanta anys. Rememorar sovint requereix d’aquests rituals de recreació, de representació.

De qualsevol manera, personalment, preferisc aquella sala nua, sense afegits. En tinc prou en saber que és el que va passar entre aquelles quatre parets il·luminades amb una llum grogosa. Ser conscient que l’ombra dels monstres que van accionar el mecanisme de la revenja, que van cridar a la mort brutal, encara ens assetgen amb la voluntat d’imposar la seua fanàtica dominació. Cal no oblidar-ho. Perseverar en el manteniment d’aquesta memòria encara que revisitar-la puga resultar dolorós. 

La visita a la Model gairebé coincideix amb la pretensió de Vox de retirar el nom de Guillem Agulló d’un passeig ocult en el cor dels Jardins de Vivers de València. Al jove antifeixista de Burjassot el van assassinar els hereus ideològics dels qui van matar Puig Antich primer al carrer, després a la premsa i als tribunals.

Ara aquests mateixos hereus pretenent assassinar-lo de bell nou tractant de fer invisible el seu nom en el present. El PP diu que no votarà a favor de la proposta dels seus socis de govern en la ciutat perquè estan a favor de la convivència, però alhora el mateix PP ha votat amb l’extrema dreta l’eliminació del premi Guillem Agulló contra els delictes d’odi que atorgava la Generalitat. Són tan estúpids que no se n’adonen que els seus intents de destrucció d’aquests «llocs» només fan que recordar la importància que tenen.

Val a dir que tot això passa, mentre a Castelló de la Plana una banda de nazis ha atacat brutament els membres del casal La Cosa Nostra deixant ferit de mort un d’ells; o que uns joves de Pego puguen acabar en presó per haver-se defensat de les agressions d’un manada d’ultres. Tot això, enmig de l’auge de l’extrema dreta a Europa, al món.

Aquest matí a la Model feia fred. Sempre fa fred en aquelles galeries infinites. He pensat en la Montse, la germana de Salvador amb qui m’uneix des de fa molts anys una entranyable i càlida amistat. He tingut també present les seues altres germanes: la Carme, la Imma, la Marçona, el germà Quim, el pare de totes elles.

He pensat en el pare de Guillem, a qui estime i admire. En Carme Salvador, la mare de Guillem. He pensat en la dignitat de tots dos i en el valor de la seua lluita per mantenir la memòria del seu fill. He pensat en la memòria com arma contra la maldat.

Això s’acaba

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de març de 2024 a La Veu del País Valencià.

Esqueles als carrers del centre històric de Nàpols. Foto/Francesc Viadel

«Això s’acaba», amolla un punt sarcàstic el meu bon amic J. mentre fa la darrera cullerada d’una paella que ell mateix ha cuinat. Una paella digna del més refinat sibarita que acompanyem d’uns entrants de restaurant de primera i d’uns vins catalans digníssims. Abans d’acabar del tot l’arròs, però, cal sotmetre el cuiner i la seua obra a examen, discutir rigorosament sobre la tècnica empleada i la procedència dels ingredients. El ritual mana. Els valencians no sabem menjar-nos la paella d’un altre sense criticar-la. Avui, només X. ha gosat assegurar faceciosament que les seues paelles són molt millors. J. s’ha arronsat de muscles i s’ha enriolat com un xiquet.

Rematem amb unes postres exquisides que han dut C. i S. d’una pastisseria de renom i amb un cava reserva Llopart de sabor suau, immillorable.

Tot plegat, ni l’edat ni les restriccions mèdiques ens han dissuadit d’evitar les temptacions dels fogons. La veritat siga dita és que qui no té el fetge tocat, té els genolls o la vista o l’ànima, que encara és pitjor. Evidentment, no és l’arròs el que s’acaba, som nosaltres que ens acabem a poc a poc, aferrant-nos desesperadament a l’alegria de viure.

D’ací a un temps, a uns anys, només ens quedarà el record d’aquests moments si de cas vivim. Si bé es mira, hem entrat en una edat en què les notícies dels que se’n van cada vegada són més freqüents. Fa vint anys enrere ens haurien agafat desprevinguts. Ara, però, les acceptem amb absoluta resignació, serenament. La mort dels altres, la pròpia, ja no ens és aliena. D’uns pocs anys ençà he perdut alguns familiars, un amic de la joventut, una estudiant, un grapat de coneguts de la meua mateixa edat amb els qui vaig compartir pupitres i jocs al carrer.

En tornar a casa, me’n recorde de P. Era una senyora molt major, menudiua, prima com un secall, amb el rostre xuclat i una dentadura de conill que es passava tot el dia atenta als decessos locals. Cada vegada que moria algú, P. s’encarregava d’anar casa per casa anunciant-ho, donant-ne detalls precisos de les circumstàncies, informant d’on i a quina hora es faria el soterrar. No se’n perdia ni un. Tinc la sospita que al d’ella no hi degué d’anar ningú a excepció del capellà, és clar.

Ja no queden dones com aquella o ben poques. El personal no vol saber-se’n de morts, afegir un maldecap més a les seues vides apressades, amenaçades per mil i una incertesa. 

Tinc un amic al poble, però, que encara fa recompte i, segons la proximitat de qui haja caigut, fins i tot em truca per fer-m’ho saber. Sovint m’agafava de sorpresa, sobretot si m’informava sobre el terreny en alguna de les meues visites esporàdiques.

