Joan Garí en Amèrica
*Article de Francesc Viadel publicat en el número 625 de la revista Serra d’Or, gener de 2012.
En la solapa del seu darrer llibre, Amèrica, Joan Garí, surt xuplant d’un gros cigar, amb la mirada fixa en la punta candent. És, n’estic segur, un cigar pispat furtivament d’una vella pel·lícula de James Cagney o, potser, del calaix de la tauleta de nit del dormitori de Marylin, un cigar que la rossa va robar al descuit a un Capote massa begut de Mumm. Només l’escriptor que sent els mots en la boca com un glop de sang nodridor, pot desprendre’s del pes feixuc de la realitat i tenir al seu abast els indicis d’altres existències molt allunyades del seu present. Garí és dels d’aquesta rara espècie. Un lladre de talismans en la misteriosa nit de la literatura.
L’estiu del 1990 viatjà a Amèrica. No era la primera vegada, però. De fet, d’alguna manera mai no se n’havia anat des del moment que va penetrar aquella acolorida il·lustració de Mi Enciclopedia en què es veien uns colons mal disfressats d’indis llençant un carregament de te en les aigües del port de Boston.
El 1990 en Amèrica descobrí un Jesucrist de posat beatnik cantussejant Cohen a l’entrada a l’infern per una estació de metro de Manhattan, el record estrany de la seva infantesa en el fons lluminós d’un gran contenidor de fem. Passejant la ciutat dels superherois de la civilització llangorosa va saber que el continent tal vegada no era sinó un estadi ignot dins del seu interior turbulent. Que el viatge més llunyà, de destí incert mentre no es provi el contrari, sempre l’acabem fent al nostre interior, una geografia plena de paranys. I finalment d’Amèrica es va endur, entre moltes altres coses, el paisatge moral de Hawtorne, la foto de Cartier-Bresson amb Marylin, Miller, Huston, Clark Gable i Montgomery Clift mirant de cara a la mort i, també, un grapat de terra bategant de l’horta de Borriana esgratinyada als peus de l’Empire State Building. Tot ho guarda entre les pàgines d’un llibre, com una fulla seca.
Biblioteques:.. per a què?
*Article de Francesc Viadel publicat al número 57 de la revista de llibres Caràcters editada per la Universitat de València.
De quasi trenta anys de governs municipals socialistes, el sistema de biblioteques de Barcelona, fou l’única cosa que el candidat convergent, Xavier Trias, va salvar de la foguera durant la darrera campanya electoral. L’elogi no tenia ni gota de verí. Simplement posava en relleu una de les percepcions més generalitzades entre la ciutadania com és que les biblioteques sí funcionen en contrast a d’altres serveis públics com el del Bicing, un autèntic bunyol amb desenes de milers de seguidors tant entusiastes com sacrificats. La capital catalana compta avui amb 36 biblioteques, 740.670 usuaris amb carnet –gairebé el 50 % dels barcelonins- i el 2009 s’arribaren a fer fins a 4 milions de préstecs. A hores d’ara, es construeixen o estan en projecte 8 biblioteques en diferents districtes a més de la Provincial de Barcelona la qual, amb 18.000 metres quadrats i un fons de 200.000 volums, obrirà portes d’ací a quatre anys. L’especialització, l’ús de les noves tecnologies al servei de la prestació del servei, un ampli ventall d’activitats o la concepció de les biblioteques com a autèntics centres de dinamització sociocultural dels barris han contribuït, sens dubte, a un model d’èxit. Llegir és una inversió social amb un altíssim rendiment en plena era del coneixement, un instrument més de cohesió social i de progrés.