Ara ja no em passa això. He descobert el compte d’una aplicació de missatgeria mòbil administrat per les funeràries locals a través de la qual cada dia envien als seus subscriptors les esqueles dels clients. Quin gran avanç! Fa a penes uns anys la gent havia d’anar al bar de la Cooperativa a llegir les esqueles que es penjaven en un suro, al costat dels avisos sobre qüestions estrictament agràries concernents als socis. O bé tenir la sort de conèixer i viure a prop de P. A Nàpols, als pobles de la Campània, encara pengen les esqueles a les parets dels carrers.

Ara, si vols, els difunts t’entren pel telèfon un darrere de l’altre, no importa a quina hora del dia. Solen ser gent gran a qui no conec tot i que no sempre és així. He tingut la temptació d’eixir-me’n d’aquesta mena d’atracció de fira sinistra, però mai no trobe el moment. Supose que dur la mort, les morts a la butxaca, m’ajuda a entendre una miqueta millor què collons faig ací. De moment, respirar i riure, que ja és molt. Quan per raons òbvies ja no puga fer-ho, que em cremen i m’escampen pel riu o que em buiden en la pica de la cuina o en un cossiol.

Això s’acaba, certament. Més val no pensar-hi, viure dia a dia, aprofitar cada mil·lèsima de segon. Ben mirat, gairebé res no té importància comparat al goig de viure. Ja sé que és molt fàcil dir-ho des d’aquest costat del món estant. Que és cruel, també. Però en tenim una altra? 

La llei que es mereix el valencià, segons Llanos Massó

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 26 de febrer de 2024.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, mostrant des del seu escó un catàleg de diferents tipus de penis.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, ja ha advertit que si la Generalitat mai depèn de Vox, al valencià li donarà la llei que es mereix. Ho va fer l’altre dia després que la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, li entregués la memòria de l’entitat segons mana el costum institucional.

El cas és que venint d’una senyora d’Albacete, analfabeta integral en valencià, la seua declaració sona a una amenaça i, de fet, ho és perquè aquesta llei de què parla no és cap altra que la de l’eliminació pública del valencià encara que dissimule defensant per a la llengua del país les embogides normes ortogràfiques de Lo Rat Penat i de la RACV, dues entitats al servei del nacionalisme espanyol més cavernari i la seua obsessió per l’assimilació cultural i lingüística del país a la cultura castellana.

Aquesta senyora amb un currículum escarransit, fanàtica religiosa i coneguda gairebé només per haver fet pedagogia en Les Corts de les diferents classes de pius que pengen entre les cames dels barons, el valencià no només li la bufa sinó que li fa venir arcades quan l’escolta parlar a algú.

Ni els seus, ni la pràctica totalitat del Consell dirigit per Mazón saben donar ni el bon dia, però amb la legitimitat que els ha atorgat tenir la majoria dels vots dels valencians han decidit esborrar la seua llengua del mapa. 

De moment, han aigualit o galleguitzat el valencià de les comunicacions oficials amb l’aquiescència -oh!- de la mateixa AVL. Allà on governen han retirat ajuts a activitats i publicacions en valencià, les han censurades. 

La demostració més simbòlica del seu menyspreu a la llengua del país ha estat el boicot tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de València a la commemoració de l’any Vicent Andrés Estellés, ben mirat una oportunitat perquè el valencianisme civil i cultural es repense i impulse una nova represa. 

La persecució del català -animada pel conseller torero- abasta també a Mallorca, on el Consell insular en mans també de la coalició ultra PP-Vox han reduït un 60,4 % el pressupost per a Normalització Lingüística alhora que han augmentat un 16% el destinat a la cacera. 

L’extrema dreta ha decretat, a més, la lliure elecció de llengua a les escoles a l’illa, el que suposarà dinamitar el català en el sistema educatiu.

A Catalunya, el bloc reaccionari continua difonent el seu relat de terror sobre l’escola catalana en un context de retrocés de substitució lingüística que s’ha accelerat durant els darrers anys de manera més que evident i, molt especialment, a les grans ciutats com Barcelona. Fet i fet, només un terç dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua d’ús habitual.

Al nacionalisme espanyol, sobretot al d’extrema dreta, el valencià que es parla a Manacor, Alzira o a Martorell els molesta per igual, l’odien per igual i ara a penes se n’amaguen ja darrere de la coartada de la singularitat dialectal o de l’agressivitat d’un suposat imperialisme català, de teories científiques desgavellades.

Vox vol blindar jurídicament el castellà contra una suposada reversió d’aquest provocada pel separatisme i les lleis de normalització lingüística mentre el PP es compromet falsament amb la convivència de les llengües d’Espanya sempre que el castellà siga la primera.

Si ens ho mirem amb una certa perspectiva ideològicament no hi ha hagut canvis. El que sí que ha canviat és l’estratègia plantejada: del subterfugi a l’acció directa i sense complexos.

També han canviat les coses a l’altra banda. Els defensors de la llengua ací i allà potser resulten igual d’ineficaços en aparença que fa uns anys, però han perdut la ingenuïtat. 

Sense una articulació seriosa d’organitzacions, però també d’un discurs a la curta, no hi haurà res a fer i això és el que s’han olorat les Llanos Massó, els Mazón i l’espanyolisme rampant com el taurons que oloren la sang.