Les dades oficials asseguren que València compta amb 33 biblioteques. La xifra no deuria confondre ningú, doncs, ja sabem que quantitat i qualitat no són la mateixa cosa. Altrament, l’Ajuntament des de sempre ha fet malabarisme amb l’estadística com la de sumar la superfície de l’Albufera al còmput de les zones verdes de la ciutat, la qual cosa ja ens deuria posar en guàrdia de cara a qualsevol altre balanç. De fet moltes d’aquesta trentena i escaig de biblioteques són com una capsa de llumins i sovint no tenen més lectura que els inevitables diaris provincials i alguna revisteta del cor. Des de l’oposició política fa anys que es critica també l’escassa dotació de mitjans econòmics per a l’adquisició de fons bibliogràfics o l’estancament en el nombre de funcionaris que formen part de la plantilla de professionals adscrits. El llibre, en comparació als esforços que es fan per promoure les curses de bòlids del mar o de la terra o les processons amb traces de resplendor medieval, no sembla formar part de les prioritats dels conservadors valencians. L’Ajuntament, sense cap política editorial clara, d’espatlles al món llibresc i al de la producció intel·lectual, gasta milions en la publicació de caríssims facsímils de tota mena que acaben criant pols als prestatges dels despatxos oficials o bé reedita de tant en tant, luxosament, obres d’un interès dubtós com Valencia y su Reino d’Almela Vives en un intent reincident d’afermar l’univers simbòlic del valencianismo franquista. D’on no hi ha no en raja i en aquest cas els pocs encerts no atenuen la tragèdia. El febrer de 2007 Rita Barberà va assegurar que el poeta clàssic àrab, Ar-Rusafí, escrivia en valencià, concretament en el valencià de les tronades Normes del Puig que és en el valencià que va llegir uns versos traduïts per a inaugurar un biblioteca en Russafa. Barberà no només no va rectificar davant l’evidència, de l’allau de crítiques d’arabistes reconeguts i escriptors sinó que va intervenir en un ple per a assegurar, enfurismada, que “en Valencia se hablaba en romance valenciano antes de la llegada de Jaume I”. Uns anys abans i sent conseller de cultura, el seu confrare Francisco Camps, va gastar-se els diners de tots investigant uns gravats infantils fets sobre les pedres d’un boig on volia llegir un valencià del segle XI. Són anècdotes desgraciades, hilarants, però indicatives d’un determinat ambient, de la sensibilitat d’una classe política fins ara invicta en les urnes. Les coses són com són. Igual que molts poden pensar que no cal que el conservadorisme estiga barallat amb la cultura, potser ells deuen pensar que la cultura és perfectament prescindible per a la societat que volen. Si més no, infinitament més prescindible que les mascletades, el xampany francès en les cobertes dels iots de luxe o els beneficis ràpids d’un sistema econòmic expeditiu, sense gaires escrúpols. Així les coses: biblioteques… per a què?.
El cas Nóos i la democràcia
*Article de Francesc Viadel publicat avui 10 de novembre de 2011 al diari digital Directe.cat.
Un jutge s’ha fixa’t amb les suposades martingales de l’Institut Nóos del qual -com tothom deu saber a hores d’ara- n’és soci principal l’egregi i discretíssim duc de Palma, Iñaki Urdagarín. Pel que sembla l’Institut s’ha estat embutxacant diners públics i privats amb l’excusa de dedicar-los al mecenatge esportiu. L’assumpte fa una pudor que tira d’esquenes. En una Espanya amb 5 milions d’aturats, unes prestacions merdoses, assetjada per les retallades, amb l’amenaça imminent de l’entrada al poder de la dreta més cavernícola i neoliberal d’Europa, va i resulta que la justícia denuncia que la parentela monàrquica es cruspia els recursos públics servint-se d’una mena d’enganyifa de l’estampeta d’altes volades. Amb tota la que està caient hi ha com per a demanar ajut internacional o el retorn si més no de les Brigades Internacionals.
Ben aviat ens assabentarem de quins ajuntaments varen omplir la guardiola de Nóos. El de València segur. Només cal anar a les hemeroteques i comprovar la generositat de Rita Barberà i, també, com de ràpid va fer mutis l’oposició silenciada des de Madrid. El finançament de determinats estaments en aquesta democràcia de pa sucat amb oli encara és, pel que es veu, un assumpte d’Estat davant del qual s’ha de guardar el màxim respecte. Val a dir, però, que Barberà no és menys monàrquica ni menys generosa amb les restes de l’antic règim que d’altres alcaldes, amb independència de filiacions polítiques. Segur que no és la única que ha deixat anar la pasta gansa fent genuflexions i somrient d’orella a orella. Més d’un socialista i potser fins i tot algun comunista de bona fe es quedaran amb el cul a l’aire i la boina cofada fins les celles abans no baixi el souflé.
En fi que sabrem coses, però, no gaires, igual que els va passar als londinencs victorians amb el cas de Jack l’Estripador els quals es quedaren tots amb la mel en la boca i tres pams de nassos. El cas és que tinc la sospita raonable que la transparència informativa, la il·lusió d’una premsa lliure, durarà un bufit. L’escalada de silenci s’iniciarà amb els grans partits espanyols i acabarà en les redaccions. La democràcia espanyola sovint no passa de ser una mena de ‘franquisme segona part’, una pel·lícula plena de tòpics, amb un pèssim guió, programada infinitament per a satisfacció de telespectadors poc exigents. En una democràcia així a penes caben els programes de la infecta premsa rosa, els debats cavernícoles i els programes de zapping. Temps al temps. Tan de bo m’equivoqui.
Esquerdes al cinturó vermell (i II)
*Article de Francesc Viadel publicat avui 9 de novembre al diari digital Directe.cat.
Tard o d’hora el so de les melodioses trompetes del PP redemptor de totes les crisis, guaridor de totes les desafeccions, acabarà també per enderrocar, com va passar a València o Madrid, les altes murades del cinturó vermell barceloní. De fet, les primeres esquerdes es varen donar durant les darreres eleccions.
Ara toca Espanya una, gran i moderna. La paraula socialista a penes significa res, això ni en L’Havana. D’altra banda, ni el nacionalisme d’ordre, ni encara menys els republicanisme o el desorientat comunisme amb traces d’ecologisme naïf, han aconseguit bastir un discurs capaç d’arrossegar les poblacions d’aquell cinturó cap a les seves posicions. Al densíssim i estrany extraradi, ara com ara, només es pot votar en clau espanyola. O rojo o azul. I la tendència sembla que inevitablement és cap al blau. Qüestió de temps.
Els banlieu de França adoren Lepen, en Alemanya, en Bèlgica, per tot arreu, la dreta és l’esperança a la que s’agafen milers de persones aterrides per l’implosió d’un món que no entenen. El món, cert, s’ha tornat massa gran, massa cruel com en una pel·lícula de morts vivents. Ja no hi ha prou en ser igual per a sobreviure, ara cal ser també el millor. Signes del temps.
Esquerdes en el cinturó vermell (I)
*Article de Francesc Viadel publicat avui 8 de novembre en el diari digital directe.cat.
València també va tenir un cinturó vermell, de proporcions llegendàries, com una alta i impenetrable murada de Jericó que va mantenir durant anys bona part de les ciutats mitges del país allunyades de la influència del PP. Aquest altíssim teló d’acer s’hi sostenia gràcies al suport d’una massa d’immigrants procedents d’Andalusia, de Castella – La Manxa, de Múrcia, emmirallada pel felipisme invicte, agraïda amb la sola promesa d’una Espanya nova que potser els recordava la pròspera França viscuda durant les llargues temporades de verema, l’Europa rica i feliç. Intramurs, el PSOE, un partit format per tipus normals com ells, ben sovint arribats dels mateixos pobles, va saber alimentar el somni d’aquell paradís anhelat. Als Jericó valencians, a Paterna, Torrent, Burjassot, Manises, Mislata… s’urbanitzaven els barris humils, es netejaven els seus carrers de pols, per tot s’aixecaven nous edificis destinats a usos públics, la pròpia administració local sembrava llocs de treball alhora que consolidava una hegemonia política i social que semblava feta de pedra. Llavors, el país era un altre i només la seva capital, sota la monarquia absoluta de Rita Barberà, semblava resistir-se a la força d’un socialisme que oficialment, des de la Generalitat, callava davant de l’anticatalanisme instrumentalitzat per a la dreta; que a les comarques, es transvestia de nacionalisme i que a la perifèria servava tot el gust cent per cent verge d’oliva del socialisme espanyol. Massa equilibris i contradiccions, però, la fórmula funcionava. Arribats del no-res, ara vivien en cases millors, guanyaven poc però en millors condicions també, i temien que amb la dreta en el govern, massa semblant encara a una banda de cornetes i tambors de la Falange, aquella situació de privilegi s’extingís. Dècades després el cinturó va caure fent un gran terrabastall. La nova generació dels Jericó, situada un esgraó social més amunt ja no volia sentir a parlar d’immigrants, de cases barates, de subsidis, de llocs de treball per a pobres aconseguits al calor del partit, altrament d’un partit llastat per les pilleries i l’endogàmia. La dreta ja no feia por. En el seu paradís promès, sense veremes ni francesos, s’hi viatjava en Mercedes i s’hi vivia en adossats a la vora de la mar. El so de les trompetes de Zaplana, amb traces de ritmes caribenys, va rendir tota defensa. Del cinturó vermell gairebé no queda ni el record.
I si en realitat…, poema de Francesc Viadel del llibre inèdit, Ciutat, dies insòlits
I si en realitat només som una bandada de llefiscosos coloms
espicossant a l’albada, sobre el soler dels jocs infantils,
el bocí de pa orinat per un qualsevol innomenat, borratxo?
Això potser ho explicaria tot,
l’inacabable recitat de les indignitats comeses,
també, per digníssims homes.
“Anticatalanisme i identitat al País Valencià. Una aportació al debat”, un article de Jordi Muñoz
*Per al·lusions personals reproduesc l’article del professor i politòleg Jordi Muñoz aparegut al número 56 de la revista Caràcters (Universitat de València, 2011).
L’aparició d’aquest llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana (editorial Afers) ha anat acompanyada d’un gran ressò mediàtic arran dels incidents provocats per aquesta mena d’UTE (ben significativa, d’altra banda) que conformen des de fa uns anys el GAV i España 2000. Incidents a banda, el llibre ha estat merescudament celebrat com una bona contribució al coneixement sobre un element rellevant de la realitat valenciana.
Noves glòries a Espanya prové de la tesi doctoral de l’autor i, com a tal, és un treball ambiciós, sòlid i ben documentat. Flor és un bon coneixedor, no només del seu objecte d’estudi, sinó del context social i per això té els elements per fer-ne una anàlisi precisa i interessant. Els llibres que provenen d’un treball acadèmic d’abast són un bon antídot contra la superficialitat de bona part dels assaigs polítics que es publiquen darrerament, pensats i elaborats apressadament, intentant seguir el ritme de l’actualitat política i que acaben caducant i desapareixent de les llibreries, dels catàlegs editorials i de la nostra memòria a gran velocitat. Hi ha bons motius per creure que això no passarà amb aquest llibre.
Vicent Flor hi defensa, sobretot, tres tesis cabdals: la primera és que l’anticatalanisme no pot ser interpretat (com, segons l’autor, s’ha fet fins ara) simplement com una maniobra política de la dreta valenciana orquestrada ad hoc en els anys de la transició, sinó que enllaça amb quelcom de més profund de la identitat i la societat valencianes. La segona és que no és un moviment que es puga caracteritzar de feixista. Aquesta negació del caràcter feixista del blaverisme fa que Flor tendisca a minimitzar les connexions i la continuïtat entre el blaverisme i el franquisme sociològic i les elits del règim, alhora que eleva a categoria algunes declaracions ocasionals de representants de l’esquerra.
Finalment, la tesi principal —en què en bona mesura coincideix, tot i que no ho diu, amb Francesc Viadel— és la d’una victòria sense pal·liatius del blaverisme, que hauria aconseguit imposar la seua visió de la valencianitat en pràcticament tots els àmbits (en bona mesura perquè enllaça amb una concepció de la identitat valenciana preexistent i ben arrelada). Segons això, el fracàs de les organitzacions polítiques específiques del blaverisme es deuria al fet que, un cop assolida l’hegemonia, el blaverisme explícit és innecessari: l’anticatalanisme s’hauria naturalitzat i es pot expressar de manera banal. Una tesi, la de la victòria absoluta del blaverisme, que es presenta amb pocs matisos, dibuixant un panorama post-apocalíptic i que si la preníem al peu de la lletra faria difícil d’entendre, entre d’altres moltes coses, l’oficialitat del valencià i de la normativa fabriana.
El llibre analitza el fenomen de l’anticatalanisme des de diversos punts de vista. Es va fixant, amb desigual intensitat, en els orígens i antecedents (de la mà, sobretot, dels treballs de Ferran Archilés), les bases socials, les organitzacions, les elits, la història, la ideologia i el context i les condicions de l’èxit. De tots aquests elements, sens dubte la part més reeixida és la que fa referència a les elits, organitzacions i el que en podríem dir la història política del blaverisme que Flor reconstrueix amb precisió i rigor.
L’anàlisi de les bases socials de l’anticatalanisme i del perfil identitari de la població valenciana en general es fonamenta en un tractament superficial d’una part de les dades d’enquesta existents.
L’autor s’excusa afirmant que no hi ha dades que permeten analitzar amb precisió les bases socials del blaverisme, cosa que no és certa. Per una altra banda, l’absència de mètode en el tractament de dades fa que els resultats d’enquesta que analitza siguen sovint emprats ad hoc per il·lustrar i revestir el propi argument més que no pas com a material per falsar empíricament cap hipòtesi. No és en cap cas un problema exclusiu d’aquest treball: la sociologia (diguem-ho així) no positivista sol fer aigües quan tracta amb dades empíriques sense voler sotmetre’s a les regles més bàsiques de la inferència científica.
Finalment, la caracterització del corpus ideològic de l’anticatalanisme que proposa Flor és útil com a instrument d’anàlisi tot i que algunes de les seues tesis poden ser discutides. Per exemple, la que rebutja de ple el caràcter feixista del blaverisme. En aquest sentit, el tractament d’algunes de les monografies sobre el tema que l’han precedit —especialment els llibres de Francesc Viadel No mos fareu catalans i Vicent Bello La pesta blava— no sembla prou acurat. Hi estableix un diàleg a partir d’un retrat esquemàtic dels seus arguments. Flor es limita a negar la major sense entrar al fons del debat sobre la naturalesa feixista del blaverisme.
Per exemple, La pesta blava, en caracteritzar el moviment blaver com el mode valencià de feixisme va més enllà de la hipèrbole pamfletària que dibuixa Flor, i traça els paral·lelismes entre aquest anticatalanisme i els moviments feixistes pel que fa al context de sorgiment (en el marc d’una crisi social i econòmica), bases socials
(mesocràcia urbana tradicional amenaçada per la crisi), funció econòmica (esmorteir el conflicte social), tipus de discurs (xenofòbia i estrangerització de l’adversari) i de praxi i lideratge cabdillista. Certament, hi ha elements discutibles en la tesi de Bello, que segurament caldria matisar —tot i que cal anar alerta, perquè en una definició estricta del Feixisme potser només hi entrarien Benito Mussolini i la dona—, però el tractament que rep no és prou acurat.
En qualsevol cas, el llibre de Vicent Flor constitueix sens dubte una bona aportació al coneixement i al debat sobre l’anticatalanisme i la identitat valenciana. Un treball que, precisament pel seu interès, mereix ser llegit, corregit i augmentat. Aquest llibre completa la bibliografia existent i està destinat a convertir-se en l’obra de referència sobre una qüestió que certament ha enterbolit considerablement el panorama social i cultural del País. Però que no ha arribat a dominar-lo.
Dachau, poema del llibre inèdit “Ciutats, dies insòlits” de Francesc Viadel
*Poema de Francesc Viadel del llibre inèdit, Ciutat, dies insòlits.
Crist s’ha reencarnat
de sobte sense iris als ulls,
esdentegat i prim,
entre les altes espigues dels camps de Dachau.
A l’Appelplatz, rossinyols
amb el plomall encès
arrassaven el terra
amb els seus paps
plens de grossos insectes.
Crist s’ha reencarnat
mentre balbotejava gemegós
el nom d’un fill desconegut
en meitat d’una xafogosa
vesprada d’agost.
Als bloks, llavors,
han format
les panderoles
amb finíssims
trenats de roselles
a les seues antenes
i un home s’ha esquerdat
com un vidre
entre l’odi i la por.
Crist s’ha reencarnat
i nu ha recorregut
a collibé d’un núvol de fiblons,
el capvespre,
els suaus turons de Dachau.
Dachau
Passares la Via Giustiniani
*Poema del llibre inèdit de Francesc Viadel, Ciutat, dies insòlits.
Passares la Via Giustiniani i la del Salvatore
i arribares a la Piazza Navona
tot evocant la mandrosa clínica de nines de Cavallers,
els seus pesants ullets clars de gats espantats,
pensant Mare Vella, dels Borja, Salinas,
Sant Nicolau, Sant Miquel, ensumant en l’aire de la nit
l’olor que tenien aquells dissabtes de la joventut
a dacsa torrada, vi barat, pixum, pedra antiga,
entrepà de bacó fregit,
nicotina gust a vainilla, cony aromós, promesa…
A Piazza Navona un clown ressuscitava una pobra titella a la vora de tritons i gegants
sota els balcons guarnits del Palazzo Pamphilj,
submergit en un oceà de llums de colors,
la mirada trista, calcinós semblant de mort.
El clown bellugava el món
amb quatre fils transparents (ditets de vidre)
ben mirat igual que ho feies tu
aquelles inacabables nits
de carrer Alt, Baix, Corona…
amb el mateix desdeny,
com si no res mentre li escodrinyava,
despistant, animalment excitat,
els altíssims pits de gelato
d’aquella insòlita bellesa romana gust quattro stagioni.
C/Mare Vella. Associació Veïns Barri del Carme.
El «blaverisme» al País Valencià i en altres indrets
*Ressenya sobre la segona edició del llibre de Francesc Viadel, No mos fareu catalans (Universitat de València, 2009) publicada a la revista Serra d’Or, número 602, febrer de 2010.
Portada de l'edició universitària de No mos fareu Catalans, de Francesc Viadel.
El 2006 Francesc Viadel, periodista i escriptor valencià, va publicar, per iniciativa de l’historiador Xavier Casals, una primera història del fenomen anticatalà, nascut especialment al País Valencià després de la mort del general Franco, que ha estat anomenat «blaverisme». Al seu moment el llibre va ser ben rebut per la crítica —llevat naturalment dels que pertanyien al món dels blaveros, que varen preferir no parlar-ne— i ara, aquest cop per iniciativa de Gustau Muñoz, les Publicacions de la Universitat de València, tan prolífiques i tan agosarades, ens n’ofereixen una nova edició, que l’autor mateix qualifica, amb raó, de revisada i ampliada. «Per a l’ocasió —ens diu ell mateix— no només he procurat depurar d’imperfeccions tant com he pogut l’escriptura. Hi ha hagut també un treball d’actualització dels continguts així com una considerable ampliació de la informació. He incorporat un nou episodi en què s’explica el paper de l’església
oficial dels anys setanta en el conflicte i un epíleg on es recullen els darrers actes de violència blavera comesos durant els darrers anys i fins a final de 2008.» Les recerques de l’autor, que insisteix potser massa modestament en «la naturalesa periodística de l’obra, divulgativa més que no pas indagadora», arriben també a les Illes Balears —es refereix al fenomen del «gonellisme» i molt breument a l’Acadèmia de sa Llengo Baleá, presidida per un il·luminat professor de francès resident a València— i a l’anticatalanisme aragonès. Es tracta d’un llibre que fa pensar i que dóna moltes pistes per entendre el passat i el futur de les relacions complexes entre els diversos sectors dels Països Catalans.
